MEMÒRIA HISTÒRICA

La fossa de Porreres, una sortida cap a l’esperança

Exhumar altres zones del cementeri pot ajudar a trobar noves víctimes de la repressió feixista de la Guerra Civil

El proper mes de novembre farà dos anys que es va iniciar l’exhumació de la fossa del cementeri municipal de Porreres. Els resultats de la intervenció foren prou bons: es van localitzar 9 fosses comunes distribuïdes en dues fileres situades en disposició perpendicular a una paret de nínxols i a dues capelles que estan situades al solar de la fossa i que foren localitzades entre l’antiga tàpia perimetral del cementeri i el passadís central. A més, es varen recuperar 55 cossos, 14 dels quals varen ser identificats. Les víctimes identificades foren assassinades entre el gener i el març de 1937, després d’una treta de presó del castell de Bellver o de Can Mir.

Ara bé, cal tenir presents unes qüestions molt importants: no totes les persones que foren traslladades a Porreres són execucions de principi del 1937 ni tampoc moriren després d’una treta de presó, sinó que també estan relacionades amb la tècnica de matar anomenada segrest, és a dir, les víctimes eren transportades des dels seus respectius pobles cap a la paret de la Creu de Porreres i, el mateix dia, eren assassinades. Cal afegir també que sembla que no tots els que van ser assassinats foren enterrats a l’esmentada zona zero del fossar porrerenc.

Ho assenyalam perquè fa unes setmanes la fossa de Porreres ha tornat a ser notícia destacada dels mitjans de comunicació, atès que la segona fase de l’exhumació projectada per la Direcció General de Memòria Democràtica i de persones desaparegudes del Govern balear, programada per a aquest hivern -que, sens dubte, permetria recuperar desenes de cossos i, al mateix temps, aportar més dades sobre la repressió de la guerra-, ha quedat aturada a conseqüència de la inhumació d’una persona a la zona. Aquest fet ha ocasionat una gran decepció per a les persones i els diferents col·lectius i institucions (Govern balear, Memòria de Mallorca, Ajuntament de Porreres, Comissió Memòria Històrica de Porreres, historiadors i investigadors) que lluitam dia a dia perquè les exhumacions siguin una realitat i, molt especialment, per als familiars de les víctimes, que des de fa massa anys esperen recuperar els cossos dels seus éssers estimats.

Malgrat la mala notícia que endarrerirà la segona intervenció, es poden posar en marxa noves prospeccions. Tot ens fa pensar que existeixen altres indrets on s’enterraren les víctimes de la repressió i aquests són exhumables. Les paraules -l’any 1984- de l’antic fosser de Porreres foren ben clares: “Els qui afusellaren en temps del Moviment són enterrats en aquelles dues parades de terra sense tombes”. Es referia a les dues zones enjardinades amb capelles i nínxols situades a l’esquerra del solar de l’actual cementeri, una de les quals fou en part exhumada. “Els baixaven del camió engrillonats i els feien situar davant el portalet [es referia a la paret de darrere de l’oratori de la Creu] i allà els mataven; llavors dins la carrereta de traginar herba hi posaven un o dos cadàvers i fins a la fossa preparada”.

Testimonis

Altres testimonis corroboren aquesta afirmació. Fa un bon grapat d’anys, passejant pel cementeri de Porreres, Margalida Oliver Mas ens va situar les fosses de la repressió: “El meu germà petit, d’amagat, va guaitar al cementeri i va veure el lloc on enterraven els morts de la guerra. Sempre em deia: ‘Aquí és el lloc”. No ens ho acabàvem de creure, Margalida ens assenyalava una zona diferent de l’exhumada. Presumiblement, aquesta zona s’hauria emprada des de final del mes d’agost de 1936, dies abans que acabàs l’expedició de Bayo, fins al mes de desembre del mateix any. En aquestes dates, no sabem exactament quantes persones foren eliminades prop del cementeri de Porreres, però sembla que la xifra pot ser important. “Vaig quedar encallada davant la Creu, amb els dit plens de sang. Les meves espardenyes van tornar vermelles i les vaig perdre pel camí. Em vaig espantar molt. Ma mare les va posar dins el carro, tapades amb un sac. No has de tenir manies, em va dir. Els varen matar i eren homes bons i sans”. Tal com no es cansa d’explicar Maria Ripoll Garau, fillola del darrer batle republicà de Porreres, Climent Garau Juan, les matances a Porreres s’haurien iniciat molt abans de l’hivern de 1937, ja que, com ens aporta l’esgarrifós testimoni, en el moment del fets “encara no havien agafat els meus concos”. Els germans Climent i Joan ‘Marió’ foren assassinats la nit del 23 de setembre de 1936 al camí dels Reis a Palma.

