Els germans Roca revelen els seus instints
BarcelonaEn un món dominat per la comunicació mediatitzada, és molt habitual que tothom intenti fer un branding d'ell mateix per aconseguir ser una etiqueta fàcilment memoritzable per al gran públic que l'ha de seguir en els seus negocis. Els germans Roca, les ànimes del millor restaurant del món -el gironí Celler de Can Roca-, van demostrar ahir sobre l'escenari del teatre Barts del Paral·lel de Barcelona que ells són com són, ara i abans: tres germans criats amb un mateix patró que quan es posen d'acord no hi ha qui els aturi.
Sota la batuta d'Albert Om i el lema Roca & Roll, van despullar -en la mesura que la seva prudència inherent els hi va permetre- els seus records de família i les seves peripècies vitals en l'intent de fer realitat el seu somni de canviar el model de restauració que van aprendre a estimar dels seus pares, que van emigrar del poble a la ciutat per muntar un restaurant "per cuinar per a la gent del barri de Talaià".
El Joan i el Josep -el cuiner i el sommelier - van ensenyar al públic del Barts que no són ensopits, sinó discrets. A diferència de molts altres convidats dels Instints, molt acostumats a les càmeres i al show business , els Roca van parlar baixet -gairebé xiuxiuejant- per narrar els diferents estadis pels quals ha passat el seu establiment. Recordaven ahir: "En el primer Celler [del 1986 al 2006] teníem un futbolí perquè hi havia molts zeros [dies en què no es fa caixa]". Això va canviar en la segona etapa, del 1996 al 2006, en què van explicar que van "descobrir els decoradors" i en què ja no van tenir penjats a la vista els diplomes que els havien donat a l'escola d'hostaleria.
La vetllada va estar plena d'anècdotes dels seus pares, la clau de volta de com els ha anat a la vida, totes relacionades amb el conservadorisme d'una gent que va néixer per treballar i que, tot i que admira que els seus fills siguin emprenedors, no pot deixar de patir per si les coses no acaben anant bé. Ahir Albert Om recordava que la mare dels Roca li havia explicat que quan va veure acabat l'últim Celler va dir-los només dues coses: "Com pagareu tota aquesta fusta?" i "Com netejareu tots aquests vidres?" Del pare, els dos germans en recordaven que es va posar nerviós en veure que eliminaven llocs de taules del jardí del restaurant per plantar-hi arbres. Tot un despropòsit per al propietari d'un bar en què els dies que tancava per descansar obria per la porta del darrere per no deixar de fer calaix.
Tot i que van confessar que s'estomacaven de petits, diuen que no s'han barallat mai més. I, de fet, això és el que donava a entendre la seva sintonia. Encara que era una de les poques vegades que coincidien tots dos en una conferència -sempre se'n queda un de guàrdia al restaurant-, van saber fer de la seva posada en escena una distesa conversa de bar, pròpia del Can Roca on es van criar, on les qüestions privades es debatien envoltats de clients.
I és que les coses no han canviat tant entre els Roca. Com sempre passa, a qui li va tocar més el rebre va ser al petit, el Jordi, que ahir no hi era. Deien que primer va voler ser cambrer però que es va passar a la cuina quan va veure que els xefs plegaven abans. A més, reien quan recordaven que el collaven més del compte al menjador. Els Roca van fer ahir de la seva senzillesa un espectacle, potser el millor posicionament de marca possible en els temps que corren.
