Els fongs d’eruga: el germà vigorós de l’emperador

Amitjans de maig, la neu s’ha retirat als cims de les valls escarpades de la prefectura de Yushu. Els nòmades, que han passat l’hivern al fons de les valls, ja han començat a menar els iacs i les cabres cap a pastures més altes, on els primers brots verds substitueixen el blanc abrusador de l’hivern. El paisatge continua sent inhòspit i imponent. Els llops volten per la zona. Els llampecs espanten aquells a qui han sorprès exposats als vessants nus de les muntanyes.

Yushu és una àmplia zona de muntanyes i pastures alpines amb una superfície més gran que Síria, però amb una població de menys de 400.000 habitants. Aproximadament el 95% són tibetans i anomenen aquesta zona Yulshul. Per als habitants de les zones rurals (més de la meitat), aquesta és l’època de l’any de més activitat. A la resta d’àrees de l’interior densament poblat de la Xina, les criatures tenen només uns dies de vacances pel Primer de Maig, el dia del treball. A la prefectura de Yushu, però, com passa en moltes altres zones rurals de l’altiplà del Tibet (una extensió escassament poblada de la mida d’Europa Occidental), es dóna als escolars quatre setmanes de vacances addicionals durant els mesos de maig i juny i, per compensar-ho, en tenen menys a l’estiu. Ara bé, no les dediquen pas a gratar-se la panxa.

Les criatures conformen la primera línia dels exèrcits de tibetans (pràcticament tots els habitants de les zones rurals de Yushu físicament aptes), que passaran un mes pentinant frenèticament les muntanyes buscant el que anomenen iartsa gumbu. En xinès se’n diu dongchong xiacao, literalment cuca d’estiu - herba d’hivern, una descripció força aproximada del seu aspecte.

A l’estiu, les espores d’un fong conegut com a Cordyceps (o ophiocordyceps ) sinensis colonitzen transportades pel vent les erugues de diverses espècies d’arnes de la família Hepialidae, grans insectes de tons pàl·lids que voletegen sobre els prats al capvespre. Les larves infectades pel fong s’enterren per hibernar i moren. Amb el fred de l’hivern, es congelen. Més endavant, l’arribada de l’escalfor primaveral activa el fong, que creix fins a omplir tot el cos de l’eruga, de la qual només queda la pell exterior, de la qual surt un brot allargassat per la part del cap de la larva. El brot s’obre pas entre la terra fins a aflorar per la superfície tot just quatre o cinc centímetres. És tan menut i de vegades està tan separat d’altres que, per detectar-lo, cal tenir una vista excel·lent.

Aquesta és la febre de l’or anual del Tibet. El iartsa gumbu és tan preuat com a medicament que sovint es ven més car que el seu pes en or. Segons diuen, reporta molts beneficis, des de prevenir el càncer fins a curar els dolors lumbars. Ara bé, el que el fa tan cobejat és la seva presumpta capacitat de millorar la vida sexual. Sovint se l’anomena “viagra de l’Himàlaia” i se’l considera un remei eficaç contra la disfunció erèctil i la falta de desig sexual (també en les dones).

La bona vista i la baixa estatura de les criatures les converteix en els millors buscadors del fong, que s’amaga entre brins d’herba i mates de potentil·la que repten per terra i que, tan bon punt faci més calor, cobriran les faldes de les muntanyes de clapes de flors d’un groc intens. Collir fongs és una feina que no està feta per als que no estan acostumats a l’aire poc consistent de l’altiplà tibetà. El fong d’eruga (com se sol traduir iartsa gumbu ) s’acostuma a trobar per damunt dels 4.000 metres, a més altitud que Lhasa, la capital de la regió autònoma del Tibet, que té frontera amb la prefectura de Yushu i ocupa aproximadament la meitat de l’altiplà tibetà.