La història silenciada de Manel Suárez Salvà relata algunes passes de la vida de Sebastià Estades Cañellas de Calvià, un home culte que sempre llegia en veu alta els periòdics, entre els quals hi havia El Obrero Balear, al cafè de Ca s’Escolà, seu de la Federación Obrera Calvianense. Tià Estades des Cos fou el primer regidor socialista de l’Ajuntament de Calvià. Estava casat i tenia dos fills. Els feixistes el volien mort. Pocs dies després del 19 de juliol fou detingut i portat a l’antiga Casa del Poble de Palma, aleshores convertida en seu de Falange. Al cap d’unes hores, l’amollaren fins a mitjan mes d’agost, quan a l’hora de dinar i de males maneres fou novament detingut per un grup de falangistes. Va ser la darrera vegada que la seva dona el va veure. Aquesta vegada, fou brutalment apallissat al quarter Primo de Rivera i traslladat a Can Mir. De la presó de les Avingudes va desaparèixer entre el 18 i 19 d’agost de 1936. “Podeu estar ben contents perquè en Sebastià ja deu ser a ca vostra”, digueren al seu sogre a l’oficina de la Policia. “En Sebastià no ha tornat”, li contestà. Al cementeri de Palma mai no trobaren res: ni la roba ni el seu nom a les llistes de persones “enterradas en hoyos”, que era com es coneixia el lloc on eren enterrats de qualsevol manera els cadàvers que havien trobat assassinats dins el terme municipal de Palma. Maria Estades, la seva filla, sempre va pensar que el seu pare fou assassinat a la capital, però també tenia alguna referència respecte del cementeri de Porreres: “Vàrem mirar per tot i no el trobàrem, però no hem mirat al cementeri de Porreres”. Sebastià Cañellas potser sigui una de les primeres víctimes que fou assassinada i enterrada a Porreres l’estiu del 36.

Documentació

Existeix també documentació que explica que els trasllats de persones cap al cementeri de Porreres començaren el mes de setembre de 1936 i no acabaren fins ben entrat l’any 1938. Així, podem llegir que a Nicolau Fiol Pou de Manacor nat a la finca de Son Danús i conrador de la possessió de Son Granada el trobaren entre Porreres i Felanitx, mort de dos trets al cap i un a l’esquena. Era la nit de l’11 de setembre de 1936. El seu cos fou tirat dins un clot al cementeri de Porreres. Tenim un document datat de dia 20 d’octubre de 1937 que diu: “Proceda inmediatamente al cumplimiento de la sentencia capital de los detenidos Rafael Amengual (àlies Corró ), Juan Lliteras i Pedro Ramonell tras su conducción al cementerio de Porreras”. El cotxe dels assassins de Falange també va arribar el 10 d’abril de 1938. En aquesta ocasió, els caps feixistes ordenaren: “Se proceda inmediatamente a retirar del servicio a los camaradas Camacho, Amengual, Fortuny y Darder que participaron en la conducción de sospechosos, el Jueves Santo, al cementerio de Porreras. Así como la retención de su armamento hasta nueva orden”. Segurament, el Dijous Sant de 1938 també es va vessar sang innocent a la Creu de Porreres. Però això no és tot, també existeixen algunes notes marginals a les inscripcions de defuncions que declaren que la víctima fou assassinada a Porreres amb una frase oficial que diu: “Muerte violenta a causa de las heridas producidas por disparos de ametralladora”. Com fou el cas d’Antoni Trobat Oliver, assassinat també a Porreres. En definitiva, podem dir que hi ha moltes probabilitats que Sebastià Estades, Nicolau Fiol, Rafel Amengual, Joan Lliteras i Pere Ramonell no siguin dins la zona zero del fossar porrerenc.

Exhumar altres zones del cementeri pot ajudar a trobar noves víctimes de la repressió feixista de la Guerra Civil. No ho sabrem si no obrim aquesta porta cap a l’esperança que en cap cas no servirà per apaivagar el dolor i la ràbia que ha suposat l’aturada de la segona fase de l’exhumació que suposava el desmuntatge de la paret de nínxols i les dues capelles que estan situades al solar de la fossa i la posterior exhumació.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF