Gairebé el 10% de la població de les Balears no té aigua potable

PalmaLes Illes Balears varen assolir una població d’1.171.543 habitants el 2020, segons les dades de l’Ibestat. D’aquests, més de 125.000, un 10% del total, no tenen accés a aigua potable als seus municipis, segons les xifres de la Federació d’Entitats Locals de les Illes Balears (FELIB). El mal estat dels aqüífers de les Balears té un culpable principal: la sobreexplotació. Aquest fenomen provoca una presència de nitrats o clorurs que fa que bona part de l’aigua no sigui apta per al consum humà. A més, els ajuntaments afectats –l’aigua és una competència municipal, encara que hi ha ajuntaments que han externalitzat el servei– moltes vegades no tenen els recursos tècnics ni econòmics per fer front al problema. “L’aigua que tenim a les Balears és la que plou, i som un territori petit on no plou gaire”, comenta la directora general de Recursos Hídrics, Joana Maria Garau. 

Segons un estudi de Save the Med –La qualitat de l’aigua potable a les Illes Balears i el seu efecte sobre el consum de plàstic–, la situació d’estrès hídric de les Illes és “molt alta”, i aquestes paraules tenen una traducció clara: es consumeix el 80% del recurs disponible. Ara bé, cal tenir en compte que aquestes dades no varen poder tenir en compte la baixada del consum que va implicar la pandèmia, amb la paralització del turisme. Però la reactivació econòmica i dels viatges ha fet que el problema de la gran demanda d’aigua hagi tornat després d’una pausa d’un any. I a la demanda s’hi ha d’afegir la vulnerabilitat de l’Arxipèlag davant del canvi climàtic:el darrer informe de l’ONU alerta que Espanya serà un dels territoris més afectats per les sequeres, amb la Mediterrània com a zona zero dels impactes de l’augment de la temperatura. 

Les dades de la FELIB són prou contundents: l’aigua de set municipis de Mallorca no és apta per al consum humà –Ariany,Costitx, Felanitx, Lloret, Manacor, Santanyí i Sineu–, als quals se n’afegeixen tres més de Menorca –part de Maó,es Castell i es Mercadal. Aquest llistat incloïa també dos ajuntaments eivissencs –Sant Joan de Labritja i Santa Eulària–, però cal tenir en compte que les dades són de 2018 i els problemes de potabilitat s’han solucionat a la Pitiüsa major gràcies a les tres dessaladores que hi ha a l’illa –a Vila, Sant Antoni i Santa Eulària. Segons indiquen fonts dels consistoris eivissencs, a Sant Joan es consumeix un 40% d’aigua dessalada, percentatge que arriba al 80% a Santa Eulària.

Els límits

Perquè l’aigua sigui considerada potable, les normatives estatal i europea estableixen uns límits de 50 mil·ligrams per litre de nitrats i de 250 mil·ligrams per litre de clorurs. Segons explica la Conselleria de Medi Ambient, la causa de la contaminació per nitrats és l’ús de fertilitzants, encara que també hi contribueixen les pèrdues de la xarxa –la mitjana és d’un 26% de pèrdues, però hi ha municipis illencs que arriben al 40% i al 50%, segons les xifres de la Conselleria de Miquel Mir– i els pous negres dels habitatges que no hi estan connectats. En el cas dels clorurs, es tracta d’aqüífers sobreexplotats que estan a prop de la mar. Així, els nivells de contaminació oscil·len segons els municipis. Es poden trobar localitats, com Maó, amb zones on hi ha 51,3 mil·ligrams per litre de nitrats, i d’altres, com Manacor, on s’arriba a gairebé 90 mil·ligrams per litre. Segons les dades de la revisió del Pla hidrològic, el 18,4% dels aqüífers estan en mal estat per contaminació de nitrats i el 40% estan afectats per contaminació de clorurs. 

Precisament a Maó es va posar en funcionament fa només uns dies la desnitrificadora de Malbúger, la qual ha estat finançada gràcies a l’ecotaxa i permetrà que quasi la meitat dels habitatges del municipi tinguin aigua potable –7.281 comptadors, segons assenyala l’Ajuntament. Aquesta és només la primera passa. El batle de la localitat, Héctor Pons, explica que es faran “dos sondejos per fer dos pous que ajudarien a reduir els nitrats de Turó”.

En canvi, la possibilitat que hi ha damunt la taula a Manacor és fer una planta potabilitzadora, encara que el batle manacorí, Miquel Oliver, tampoc no perd de vista el problema de les pèrdues a la xarxa.De moment es posarà en marxa una planta provisional, que subministrarà aigua a les zones properes –la barriada del Serral. “Subministrarem aquesta zona i formarem el personal de l’empresa municipal perquè en un futur es pugui garantir una planta per a tot el nucli urbà, la qual suposarà una inversió de cinc milions d’euros”, explica Oliver, qui remarca que la planta de proves ja està instal·lada i començarà a funcionar “en poques setmanes”. 

Segons explica Oliver, l’Ajuntament de Manacor ha optat per “no enganxar-se a la conducció d’Abaqua –Agència Balear de l’Aigua i de la Qualitat Mediambiental– per poder dur a terme “una estratègia pròpia” que doni més autonomia al municipi. “El Govern té una xarxa en alt per servir els ajuntaments que ho vulguin i que ara estam estenent al Llevant i el sud de Mallorca”, explica Joana Maria Garau. L’aigua d’aquesta xarxa prové de tres dessaladores i dels aqüífers de la Costera i Llubí. “Els ajuntaments estan treballant per planificar la seva gestió de l’aigua”, afegeix la directora general, qui assenyala un altre problema per als ajuntaments a l’hora de plantejar la possibilitat de posar una planta potabilitzadora: el preu del rebut. “Quan poses una planta, també has de tenir doblers per fer-ne el manteniment, i és complicat si has d’apujar el preu”, sentencia.