Fotografia per curar les ferides de l’àcid

IslamabadProvocar un somriure a algú que amb prou feines té motius per fer-ho et fa sentir recompensat. La Nusrat Aflal, de 32 anys, ha après a mirar-se al mirall i a veure-hi la seva força interior. No li importa que el seu rostre reconstruït després de moltes i arriscades operacions segueixi recordant cada dia la dolorosa experiència que el seu marit li llancés àcid a la cara. La Nusrat és ara una dona feliç, té una feina amb la qual pot alimentar els seus tres fills i la tranquil·litat de viure sense sentir-se amenaçada.

Als 16 anys la van casar amb un cosí segon del seu poble natal a Muzafargar (Panjab). Els matrimonis forçats amb menors d’edat són una pràctica comuna a les zones rurals del Pakistan. La Nusrat no se sent còmoda recordant aquella tragèdia i encara menys parlant de l’home que la va mutilar. L’agressió va ser durant una baralla familiar per un acord matrimonial entre un germà més petit d’ella i una cosina del seu marit.

“Al principi sentia vergonya de sortir al carrer amb la cara desfigurada. No volia viure. Però l’afecte dels meus pares i, sobretot, lluitar pels meus fills em van donar forces per seguir endavant. Ara sóc més forta i m’agrada la vida”, explica aquesta supervivent de l’àcid.

La Nusrat va tenir la sort d’arribar a l’ONG Acid Survivors Foundation (ASF), que li va pagar les operacions de cirurgia de reconstrucció facial i li va oferir ajuda psicològica i legal. L’ONG va aconseguir que el marit de la Nusrat fos condemnat a 10 mesos de presó i a una multa de 3.000 euros. Encara que pugui semblar una pena lleu, l’ASF ho considera una victòria legal, ja que en la majoria dels casos els agressors són alliberats sense càrrecs ni fiança o simplement el conflicte es tracta dins la família.

De fet, “a causa de les estructures de poder patriarcal, la por a represàlies o a l’estigmatització, molts casos no es denuncien”, explica Valerie Khan, directora de l’ASF. Aquesta fundació va registrar un total de 130 casos d’atacs amb àcid el 2012 i 142 el 2013, però “només per al 14% s’ha obert un procés judicial”, puntualitza Khan. No li agrada utilitzar la paraula víctima i prefereix el terme supervivent, “perquè significa que trenquen amb el silenci i decideixen recuperar-se de les cremades físicament i psicològicament”.

L’ASF ha experimentat teràpies psicològiques amb art i l’any passat va fer un projecte que va dirigir i coordinar el fotògraf aragonès Diego Ibarra. “És fascinant la capacitat de superació de l’ésser humà”, insisteix Ibarra, abans d’afegir que els seus alumnes han demostrat que, malgrat l’adversitat, “sempre hi ha un petit raig de llum que il·lumina el camí”. Ibarra va donar l’eina a aquests supervivents d’àcid perquè expliquessin les seves històries i animessin “altres víctimes a tornar a començar i a no rendir-se”.

Vida trencada

La majoria de mutilats són dones, però també hi ha alguns casos d’homes. Als 28 anys, el Farouq, exmilitar de l’exèrcit pakistanès i gran futbolista, lluita per recuperar la vida que li van arrabassar. Fa un any diversos desconeguts li van ruixar la cara amb àcid quan tornava de la mesquita després de l’oració del capvespre. “Era fosc i tornava sol a casa. Van aparèixer uns tipus, em van llançar àcid a la cara i van sortir corrents”, recorda el jove.

“No vaig saber ni qui ni per què em volien castigar. Vaig estar ingressat a l’hospital lluitant entre la vida i la mort durant més de tres mesos. Va ser un miracle que recuperés part de la visió”, explica el Farouq. “No vull revenja contra els meus agressors: només vull que es faci justícia”, assegura aquest mutilat, que ens ensenya una antiga foto de carnet vestit de militar amb el seu pèl negre i bigoti. La seva determinació a no rendir-se és admirable. Tot just pot veure-hi amb un ull, però ha descobert com mirar a través d’una càmera fotogràfica. “Em va agradar la resposta positiva de la meva família i amics pròxims quan els vaig ensenyar les meves fotografies. Em va donar forces veure aquest suport i afecte quan la majoria de la gent em rebutja pel meu aspecte”, assenteix amb seguretat en ell mateix.

D’entre totes les seves fotografies, el Farouq tria la d’una tomba en un cementiri. És la tomba del seu pare. I entre llàgrimes confessa que li hauria agradat dir-li al seu pare que “no es rendiria mai”.

Revenja familiar

La Sumés només té 12 anys i la pell de l’esquena i la cama dreta plena de cicatrius de cremades. El seu oncle li va ruixar el cos amb àcid per venjar-se del seu pare, amb el qual va tenir una baralla familiar. La Sumés mai ha anat a l’escola perquè els seus pares no poden permetre’s pagar-li els estudis. Per a ella, poder aprendre fotografia és “un somni fet realitat”. “Mai havia tingut una càmera a les mans. Ara faig fotos i tothom al poble vol que n’hi faci una”, diu, orgullosa, la nena.