Jordi Borràs: "L’extrema dreta ha sabut capitalitzar el fracàs de la socialdemocràcia"

PalmaFa anys que el fotògraf i periodista català Jordi Borràs (Barcelona, 1981) documenta els conflictes socials i polítics del país, amb un accent especial sobre l'extrema dreta i els moviments ultres a Catalunya i arreu d'Europa.

Ha documentat fotogràficament diverses de les manifestacions i actes públics realitzats per tota mena d'organitzacions i grups relacionats amb l'extrema dreta des de fa prop 16 anys. Arran de la seva tasca com a fotoperiodista, Borràs ha rebut amenaces per part de grups ultres i feixistes com el partit Democracia Nacional, entre altres. Borràs és autor dels llibres Warcelona: Una història de violència (Pol·len edicions, 2013), Desmuntant Societat Civil Catalana (Edicions Saldonar, 2015), Plus ultra: Una crònica gràfica de l'espanyolisme a Catalunya (Pol·len Edicions, 2015) i Dies que duraran anys (Ara Llibres, 2018). Es tracta d'una obra incòmoda i contundent que centra el debat en els límits de la llibertat d'expressió, la violència política i el paper del fotoperiodisme en la denúncia democràtica.

D’ençà de la pandèmia, sembla que l’extrema dreta està en auge entre els joves i no tan joves. Quines en són les raons?

— Hi ha diversos elements que hi influeixen. Un d’ells és una onada mundial, de la qual no ens podem escapar, que ha fet avançar l’extrema dreta com la pólvora en pocs anys. En bona part, això respon al fracàs de la socialdemocràcia i al fet que les dretes tradicionals, juntament amb el centre esquerra, s’han anat alternant en el poder mitjançant un bipartidisme durant dècades, sense abordar molts dels problemes que afecten la major part de la població. Així, en lloc de consolidar-se una alternativa d’esquerres –en alguns llocs, com l’estat espanyol, sí que va emergir fa uns anys, però va acabar fracassant en intentar adaptar-se al sistema–, bona part d’aquest descontentament l’ha acabat capitalitzant l’extrema dreta. Dit això, també és cert que durant la pandèmia, en un context d’aïllament social i amb l’ajuda de les noves tecnologies, que ens han mantingut hiperconnectats, s’ha afavorit enormement la transmissió d’idees a través del telèfon mòbil i de l’ordinador. Tot plegat ha facilitat la difusió de discursos i d'influencers propis de l’extrema dreta.

Per què sorgeixen aquests creadors de contingut pròxims a la ultradreta?

— Aquí cal fer diversos apunts. Un d’ells és que el binomi entre xarxes socials –sobretot determinades plataformes– i influencers de l’òrbita de l’extrema dreta funciona molt bé. Fins i tot pel que fa als seus discursos. Això passa perquè, al final, l’extrema dreta es fonamenta en missatges molt curts i poc elaborats. Això no vol dir que no hi hagi una base intel·lectual al darrere que sàpiga perfectament com sintetitzar-los. És important desmuntar el tòpic que l’extrema dreta està formada per gent intel·lectualment poc capaç, perquè això no és cert.

En què es basen aquests discursos?

— Generalment són missatges breus, molt concrets, que se centren habitualment en dos o tres temes clau. Per exemple, immigració i delinqüència, que en aquests discursos sempre van lligades. Altres temàtiques freqüents giren al voltant del turbocapitalisme, que l’extrema dreta ha abraçat des de fa uns anys com a resposta a qualsevol proposta de redistribució de la riquesa. És a dir, l’individualisme, l’emprenedoria, les criptomonedes, etc., i sobretot la inculcació de la idea de 'beneit el darrer'.

Com arrela això entre el jovent?