Com ha comprovat el corresponsal autor d’aquest reportatge, per remuntar els vessants costeruts de la serralada de Yaseeda, que forma part del comtat de Chindu, situat a la prefectura de Yushu, cal tenir unes cames lleugeres i l’avantatge genètic dels tibetans per viure en aquestes altituds, on hi ha un 40% menys d’oxigen que al nivell del mar. Els àgils guies que acompanyaven aquest corresponsal tenien la cortesia de deixar-lo reposar quan el cor se li desbocava buscant desesperadament sosteniment atmosfèric.

Cada any, al llarg del mes de maig, centenars d’habitants de la ruralia furguen entre la vegetació escadussera dels prats a la cerca d’aquest fong tan preuat. Mayong Gasong Qiuding, un guia local, camina de quatre grapes. Al principi de la temporada, explica, sol trobar un fong cada quart d’hora, si fa no fa. Al final, n’acostuma a trobar un cada dues hores.

Desenterrar-los és una tasca àrdua. Es fa servir un pic de petites dimensions i cal parar molt de compte de no trencar el brot separant-lo del cos de l’eruga. Hi ha poca demanda de trossos separats: el iartsa gumbu s’asseca i es consumeix sencer. Els coneixedors valoren la qualitat d’un fong d’eruga, en part, segons la llargària relativa del cos i del brot, cosa que resulta impossible si no hi ha manera de determinar si van estar units en el passat.

Sovint els caçadors de fongs acampen a les muntanyes. Mayong diu que amb una dieta a base de carn de iac seca i fideus instantanis en té prou per treballar de sol a sol. Làmines de plàstic serveixen d’aixopluc improvisat quan plou. Els fems de iac secs (d’això mai no en falta, a les muntanyes) i les tiges resseques de potentil·la s’utilitzen com a combustible per cuinar.

DES DE LES ALTURES

Més tard, a casa seva, a la població de Xiewu, el Mayong assenyala a la llunyania un home que és més amunt, a la falda de la muntanya. Amb prou feines és un punt envoltat d’altres puntets: els seus iacs. “Potser és el meu germà”, diu. Collir fongs d’eruga pot ser dur i de vegades perillós (“Si ve un ós, el millor que es pot fer és sortir cames ajudeu-me”, diu), però és molt més lucratiu que criar iacs, que, en el millor dels casos, dóna per sobreviure. Les rendes de les zones rurals del Tibet són de les més baixes de la Xina. Almenys fins als anys 90, quan el preu del iartsa gumbu es va començar a disparar, els ramaders amb prou feines guanyaven prou per anar tirant.

Des de llavors, però, l’explosió de la demanda, pràcticament tota procedent de parts no tibetanes de la Xina, ha transformat l’economia de grans extensions de l’altiplà tibetà. Daniel Winkler, un expert en fongs que dirigeix Mushroaming, una agència de viatges amb seu a Seattle, ha investigat a fons la qüestió i afirma que els fongs d’eruga han entrellaçat l’economia de l’altiplà amb la de la resta de la Xina com pocs altres productes: hi ha poques coses més que provinguin del Tibet i que siguin tan cobejades fora de l’altiplà.

Aquest fong és encara més particular gràcies al fet que continua sent un producte, en gran part, exclusivament tibetà: malgrat els molts esforços que s’han fet, encara no hi ha ningú que hagi aconseguit produir quantitats comercialment viables de iartsa gumbu de bona qualitat en condicions artificials. Això significa que els tibetans en poden obtenir uns beneficis colossals. El valor de la venda minorista de les més de 50 tones de iartsa gumbu collides només a la regió autònoma del Tibet el 2013 va ascendir a 7.500 milions de iuans (1.200 milions de dòlars), que equivalen a gairebé la meitat dels ingressos generats pel turisme. La totalitat de la producció anual al conjunt de l’altiplà tibetà i els seus voltants ―concentrada majoritàriament a la Xina, però també al Nepal i a Bhutan― té un valor unes quantes vegades superior.

