Estiu 2019, vida de pastor

El dia que ens trobam, en Miquel compleix seixanta-nou anys, i en du seixanta fent de pastor. Són gairebé les set del matí i això vol dir que és hora de fer entrar les ovelles als sestadors, abans que el sol no sigui alt. Els sestadors formen part del recinte de les cases de possessió de Galdent, esplèndides però quasi abolides. Tenen propietat però fa molts d’anys que no ningú hi viu ni se’n cuida, i, després d’una mínima reforma de fa ja temps, en què es va arreglar la teulada, tenen el portal i les finestres condemnats. Els coloms hi fan niu, i en Miquel, que hi té accés per una porta lateral, deixa els cans dins la casa fins al capvespre, quan torna a ser hora de començar el jornal. Les cases de Galdent desprenen grandesa i desolació a parts iguals. De la possessió ja se’n té notícia escrita l’any 1230, al Llibre del Repartiment de Mallorca. Ara du camí de passar aviat a augmentar el patrimoni perdut a Mallorca per pura desídia.

En Miquel ve aquí a pasturar les ovelles a l’estiu. És un home menut, prim, de fesomia alegre i somriure fàcil, conversador. Va i ve del poble a foravila amb bicicleta. Maneja un bastó, fuma calmosament amb pipa, sol cobrir-se el cap amb una gorra i du una petita arracada a l’orella esquerra. Fa feina sempre acompanyat dels seus dos cans, na Mora i en Neo, dos exemplars de la raça border collie, de talla mitjana i pelatge negre i blanc, que coneixem com els típics cans de pastor. Són tan vius i simpàtics com tenen fama de ser aquests animals, i coneixen el seu ofici, i el seu amo, a la perfecció. A l’hora de fer entrar la guarda, que és d’unes 200 ovelles, les maniobres són executades amb el mínim de gesticulacions i el màxim d’eficàcia. Pastor, cans i ovelles, tot funciona com un rellotge. “Un temps, a aquesta hora les ovelles havien d’estar tancades. Si no ho havies fet, passaven els altres pastors i et deien: que t’has adormit, avui?”.

Un pastor d’estil antic

En Miquel passa les nits d’estiu al ras, sota els estels, en companyia dels cans i de les ovelles. És un pastor, com diu ell, d’estil antic, “segurament el darrer que queda per aquí”. Ho diu sense bravejar-ne ni lamentar-se’n, si de cas amb resignació. I també, amb enyorança d’altres temps en què el pastoreig era una activitat més habitual. “N’hi havia molts, de pastors, es provaven a veure qui tenia el ca més bo. També n’hi havia que tocaven el flabiol, i alguns ho feien molt bé”. Ni en Miquel ni els pastors que ell evoca -son pare, que li va ensenyar l’ofici i que pasturava les ovelles a can Barberà, i d’altres com els dos Sampols, o en Bernat Maritano- no sembla que fossin massa de collir floretes, però sí que la imatge d’un pastor tocant el flabiol (“s’asseien damunt una garba i mon pare començava, tirurit-tirurit”) fa que s’il·luminin immediatament més de dos mil anys de poesia pastoral, des dels vells Teòcrit i Virgili fins avui.

Anècdotes

A prop de les cases de Galdent hi ha el cementeri de Llucmajor, custodiat per dos àngels esculpits en pedra que hi ha al capdamunt del portal, situats a banda i banda. Des del cementeri fins a les cases de Galdent el terreny s’eleva una mica, cosa que explica l’ensurt d’en Miquel una nit que, a les fosques, li va parèixer veure de lluny un cap que guaitava i que no es movia. “Mora, vine aquí!, li vaig dir a la cussa”, recorda ara entre rialles. Pocs ensurts més (“per aquí, de nit, si de cas ve qualque parelleta, o qualque grup de joves a beure i col·locar-se”), i si de cas alguna anècdota. Per exemple, una nota escrita a mà penjada a l’entrada de les cases. Com que durant les hores de sol na Mora i en Neo són dins les cases, de vegades qui passa pel camí els pot sentir lladrar (lladren quan senten algú que passa a prop, com solen fer els cans). La nota la firmava una tal Monia i deia així: “ Ruego se ponga en contacto conmigo para solucionar esta situación. Puedo quedarme los perros, sin preguntas ”. Benintencionada, na Monia s’havia pensat que es trobava davant d’un cas de maltractament animal, quan es tractava de tot el contrari. “Jo estim els animals, són els meus companys de feina”, afirma en Miquel. “Però crec que hi ha gent que confon les coses”. Lamenta la descurança de certs propietaris de xalets, amb cans que fugen per acabar atacant xots i ovelles: “Una vegada tres xots, una altra vegada quatre...”. Queda poc marge per a la reparació: “Baldament cobris els xots morts, que no és sempre, una guarda que ha estat atacada per cans ja no és la mateixa”.

“Abans tot estava cultivat, ara...” En Miquel deixa la frase en suspens i assenyala els sementers, sembrats i deixats estar per justificar el cobrament d’alguna subvenció, o deixats del tot.

Els canvis en certes regulacions són de solvència dubtosa: “Es cultivava amb fems, ara això està privat o ha de venir un enginyer. I ja no es pot tallar la coa a les anyelles amb les mans, s’ha de fer amb una goma. Però els fiquen un tub pel coll, fins a l’estómac, per posar-los un xip ben gros”. Un altre gest de resignació, abans d’afegir: “Hi ha qui pensa que fer de pastor és tocar-se els collons damunt una paret, però és un ofici esclau, sense diumenges ni dies feiners. Sense comptar que ara els xots es venen més barats que fa 50 anys, mentre que el manescal s’endú 300 euros en una hora”. Somriu i recorda mitja cançó: “...Me pens que tot ho vendré / i es diumenges aniré / a fer xumes per la vila”.

Les darreres ovelles acaben d’entrar dins els sestadors, fent sonar els esquellots sota la supervisió de na Mora i en Neo. El sol ja llueix radiant damunt la terra eixuta.