— Si a tot el que hem comentat hi afegim que, durant la pandèmia, la joventut va patir un aïllament sense precedents i es va veure obligada d'alguna manera a relacionar-se a través de les pantalles –com a mínim, a fer-ho molt més del que ja era habitual—, el panorama s’entén millor. Les xarxes socials no són noves, però la pandèmia va accelerar i va intensificar aquest tipus de relacions. Tot plegat conforma un còctel que ens ha duit a una situació en què una part significativa del jovent –ni de bon tros majoritària–, al voltant d’un 20%, se situa dins l’espectre ideològic de l’extrema dreta, especialment entre els homes joves. També hi ha un percentatge de joves que no se situen enlloc ideològicament, però convé destacar que un 60% es mou just en el sentit contrari, amb discursos propis de l’esquerra alternativa o antisistema. Per tant, aquest 20% no ens ha de fer perdre la perspectiva: entre el jovent hi ha un grup molt important de persones que volen canviar el món i que són tot el contrari del que proposa l’extrema dreta. Parlam de solidaritat, compromís i col·lectivitat. Sovint es tracta d’un antifeixisme militant en la pràctica quotidiana, encara que no necessàriament vinculat a una organització concreta. És un antifeixisme inherent a les seves actituds.

Quin és el leitmotiv de l’extrema dreta actualment? En quins àmbits està més organitzada?

— Els factors de socialització de l’extrema dreta han anat canviant amb el temps. Als anys vuitanta i noranta hi havia dos espais clau per captar nova militància: els estadis de futbol i els concerts. Avui això ha canviat radicalment. El principal espai de socialització ara són les xarxes socials, que, a més, afavoreixen l’aïllament i l’individualisme. L’èxit de l’extrema dreta a les xarxes s’explica per la seva sintonia amb missatges molt breus, fàcils d’entendre i, sobretot, difícils de rebatre, perquè no hi ha diàleg. Hi ha algú que et diu com són les coses, com has de ser, com t’has de vestir i, fins i tot, com has de pensar. No hi ha intercanvi d’idees, i aquesta desaparició de la col·lectivitat n'és un dels grans perills.

Com han evolucionat els espais de socialització amb el pes creixent de les xarxes?

— Com deia, els espais de socialització han canviat profundament a causa de les xarxes. Potser ja no hauríem de parlar de xarxes socials, perquè l’intercanvi real d’idees i posicionaments ja no és el que era fa quinze anys. Tal vegada seria més encertat parlar de plataformes de contingut, perquè el concepte de xarxa social comença a quedar una mica obsolet. Aquest cosmos de socialització és avui global. Òbviament afecta la política, però també l’àmbit acadèmic i educatiu. Només cal veure quins col·lectius integristes catòlics estan ocupant escoles o agrupacions d’escoles catòliques a ciutats com Barcelona. Ens hauríem de demanar quines conseqüències té que adolescents i joves creixin amb ideologies pròximes al catolicisme més integrista. L’entorn econòmic és un altre espai on aquestes idees se senten còmodes. En realitat, l’extrema dreta està organitzada arreu del nostre entorn. Sovint oblidam que fa molts anys que fa una feina silenciosa i ara pagam les conseqüències d’haver-la menystingut. L’aparició de partits com Vox i Aliança Catalana és una conseqüència directa d’això.

Com es passa de la socialització de les idees a la conformació dels partits?

— Abans de l’aparició d’aquests partits ja hi ha tot un conjunt d’idees que han influït de manera molt clara en el pensament de la gent. És el que a França anomenen la lepenització dels esperits: a poc a poc, la gent va modificant la seva escala de valors sense pràcticament adonar-se’n i va acceptant –fins i tot reproduint– discursos cada vegada més xenòfobs i ultraliberals des del punt de vista econòmic, on l’humanisme desapareix. Tot això va transformant el pensament col·lectiu. Per això, quan un partit d’aquestes característiques es presenta a unes eleccions, sol funcionar en major o menor mesura, perquè sovint la demanda ha aparegut abans que l’oferta. És per aquest motiu que, quan es presenten, fins i tot amb candidats titella –sobretot en l’àmbit local–, aconsegueixen representació sense gaire dificultat. En aquest cas, la gent no vota tant la persona sinó que fa un vot visceral: un vot basat en un suposat sentiment de pèrdua, de traïció, de por, d’odi i de frustració que acaba facilitant l’ascens de l’extrema dreta.

Si bé la ultradreta continua exhibint simbologia històricament feixista, sembla que el seu braç polític opta per amagar-la. És així?