Els fongs d’eruga són omnipresents: el vestíbul d’arribades de l’aeroport de Xining, la capital de la província de Qinghai, és ple d’anuncis d’aquest producte i els carrers de les zones turístiques de les ciutats i els pobles de la província estan farcits de comerços que en venen. Una botiga de records de Yushu ven carn de iac liofilitzada a un preu que semblaria completament forassenyat si no fos (potser) pel que diu a l’embalatge en lletres grosses: “Alimentat amb fong d’eruga”. En zones extenses de l’altiplà tibetà, els últims anys, el fong ha generat prop del 40% dels ingressos en metàl·lic dels habitants de les zones rurals. En la majoria de casos, la renda derivada de les activitats agropecuàries (inclosa la recol·lecció de fongs) ha crescut a un ritme més ràpid que la renda de les activitats agropecuàries dels habitants de zones rurals d’altres parts de la Xina.

SALUT I BONES ERECCIONS

Aquesta pluja de diners es deu al sorgiment accelerat d’una classe mitjana en altres regions de la Xina, que ha anat acompanyat d’un creixement considerable del poder adquisitiu que es destina a comprar productes sanitaris, en particular si donen un cop de mà amb les ereccions. Segons sembla, en molts casos, els xinesos no comparteixen el pudor dels occidentals cap al consum de medicaments d’aquest tipus; una vida sexual satisfactòria es considera senyal d’una bona salut global.

A Pequín hi ha un restaurant de luxe que s’especialitza en penis d’animals (es diu que menjar-ne potencia la virilitat). Els occidentals hi van per riure una mica entre dents; els empresaris xinesos, per impressionar els clients. El penis de iac, segons la web de l’establiment, és “un regal exclusiu per als amics íntims”. Un llibre de receptes “tradicionals per mantenir la salut” que es ven en una de les llibreries estatals més grans de Pequín recomana el següent remei per a la impotència i l’ejaculació precoç: “18 grams de fong d’eruga i una placenta humana fresca. Renteu el fong d’eruga i la placenta per separat. Poseu-los en una cassola amb aigua. Bulliu-ho tot amb el foc ben alt fins que la placenta sigui cuita. Beveu la sopa de placenta humana un cop a la setmana durant una o dues setmanes per observar-ne els resultats”.

Els fongs d’eruga fins i tot poden haver sigut la salvació de la forma de vida pastoral del Tibet (o el que en queda després que el govern hagi obligat molts nòmades a assentar-se per la força). A la resta de la Xina, menys de la meitat de la població treballa actualment en explotacions agropecuàries. A l’altiplà del Tibet, que té una població d’uns 6 milions d’habitants, el percentatge de la població que es dedica a l’agricultura o la ramaderia tan sols va caure lleugerament entre el 2000 i el 2010: d’un 87% a un 83%. Andreas Gruschke, de la Universitat de Leipzig (Alemanya), afirma que el iartsa gumbu ha aportat uns ingressos addicionals a alguns pastors prou importants per fer viable la cria de iacs. No hi ha cap dubte que va ser de gran ajuda a Yushu després del terratrèmol que va assolar la zona el 2010 i va reduir a runa gran part de la ciutat de Gyegu, també coneguda com a ciutat de Yushu, i va costar la vida a més de 2.600 persones. Per ajudar l’afectada economia de la zona, el govern va crear un festival cultural del fong d’eruga que se celebra anualment. Es tracta d’una fira que, en efecte, atreu compradors de tot l’altiplà. Sovint els preus es decideixen amb un codi que es transmet amb una encaixada de mans amagada sota un mocador, perquè els rivals no tinguin cap mena d’informació.

Tot i això, hi ha núvols que amenacen el sector i cada vegada semblen més funestos. Proliferen les falsificacions, de vegades perilloses, que esdevenen omnipresents i amenacen la confiança dels consumidors. Aquest corresponsal va comprar dos fongs d’eruga a un tibetà a la plaça major de Gyegu per un preu en aparença de ganga: 50 iuans. Més tard, li van caure accidentalment al terra de l’habitació de l’hotel i es van esberlar, cosa que va revelar que eren de guix: fets amb un motlle i bastonets que feien de nervi. Per fer augmentar la demanda del fong, alguns comerciants adulteren els productes que en contenen amb viagra o weige ( germà vigorós, el nom suggerent amb què es coneix el fàrmac a la Xina). Els comerciants que venen el fong a l’engròs -la majoria que hi ha a Quinghai són hui, un grup ètnic musulmà- van expressar amb una franquesa sorprenent els seus dubtes sobre fins a quin punt aquest producte potencia la libido per si sol.

