Habitats naturals
Societat 21/10/2022

Ètica periodística intensiva

Els mitjans de comunicació a voltes fan de plataforma on l'extrema dreta escampa les seves notícies enganyoses

4 min
Un quiosc de premsa de Palma.

Palma“Enviant vídeos amb el mòbil des de la pastera” és un titular de portada que hem pogut llegir, en castellà, aquest estiu passat en un diari publicat a les Balears i que certament no era aquest. La idea que pretén transmetre és aquell tòpic segons el qual els migrants venen a viure aquí com a estrelles de cine a costa nostra: a costa “dels espanyols”, com solen dir els que sostenen i difonen aquesta falsa idea. D’acord amb ells, els migrants, pel simple fet de ser-ho, gaudeixen d’un seguit de privilegis i regals que els proporciona l’Administració pública en detriment de les necessitats bàsiques de la ciutadania. Mentre nosaltres ens florim a les llistes d’espera, ells just en arribar van de cap a la sanitat gratuïta, els donen una paga per cada fill que tenen i així no han de fer feina, o fins i tot se’ls dona un pis per viure mentre “els espanyols” no es poden pagar ni el lloguer d’una habitació, etc. El fet que arribin en pasteres que travessen la Mediterrània en les pitjors condicions possibles és només comèdia, perquè en realitat bé que tenen mòbils des dels quals poden enviar vídeos, etc. Tots aquests prejudicis es troben continguts en el titular segons el qual els migrants es dediquen a enviar vídeos de les costes mallorquines (en aquella ocasió havien arribat a la platja campanera de sa Ràpita), com uns turistes encantats de la vida. Per descomptat, a la notícia no es perd ocasió de subratllar la seva condició de migrants il·legals. I si en alguna ocasió toca fer-se ressò de notícies de brutalitat policial a les tanques de Ceuta i Melilla, sempre es fa per manera que siguin els migrants, i no la policia, els que apareguin com a causants de la violència, fins i tot quan es tracta d’un cas flagrant com la matança de 23 migrants el mes de juny passat, justament a Melilla.

“Els ocupes es podran empadronar per cobrar la renda mínima”: un altre titular que es va poder llegir i escoltar en una bona quantitat de mitjans el passat mes de maig, d’arreu de les Espanyes. Era fals, però incidia en un altre dels temes preferits per la premsa sensacionalista: si els migrants venen a robar-nos els llocs de feina, els ocupes ens prenen la casa on vivim, i ho fan també protegits i emparats per les institucions i la justícia. D’entrada seria necessari discutir i posar en evidència (però no hi ha temps, mai no hi ha temps per parlar seriosament de res) com s’ha tergiversat el terme ‘ocupa’: des d’un moviment anticapitalista que donava usos socials a immobles abandonats, deshabitats o en desús a bandes de lladres d’habitatges quasi tan perilloses com els fons voltor i certs bancs i immobiliàries. L’habitatge és, certament, una de les principals emergències socials del nostre temps, però no ho és per la quantitat d’ocupacions que arriben a produir-se, que en cap cas no justifica l’alarma social promoguda des de mitjans generalistes i de gran audiència, que primer solen justificar-se dient que es fan ressò “del que preocupa al carrer” fins que són ells els que causen directament aquesta preocupació.

Denúncies falses

A altres mitjans els agrada parlar de denúncies falses de violència de gènere, en notícies que sí que són falses però que escampen la idea que, en molts casos, la violència d’homes contra parelles o exparelles no és tal, sinó la simple conseqüència d’un despit o un ressentiment amorós. En altres ocasions, el tractament d’aquest tipus de violència es distorsiona a través del sensacionalisme: relats escabrosos, morbosos, que van a cercar els detalls sòrdids i que converteixen tant els agressors com les víctimes en personatges d’un reality, en ninots d’un relat a mig camí entre la realitat i la ficció, sobre els quals és lícit fabular tant com es vulgui en nom d’una llibertat d’informació que també ha estat grollerament tergiversada. En teniu exemples quotidians a les televisions que ofereixen programes dits del cor, en els magazins matinals que exploten aquest tipus de falses informacions i en la multitud creixent de mitjans digitals que practiquen el clickbait, el pescaclics: els titulars cridaners, o que directament interpel·len els lector per fer-los clicar en un enllaç i poder-los comptar com a audiència: “Troba la dona amb un altre home i té una reacció fatal”, per exemple, o bé: “A garrotades per la custòdia”, són exemples reals d’aquesta manera de fer.

En l’àmbit digital, de fet, plataformes potents com els navegadors Google o Edge ofereixen els seus propis serveis de notícies, quasi sempre basats en el sensacionalisme més barat i escandalós. Com és fàcil de notar, aquest sensacionalisme (també dit ‘groguisme’ perquè aquest tipus de premsa s’anomena ‘groga’, cal suposar que pel color de la bilis) tendeix ideològicament a la dreta dura, o directament a l’extrema dreta, i contribueix poderosament a normalitzar-ne les falsedats, fent-les passar per informacions o debats socials fidedignes. Són tantes, i la seva presència és tan quotidiana, que aquestes males pràctiques periodístiques també acaben conformant un hàbitat dins el qual ens veim immersos. La mala utilització de la llibertat d’informació per difondre notícies i testimonis falsos és difícil de contrarestar (de vegades, mitjans que es presenten com a especialitzats a desmentir falsedats arriben a publicar falsedats ells mateixos), però no és necessari explicar per què és fonamental fer-ho: quasi sempre, la millor campanya electoral per a la ultradreta i la dreta extrema no és tant la confrontació amb els adversaris com la creació d’un clima social marcat per la por.

stats