— Des del punt de vista parlamentari, l'extrema dreta política ha abandonat la retòrica simbòlica que la pugui identificar amb règims genocides del període d’entreguerres, sobretot a Europa. Ho ha fet perquè ha necessitat marcar aquesta distància ideològica per reinventar-se i reconvertir-se. A l’estat espanyol, per exemple, Vox no va començar a créixer fins que va deixar clara la idea que no era un partit sorgit de les cendres del tardofranquisme, com havia estat Fuerza Nueva després de la mort del dictador (1975), que reivindicava un franquisme sense Franco de manera desacomplexada. Vox neix com una escissió del PP, que alhora provenia de l’antiga Alianza Popular, cofundada per set exministres franquistes. Per tant, hi ha un passat directament vinculat al franquisme.

— El PP també va tenir dirigents procedents de l’òrbita de la Falange i d’altres formacions d’extrema dreta. La seva posició parlamentària sovint era ambigua perquè venia d’on venia, però formalment no es podia catalogar com a extrema dreta, tot i que impulsava polítiques pròpies d’aquest espai. Pel que fa a Vox, especialment en els seus inicis, varen ser molt curosos amb la simbologia, sobretot en actes públics: evitaven banderes franquistes i braços aixecats, perquè no es podien permetre caure en el parany de reivindicar una ideologia percebuda com a morta. Això ho varen aprendre de l’experiència d’altres països com França, Alemanya, Àustria i bona part d’Europa. Un altre factor a tenir en compte és que, habitualment, aquestes formacions tenen al costat un altre partit o associació nazifeixista militant, que els va molt bé per blanquejar-se i assenyalar aquests grups com els veritables feixistes i radicals. Podríem dir que arreu d’Europa l’extrema dreta opera en dues capes: la del carrer i la institucional.

Hi ha diverses famílies dins l’extrema dreta?

— Sí. Hi ha una família clarament ultradretana, que és la nazifeixista militant, i després una extrema dreta que es pot dividir en dues branques i que, en molts casos, justifica la violència dels ultres. D’una banda, hi ha la dreta radical populista, on trobaríem formacions com Alternativa per a Alemanya, Rassemblement National o Aliança Catalana. De l’altra hi ha la dreta radical conservadora, que acostuma a tenir un substrat nacionalcatòlic, com Vox, el Fidesz hongarès i el partit Llei i Justícia de Polònia, amb diferències substancials respecte de l’altra família. Aquestes dues són el braç polític del cosmos de l’extrema dreta. En el cas de l’estat espanyol, el grup ultra militant seria actualment Núcleo Nacional, però anteriorment també ho va ser Hogar Social.

Els ultres són els que utilitzen més simbologia?

— Sí, els grups ultradretans l’utilitzen de manera desacomplexada. Alguns dels símbols més habituals són les creus cèltiques, d’origen neofeixista, que apareixen a França a la segona meitat del segle XX. També la creu de Borgonya, en el cas espanyol, que tota l’extrema dreta empra, des de la més nazifeixista fins a Vox. Es justifiquen dient que és un símbol utilitzat per l’exèrcit espanyol i per la monarquia. Aquí entra també la perversió dels símbols. Per exemple, en el cas d’Aliança Catalana, s’ha pervertit l’ús de l’antiga bandera de Catalunya anterior a la senyera, la creu de Sant Jordi, un símbol nacional propi del país. L’àguila franquista és un altre símbol, tot i que cada vegada està més en desús. El logotip de Núcleo Nacional, a més, imita el símbol nazi del Wolfsangel.

El nexe d’unió de l’extrema dreta és l’espanyolisme?

— Sí, és una tesi que defenso des de fa molts anys i que he desenvolupat en diversos llibres. A Plus ultra, el meu segon llibre, ja hi recollia aquesta idea. Posaré un exemple: la manifestació amb més diversitat i presència de grups d’extrema dreta espanyola des de la mort de Franco –que jo tinc documentada– és la que va tenir lloc a Barcelona l’octubre del 2017, una setmana després del referèndum. Vaig arribar a comptar la quantitat de grups i grupuscles que hi participaven i era esfereïdor: hi eren tots. Des de Vox fins a Plataforma per Catalunya i Democràcia Nacional, passant per manifestants al costat del PP, Ciutadans i fins i tot càrrecs del PSOE. Per tant, sí: l’espanyolisme, i concretament l’anticatalanisme –i sovint també la catalanofòbia–, és el gran catalitzador de l’extrema dreta espanyola. El catalanisme és percebut com l’encarnació de l’'antiespanya', un concepte nascut al segle XIX per definir els enemics interns: socialistes, anarquistes, nudistes, llibertaris i, evidentment, catalanistes. Sembla que els fa molta més por una possible independència de Catalunya o dels Països Catalans, i per això han dedicat tants esforços a dividir, fragmentar i fomentar el secessionisme.