Un fet encara més problemàtic per al sector és la campanya excepcionalment agressiva i prolongada del president Xi Jinping contra la corrupció. La iniciativa ha posat fre a la pràctica, anteriorment habitual, de subornar els funcionaris amb regals cars, entre els quals els fongs d’eruga. En una farmàcia de Pequín, un pot de vidre amb uns 80 espècimens ben formosos i lligats amb delicadesa se segueix venent a 63.380 iuans (gairebé 10.000 dòlars). Tot i això, els preus han caigut un 20% l’últim any, si bé l’oferta s’ha mantingut estable.

Un fet encara més preocupant per a les autoritats és que el iartsa gumbu ha fet augmentar el malestar social a l’altiplà, que ja bullia de descontentament pel domini xinès. La fira anual del cavall de Gyegu n’és un bon indicador. Durant els tres dies d’estiu que dura la fira se celebren exhibicions d’equitació, cant i dansa. L’esdeveniment atreu milers de tibetans. Molts acampen als prats dels voltants, a la vora dels meandres d’un riu. El 2013 va ser el primer any d’ençà del terratrèmol que es va reprendre la celebració de la fira. En l’edició d’aquest any, aquest corresponsal va veure un gran desplegament de policies, alguns dels quals anaven equipats amb extintors d’incendis. Al costat de la pista principal hi havia aparcats dos camions de bombers.

Actualment aquestes precaucions estan a l’ordre del dia als llocs on es congreguen tibetans per por que algú s’intenti calar foc, una forma de protesta desesperada contra el domini xinès que, des del 2009, s’ha cobrat almenys 123 vides de tibetans. Segons sembla, a la ciutat de Gyegu, actualment reconstruïda ostentosament, un monjo tibetà de 27 anys es va intentar suïcidar d’aquesta manera en plena plaça major al mes de juliol, només uns dies abans de l’inici de la fira. La policia va sufocar les flames i se’l va emportar a corre-cuita. Tibetans que viuen a l’exili afirmen que va morir uns dies després a l’hospital.

EL FONG DE LA DISCÒRDIA

El iartsa gumbu ha atiat indirectament aquestes tensions. Ha contribuït a fer augmentar els visitants que acudeixen a l’altiplà els últims anys, la majoria dels quals són d’ètnia han, el grup ètnic majoritari a la Xina. El malestar suscitat per aquesta afluència i el fet que els negocis turístics també estiguin dominats per han són dos dels motius que van desencadenar un esclat de protestes que es van escampar per l’altiplà el març del 2008. Durant aquest episodi, es van registrar aldarulls contra l’ètnia han que van causar diverses víctimes mortals a Lhasa.

Els fongs d’eruga també han sigut la causa directa d’esclats de violència entre tibetans o entre buscadors de fongs clandestins d’ètnia han i tibetans. Hi ha llocs de l’altiplà on el frenesí de la temporada del fong d’eruga fa pensar en la febre de l’or del riu Klondike. En un informe del comitè del Partit Comunista del comtat de Nangqian, situat a la prefectura de Yushu, un funcionari local assegura: “Els fongs d’eruga han envilit la gent. Han fet que només pensi en els diners i que perdi els valors de la família, l’amistat i la humanitat”. Abunden les queixes segons les quals els tibetans dilapiden els diners guanyats amb els fongs jugant i bevent.

El Mayong, el guia, insisteix que, segons la seva experiència, els seus veïns es comporten amb cortesia amb els altres enmig de l’atrafegament col·lectiu. Ara bé, les coses són ben diferents quan es tracta de pobles rivals o quan els buscadors furtius de fongs envaeixen el territori d’un altre municipi. El 2013, en una altra zona de Quinghai, van morir dues persones quan els veïns d’una localitat van disparar contra veïns d’una població rival. El Dalai-lama, el cap espiritual del Tibet, que viu a l’exili, ha afirmat que els enfrontaments motivats pels fongs han portat “la desgràcia al poble tibetà” i han causat “una crisi” a l’altiplà.

