Marginalitat i pobresa

Aarón Moreno García: “Quan ets gitano i estudies, et sents molt sol perquè no tens referents”

Un dels poquíssims gitanos del barri de Sant Roc, de Badalona, que ha cursat estudis universitaris

4 min
Aarón Moreno García, al barri de Sant Roc de Badalona, on viu.
El més llegit de l'any

Ara que canviem d'any aprofitem per recordar els articles més llegits del 2023. Aquest va ser publicat el 30 de setembre del 2023.

Aarón Moreno García té 26 anys i és un dels poquíssims gitanos que viuen al barri de Sant Roc, a Badalona, i ha fet una carrera universitària. Ha estudiat educació social i després un màster de professorat. Hi ha tan pocs universitaris a Sant Roc que ell mateix pot enumerar un a un els que han cursat estudis superiors. “Aquí ens coneixem tots”, afirma. Sant Roc, amb uns 14.000 habitants, la majoria d'ètnia gitana, és un dels barris de Catalunya amb més absentisme i abandonament escolar. Sense anar més lluny, l’Aarón té tres germans i dues germanes: cap va acabar l'educació secundària obligatòria.

Ets el bitxo raro de la teva família?

— Vaig tenir la gran sort de ser el petit de sis germans. La meva família és molt humil. La meva mare es dedica a la venda ambulant i el meu pare era paleta, però ja està jubilat. La meva mare, per necessitat, s'emportava les meves germanes al mercat i els meus germans anaven amb el meu pare a l'obra. Quan ells han sigut una mica més grans, han patit molt de l'esquena. Així que, quan jo tenia 11 o 12 anys, els meus germans i ma mare em deien: “Has d'estudiar, has de buscar alguna cosa millor que l'obra”. Així que no em considero un bitxo raro, sinó un afortunat perquè se'm va donar l'oportunitat d'estudiar.

Aleshores tu no vas haver d'anar a treballar amb els pares.

— Des dels 13 o 14 anys sempre he anat a ajudar la meva mare a vendre i el divendres faltava a classe. Ella és gran i està molt castigada de vendre sempre al carrer. Per sort, els professors ho entenien i em donaven un cop de mà.

Però tu volies estudiar?

— Amb 11 o 12 anys estàs amb la ximpleria dels videojocs, la consola, la nòvia, els cosins, les cosines. No hi veia la necessitat. Però a casa meva era una època en què estàvem econòmicament molt malament. Els meus germans es van quedar sense feina quan va explotar la bombolla immobiliària i em deien: “Estudia, a veure si podem ajudar la mama entre tots”.

I els teus amics què et deien?

— Els meus amics, en el seu moment, no ho entenien per la falta de referents. Com que ells mai havien vist una persona gitana amb estudis, els sonava a xinès. Després van interioritzar que jo, a partir de les set o les vuit del vespre, no podia estar al carrer perquè havia de fer els deures. Mentre ells jugaven un partit de futbol, jo estudiava economia de l'empresa a casa.

No et deien que et quedessis jugant?

— La majoria de la gent del barri de Sant Roc es dedica a la venda ambulant, a la ferralla o té una petita feina. La gent viu el dia a dia. Si tens 20 euros, te'ls gastes i demà ja veuràs què fas. La gent em deia: “Per què et poses a estudiar ara dos anys, si a tu el que t'importa és menjar avui?”

Per a tu devia ser difícil trencar la norma.

— Això, la soledat del gitano que estudia, ho he comentat amb algun altre gitano que ha estudiat i és veritat. Et sents molt sol. El més difícil era que tots els meus amics, els meus cosins i cosines, estaven junts el cap de setmana, anaven a Diagonal Mar a menjar al Burger King, i jo era a casa estudiant. A més, quan anava a classe no em trobava companyes i companys gitanos, ni professors gitanos. No tenia ningú amb qui sentir-me identificat. Si hagués tingut un professor gitano, m'hauria motivat molt més. Aquesta va ser una de les raons que em va animar a ser professor.

No vas tenir cap referent?

— A la meva escola hi havia un noi que es deia Bernardo i era gitano. Un dia vaig veure que la seva foto era a l'orla del batxillerat social. Era l'únic gitano de l'orla i vaig pensar: “Vull ser com el Bernardo”. Vaig tenir la gran sort de trobar un professor, Sergi Jiménez, que em va animar i em va dir: “Tu pots arribar a ser com ell o fins i tot més”.

A casa tenies un lloc per estudiar?

— A casa meva hi havia la meva mare, jo i, durant una temporada, també un germà amb els seus fills. Una altra temporada hi va viure un altre germà, també amb els fills. Per sort, a una de les meves germanes li van donar un pis de protecció oficial i me'n vaig anar a viure amb ella durant tres o quatre anys per poder estudiar. Si no, hauria estat molt complicat. Aleshores tenia deu nebots. Imagina't estudiar amb els nebots corrent tot el dia a casa.

Has necessitat alguna altra ajuda?

— Vaig rebre ajuda econòmica i suport acadèmic de la Fundació Secretariat Gitano i la Fundació Pere Closa, i a través del Pla Integral del Poble Gitano de la Generalitat. El Campus Rom, que és una xarxa d’universitaris gitanos, també em va ajudar molt per veure que no estava sol i que hi havia altres gitanos que estudiaven.

Alguna vegada t'has sentit discriminat?

— Et podria dir algun cas, però, gràcies a Déu, vaig tenir molt bons companys. Sí que em preguntaven “¿toques la guitarra?”, perquè associen el gitano amb el flamenc. Aleshores els responia: “¿I tu saps tocar la bateria? Com als paios us agrada el rock”.

Després d'estudiar tant, ¿has trobat feina?

— Treballo a la Fundació Secretariat Gitano fent classes de repàs als nens del barri de Sant Roc. També soc professor de cicles formatius a l'Institut Públic Pompeu Fabra de Badalona i alguns dies al matí vaig al mercat ambulant amb la meva dona i la meva mare.

Déu-n'hi-do, no pares! Aleshores estàs casat.

— Em vaig casar amb 24 anys i ara estem esperant una nena.

Moltes felicitats! Per cert, la teva dona té estudis?

— Ella va deixar els estudis a quart d'ESO amb 16 anys i els va reprendre quan ens vam conèixer, amb 19 o 20 anys. S’ha tret el graduat escolar en una escola d'adults i posteriorment ha començat un curs d'estètica.

stats