Com s’entén la lògica entre el feixisme, que rebutja en part el món modern, i el capitalisme més salvatge?

— Tots els partits d’extrema dreta parlamentària –Aliança Catalana, Alternativa per a Alemanya, Rassemblement National, etc.–, en major o menor mesura, i amb més o menys populisme barat, aposten per un capitalisme ferotge. Després hi ha un altre corrent, situat encara més a la dreta, que beu d’una tradició més nazifeixista i que, teòricament, aposta per un anticapitalisme. Històricament, el feixisme es presentava com a anticapitalista i antisocialista, i proposava la famosa tercera via. Però la realitat és que les experiències feixistes varen acabar desenvolupant el capitalisme. Fins i tot a Espanya, una dictadura d’inspiració feixista, el denominat desenvolupisme va abraçar un capitalisme completament allunyat de l’ideari fundacional falangista. Per això molts falangistes consideren Franco un traïdor a la revolució falangista, ja que el model econòmic no tenia res a veure amb el que pregonava Primo de Rivera. Però en essència són el mateix. Com passa també amb l’esquerra, comparteixen punts en comú i de conflicte.

Al vostre darrer llibre, Tots els colors del negre, explicau com operen els grups d’ultra i extrema dreta arreu d’Europa.

— Amb aquest llibre volia mostrar que tot el que hi ha més enllà de la dreta convencional conforma una família ideològica molt àmplia, amb moltes diferències i contradiccions internes que hem d’entendre i tenir en compte si volem combatre l’enemic més gran de la democràcia.

Per què aquest títol?

— Ve de la imitació recurrent de colors, fins i tot de l’esquerra, amb l’objectiu de captar militants. Això ja passava amb el feixisme clàssic. A Alemanya, per exemple, els nazis duien camises brunes perquè, simplement, el partit va aconseguir una partida de tela barata d’aquest color quan no tenia recursos. És tan senzill –i tan absurd– com això. Cada país té el seu color. Vaig voler aquest títol per explicar que el negre, especialment a Itàlia, s’associa sovint amb el feixisme, però té molts matisos. La Falange, per exemple, va imitar el blau maó dels uniformes dels obrers de fàbrica i alhora va manllevar el negre i el vermell de la bandera de la CNT per aprofitar-se del descontentament d’una part del moviment obrer amb l’esquerra de l’època.

Avui hi ha treballadors amb discursos xenòfobs contra migrants i contra el col·lectiu LGTBI. Històricament, això sempre ha estat així?

— Sempre ha estat així. L’odi i la frustració són inherents a l’ésser humà, més enllà de la seva condició econòmica. I el poder ha estat sempre especialista a dividir la classe treballadora i a buscar un col·lectiu a qui culpar de tots els mals. El cosmos de l'extrema dreta es diferencia entre persones que tenen por de perdre el que tenen i els que tenen por de la competència social. Això es va veure clarament fa unes setmanes a Badalona, quan es varen desallotjar més de 400 persones sense papers que ocupaven naus abandonades perquè no tenien on viure. Els edificis estaven situats en un barri molt empobrit, amb infrahabitatges des d’on la gent treia el cap per les finestres per insultar-los. El perfil d’aquelles persones que escridassaven els desallotjats era clar: gent amb pocs recursos i condicions vitals molt dures. Això passa perquè al poder ja li va bé crear caps de turc, i l’extrema dreta en això és especialment hàbil. Si aconsegueixes convèncer algú que no arriba a final de mes perquè hi ha immigrants i no perquè el seu empresari fa deu anys que no li apuja el sou, has fet una jugada mestra.