Durant la collita d’aquest any, les forces de seguretat de certes parts del Tibet van advertir que “mantenir l’estabilitat” era una tasca molt complicada. A Shangri-la, una ciutat tibetana de la província de Yunnan (batejada amb aquest nom el 2002 a fi d’atreure més turistes), la policia va ordenar als veïns que entreguessin les armes que tinguessin amagades quan s’acostava la temporada del fong. En un comtat de la regió autònoma del Tibet es va advertir als veïns que, si recorrien a l’ajut de forasters, se’ls prohibiria recol·lectar fongs d’eruga, en un intent de frenar la violència que ha esclatat en altres ocasions entre tibetans i buscadors de fongs d’ètnia han.

Les repercussions mediambientals també són considerables. Durant un temps, abans del terratrèmol que va fer tremolar Yushu, la fira eqüestre va fer palès un aspecte d’aquestes repercussions relacionat amb els elaborats vestits tradicionals que els tibetans solen portar en ocasions especials. Alguns dels que havien fet fortuna amb els fongs d’eruga van voler realçar els guarniments incorporant-hi pells de lleopard i tigre de contraban portades de l’Índia a través del Nepal.

Els funcionaris locals del Tibet van ser de poca ajuda a l’hora d’aturar aquesta pràctica. Segons explica Emily Yeh, del campus de Boulder de la Universitat de Colorado, volien impulsar les fires com un mitjà per atreure turistes de la resta de la Xina i es considerava que els tibetans abillats amb vestits exòtics eren un atractiu per als visitants. En un article publicat el 2013, Yeh assenyala que els comtats d’algunes zones del Tibet “competien per fer ostentació de la seva riquesa i el seu grau de desenvolupament amb exhibicions hiperbòliques de joies i pells col·locades sobre els cossos dels participants tibetans [de les fires], que sovint tenien dificultats per caminar de tant que pesaven els seus vestits”. Els cantants famosos van començar a exhibir guarniments de pells als seus DVD musicals. Aquest efecte col·lateral sorprenent i tràgic de la demanda d’un suposat afrodisíac va trobar un final igualment inesperat. El 2006, en una cerimònia de pregària a la qual van assistir milers de pelegrins tibetans, el Dalai-lama va demanar als tibetans que deixessin de portar pells d’animals. L’impacte de la petició va ser immediat. Arreu del Tibet van córrer relats sobre tibetans que s’havien desfet de les pells dels vestits i les havien cremades. Atès el gran valor de les peces de roba, es tracta d’una extraordinària mostra de devoció al Dalai-lama. Els funcionaris xinesos, ansiosos, van intentar prohibir aquestes fogueres i van arrestar-ne els organitzadors. En alguns llocs fins i tot van ordenar als tibetans que portessin les pells durant les fires.

Però el mandat del Dalai-lama es va mantenir ferm. Malgrat la campanya de difamació del líder tibetà orquestrada pel govern xinès d’ençà de les protestes del 2008, que s’ha anat agreujant, sembla que els tibetans n’han seguit les ordres. La població de tigres de l’Índia va caure de 3.642 el 2002 a un mínim de 1.411 el 2006. Des de llavors, s’ha recuperat fins als 2.226. Aquest corresponsal no va observar cap pell amb aspecte de ser d’aquesta espècie amenaçada a la fira d’aquest any a Yushu. En la intimitat de les llars dels tibetans, la popularitat del Dalai-lama és evident. A la tenda d’una pastora de iacs, situada a 4.500 metres d’altitud, als prats del mont Lanweilaha, la mestressa treu la capsa on desa els fongs d’eruga acabats de collir. La guarda sota un retrat del Dalai-lama (prohibit en algunes parts de l’altiplà) cobert amb una franja de tela groga en senyal de respecte.

