Una experiència desaprofitada

PalmaCada any el padrí sembrava dues o tres fileres de blat de les Índies, unes canyes verdes i espesses que em passaven en alçària d’un bon tros. Després assecava les pepes senceres, amb els grans grogosos, quasi vermells. La senalla s’omplia de boques vegetals dentades somrient al sol. A les sèries americanes que veia es menjaven el blat tendre cuit a la brasa, empastissat de mantega. A ca nostra, en canvi, només se l’empassaven les gallines. Quan en mataven alguna i els buidaven el gavatx en sortien els grans sencers, sense digerir.

En el segle XV el blat de les Índies era la base alimentària de totes les civilitzacions precolombines avançades i el preparaven de múltiples maneres. El 16 octubre 1492 Colom registrà la coneixença d’aquest cereal en el seu diari i l’anomenà “panizo” per semblança a la planta que coneixia, una gramínia que fa una espiga de grans gruixats i molsuts. El cereal vingué cap a Europa en el primer viatge dels conqueridors castellans. Malgrat la seva poca consideració per ser aliment de gent humil, el seu cultiu s’estengué ràpidament en certes zones. De manera que en el tercer viatge que realitzà cap al Nou Món, en el 1498, ja escriu sobre el progressos d’aquesta planta introduïda pocs anys abans.

Els primers cultius es feren, possiblement, a les Canàries i Andalusia, que eren els llocs més estretament relacionats amb Amèrica. La plena difusió, tanmateix, no succeiria fins al s. XVII.

Aliment per als animals i també humà

El pa era l’aliment més important i principal de la població. Es menjaven uns 800 gr de pa al dia, sobretot a la taula de la gent més humil. A mesura que l’estament social de la persona era més alt, el consum de pa era menor i la part de proteïna augmentava. El cultiu de blat que es feia no era suificient per abastir tota la població, així que podem pensar que les èpoques on hi havia males anyades es passava molta de fam. Aquesta necessitat de pa va fer que alguns del aliments arribats del Nou Món es consumissin a la manera de pa amb més o manco fortuna. El blat de les Índies va ser un dels productes que s’intentaren introduir com a substitut del blat tradicional. Així assolí gran importància a llocs com València o en el nord d’Espanya, on tingué major rellevància com a aliment per als animals i també humà. Aquesta dicotomia del blat de les Índies com a aliment destinat als humans i els animals no jugà a favor de la seva popularitat. A més, els colonitzadors tenien una visió de superioritat envers les civilitzacions americanes i no volgueren acceptar la seva experiència i àmplia cultura en el consum del blat de les Índies. De manera que es desprofità una gran font de riquesa gastronòmica reduint-lo a un pa de baixa qualitat.

Del s. XVI al XVIII el blat de les Índies a Europa era un producte de la necessitat. Només la dificultat feia que se’l veiés amb bons ulls. I ni la seva major productivitat davant els cereals tradicionals aconseguí el respecte que es mereixia. L’única consideració favorable arribà per influència italiana amb la polenta o sèmola del blat de les índies.

Aquest mensypreu fa que no sigui present en els nostres receptaris. També aquí s’ha emprat en èpoques de fam. Durant la postguerra n’era normal el consum mesclant-lo amb la farina comuna per fer pa o com a únic cereal, ja que tenia un cost molt més baix que el blat o altres cereals com l’ordi. La recepta d’avui és a l’estil d’aquests pans, feta amb farines mesclades. Una coca salada que també pot servir d’acompanyament per a un plat o com a pa. Esper que sigui del vostre gust.