Un altre impacte mediambiental preocupant al qual encara no s’ha posat aturador afecta les mateixes pastures. El Mayong diu que els veïns reposen les clapes d’herba que aixequen amb els seus petits caveguets, com disposa la normativa local, però en algunes localitats hi sol haver treballadors forasters, que sovint tenen menys miraments. Les estimacions dels danys que provoca aquesta pràctica varien molt: des d’uns quants quilòmetres de prats degradats anualment fins a més de 65 km2 només a la província de Qinghai. Això se suma als problemes ocasionats pel canvi climàtic, la mineria, l’expansió dels rosegadors i, segons insisteixen els funcionaris, la sobrepastura, per bé que els pastors i els ecologistes acusen el govern xinès d’exagerar per justificar l’assentament dels nòmades en llocs on els funcionaris els puguin controlar amb més facilitat. Yushu és on neixen tres dels rius més importants de l’Àsia: el riu Groc, el Iang-Tsé i el Mekong. Els prats acompleixen un paper vital, atès que regulen el flux d’aigua que hi entra.

LA POR AL SEPARATISME

A la resta de la Xina, aquesta mena de preocupacions sembla que tenen poc pes per als acabalats compradors de iartsa gumbu. Els mitjans de comunicació controlats per l’Estat miren d’evitar cobrir tot el que doni una imatge negativa de la vida a l’altiplà del Tibet. Les autoritats lliguen molt curt l’activisme mediambiental (en particular a l’altiplà i altres zones poblades per minories descontentes) per por que les campanyes ecologistes serveixin per encobrir activitats separatistes.

Tampoc no es qüestiona gaire si el iartsa gumbu està a l’altura del ressò que tenen les seves propietats. El Partit Comunista és un defensor acèrrim de la medicina tradicional xinesa malgrat la falta de fonamentació científica d’alguns dels seus postulats. Als seus marges, la medicina tradicional xinesa s’entremescla amb el misticisme: es creu en l’existència d’una força anomenada qi que regula el funcionament del cos d’una manera que la ciència moderna no reconeix. El partit, però, es veu a si mateix com a defensor del nacionalisme xinès i molts nacionalistes consideren que la medicina tradicional és un ingredient fonamental de la identitat xinesa.

Tot i això, no deixa de ser curiós que el fong s’hagi acabat convertint en l’estrella de la medicina tradicional xinesa que és actualment. No es coneix cap menció del producte en obres de medicina tradicional d’abans del segle XVII (per a la medicina tradicional xinesa, fa relativament poc). De tota manera, des del segle XIX es vincula el fong amb un cert estatus social. El 1876, el Colonies, un diari britànic, deia als seus lectors: “Es diu que té qualitats vigoritzants i renovadores, però a causa de la seva escassetat tan sols se’n fa ús al palau de l’emperador o entre els mandarins de les instàncies més altes”.

El cost del iartsa gumbu no va sorprendre menys els primers observadors estrangers. Un manual sobre fongs de l’Imperi Britànic publicat el 1923 pel Museu Britànic ( A handbook to the larger British fungi) indicava en una nota a peu de pàgina: “Es diu que els espècimens negres, vells i podrits valen quatre vegades el seu pes en argent”. Tot i això, la revolució comunista del 1949 va suposar un dur revés per al sector. Els xinesos adinerats, els seus principals consumidors, van fugir del país i, sotmès a un embargament comercial promogut per Occident, el comerç es va desplomar.

La revifalla del negoci del fong d’eruga va començar el 1993 en ocasió del Campionat Mundial d’Atletisme de Stuttgart, a Alemanya. Un equip de corredores xineses desconegudes es va endur les medalles d’or a les curses dels 1.500, els 3.000 i els 10.000 metres. Un més després, el mateix equip va imposar-se en les mateixes disciplines als Campionats Nacionals de la Xina i va establir rècords mundials en totes les categories. Una de les seves integrants, Wang Junxia, va retallar ni més ni menys que 42 segons al rècord precedent dels 10.000 metres. Només un any abans, ocupava el 56è lloc en la classificació mundial.

En paraules de Ma Junren, entrenador de l’equip, “l’arma secreta” de l’èxit de les noies va ser la combinació d’entrenament intens a gran altitud a l’altiplà tibetà, sang de tortuga, ginseng i un tònic fet a base de fongs d’eruga. Doncs bé, els amants del iartsa gumbu prefereixen acabar la història en aquest punt, i restar importància als indicis sorgits anys després que altres atletes entrenats per Ma havien pres substàncies prohibides, com ara testosterona. L’entrenador, per la seva banda, nega haver-los-en subministrat. Segons algunes informacions, actualment Ma es dedica a un nou negoci: la cria de mastins tibetans.

La promoció que va fer Ma del fong va arribar en el moment oportú. Als anys 80, l’atenció sanitària primària a les zones rurals s’havia desintegrat per la descomposició de les “comunes populars” instituïdes per Mao Zedong. A les ciutats, molts ens públics trontollaven, a punt d’ensorrar-se, i amb ells els serveis mèdics bàsics que havien prestat en el passat. S’obligava els ciutadans a pagar per ser atesos i les malalties greus podien fàcilment sumir una família en la pobresa. La demanda de remeis de la medicina tradicional xinesa amb suposades propietats profilàctiques començava a disparar-se. Els fongs d’eruga cridaven l’atenció dels més acabalats, però la medicina tradicional xinesa oferia molts medicaments més barats que els fàrmacs occidentals d’importació. Suposadament, les pràctiques místiques relacionades amb la medicina tradicional xinesa, com el txi-kung (que consta d’exercicis de respiració i meditació), podien salvaguardar de les malalties greus sense cap cost.

Tant era que no hi hagués proves clares de les propietats del iartsa gumbu. Entre el 1998 i la crisi financera mundial del 2008, segons calcula Winkler, el seu preu es va multiplicar per 17 i escaig, fins a arribar a gairebé 70.000 iuans el quilo. El 2003 un brot de pneumònia per coronavirus, també coneguda com a síndrome respiratòria aguda greu, una malaltia respiratòria sovint mortal, va donar un altre impuls a la popularitat del fong: facultatius adeptes a la medicina tradicional xinesa van afirmar que havia ajudat alguns pacients a refer-se més ràpidament de com s’haurien recuperat només amb la medicina occidental.

POLS A LA MEDICINA TRADICIONAL

En qualsevol cas, també hi ha escèptics. L’any passat un activista contra la medicina tradicional xinesa va oferir a Pequín una recompensa de 50.000 iuans a qualsevol metge que practiqués medicina tradicional xinesa capaç d’assolir un percentatge d’èxit d’almenys el 80% en el diagnòstic de l’embaràs examinant tan sols el pols de les pacients (un mètode diagnòstic clau en la medicina tradicional xinesa). El desafiament va suscitar un interès mediàtic considerable a la Xina. Hi va haver un parell de temptatives fallides que van tenir un gran ressò, però ningú va ser capaç d’obtenir la recompensa.

Afrotunadament per al pressupost estatal, el fong d’eruga no és un del fàrmacs que cobreix la sanitat pública xinesa. Aquest corresponsal només portava al damunt la cartera quan va entrar al departament de fongs d’eruga d’una clínica de medicina tradicional xinesa. El centre, situat al centre de Pequín, és al costat d’un gran establiment propietat d’una de les principals cadenes de productes de la medicina tradicional xinesa, Tongrentang, una empresa fundada el 1669.

El doctor Li Zhenhua li va prendre el pols als dos canells i va examinar la boca del pacient. Li va fer algunes preguntes: “Tens set?”, “Com va la vida sexual?” Després van encetar una conversa més animada sobre què li hauria de prescriure (l’únic símptoma que va esmentar el pacient va ser la mala qualitat del son, tot i que Li va afirmar que la seva exploració havia revelat una falta de vigor als ronyons). De quina qualitat voldria els fongs d’eruga el pacient? Voldria també ginseng? D’aquesta manera, la prescripció negociada va quedar en tres mesos prenent medicació diàriament. Al taulell de caixa, van sumar la prescripció. L’import ascendia a més de 4.600 dòlars, possiblement el remei contra el jet lag més car que s’ha receptat mai. Aquest corresponsal es va excusar mussitant entre dents i va marxar.