Entrevista

Oriol Mitjà: “Si tinc estima per la reina Letícia és perquè hi he identificat unes qualitats genuïnes”

Metge especialitzat en malalties infeccioses

8 min

BarcelonaA la vida del doctor Oriol Mitjà (Arenys de Munt, 1980) hi ha un abans i un després del covid. La popularitat li va arribar durant la pandèmia, quan la seva veu crítica i rigorosa va ser una de les més escoltades a Catalunya. La feina anterior d’Oriol Mitjà –lluitant contra les malalties infeccioses a Papua Nova Guinea– ja li havia valgut el reconeixement de la comunitat mèdica i nombrosos guardons, com el Català de l’Any 2016 o el premi Fundació Princesa de Girona, l’any 2013. Precisament la reina Letícia s’acaba convertint, ara ho llegireu, en una de les protagonistes d’aquesta conversa personal amb el doctor Mitjà.

Completa la frase: “Últimament...”

— Estic fent un curs de mindfulness.

Per què?

— La funció de la nostra ment és generar pensaments, igual que la del cor és generar batecs. I estem completament abassegats per aquests pensaments. Suposo que el mindfulness és una manera de realinear el sentit vital i la manera com es pot viure.

La sensació que transmets és que el cap no et para mai.

— No em parava mai i això generava molts pensaments obsessius i, per tant, quan tens el cervell a mil revolucions tot el dia, arribes al vespre que continues revolucionat i te’n vas al llit amb una sensació d’angoixa, d’estrès. M’havia plantejat moltes vegades: “Com que la meva vida és tan estressant perquè tinc moltes responsabilitats, la solució és deixar-ho tot i marxar a una illa deserta que, idílicament, és Papua Nova Guinea”. Però després vaig comprendre que, fins i tot a Papua Nova Guinea, el meu cervell continuava sent el mateix, que el que havia de canviar era la meva manera d’experimentar les vivències.

Quina és l’última vegada que has dit “t’estimo” i a qui?

— Al Sergi, a la meva parella. Però dic molt “t’estimo”. Abans em feia més vergonya, era com despullar-te i deixar veure un sentiment que es podia entendre com una feblesa. Ara ja ho dic amb més facilitat.

Em sembla que amb el Sergi sou parella des de fa més de vint anys. És més habitual dir “t’estimo” al principi i anar-ho deixant de dir?

— Sí? Per a mi és al revés. És a dir, l’amor es consolida amb els anys. L’enamorament simplement és una alliberació hormonal. En canvi, l’estimar és que has sabut entendre’t amb aquella persona i que heu decidit que voleu compartir temps junts i que us voleu cuidar. El Sergi és una d’aquelles persones que va néixer per cuidar, per fer feliços els altres.

Oriol Mitjà i Villar, metge i investigador.

A l’últim tuit que he vist de l’Oriol Mitjà elogies la reina Letícia. D’on ve la relació?

— Deu fer uns deu anys em van donar el premi Princesa de Girona per la recerca científica. Els vaig conèixer en aquell moment, em van semblar unes persones que tenien una representació institucional, després vaig sentir certa desafecció per algunes reaccions que va tenir la casa reial. Reaccions que eren poc pacifistes, que no intentaven posar solució als problemes.

Estàs parlant del discurs del rei Felip VI del 3 d’octubre del 2017?

— Sí, sí. I ells, el rei i la reina, eren conscients de la meva posició.

Hi tenies fil directe?

— Un cop has estat premiat et conviden sempre a algunes celebracions, la del 12 d’octubre, crec, i alguna altra. I un dia em vaig trobar la reina Letícia. Què va passar? Doncs que li vaig dir: “Miri, jo soc republicà, però reconec que hi ha un paper institucional pel qual vostè ha de fomentar l’ajuda humanitària i donar suport a ONG. I penso que ho està fent bé, perquè en els darrers anys ha fet més de 190 visites a fundacions. Però el que em sap greu és que d’aquestes 190 visites només una ha estat a Catalunya”. La seva reacció va ser una mica de fer un pas enrere, de justificar per què tenia aquesta separació amb Catalunya. Al cap d’unes hores, un militar em va cridar i em van convidar a parlar en privat amb la reina. I aleshores sí que vam tenir una conversa molt més pausada, ella i jo sols. No puc explicar de què vam parlar, perquè vaig dir que no ho explicaria. Però vaig veure que era una persona amb sensibilitat, amb intel·ligència, compromís, determinació.

Era una conversa no només científica, sinó política?

— No necessàriament política. Personal. Una cosa curiosa és que ella sabia que el Sergi i jo portàvem vint anys junts i em va dir: “Os conocisteis a la vez que Felipe y yo”. Va ser una conversa molt agradable. Malgrat que no estigui d’acord amb un sistema monàrquic, puc estar a favor de les virtuts d’aquesta reina. Si tinc una estima per ella és perquè hi he identificat unes qualitats genuïnes. Per la feina humanitària que li veig fer.

Quan és l’última conversa que vas tenir amb la reina Letícia?

— Fa uns tres mesos. 

I no és aquesta que m’estàs explicant?

— Sí, sí, és aquesta. 

Va ser a la Zarzuela?

— No, a Girona.

Quina és l’última vegada que et vas posar corbata?

— A la gala de la sida, que s’organitza a la fundació on treballo i tothom ha d’anar molt elegant. En part, la meva funció és fer d’amfitrió per rebre els convidats. En les gales i en els casaments és de les poques vegades que em poso corbates. M’ho preguntes perquè per a mi la manera de vestir és una declaració d’intencions. El que representa el vestit i la corbata no lliguen amb mi, des del punt de vista que soc un defensor dels pobres i que els pobres amb qui he conviscut van amb un simple tapall, és a dir, no tenen roba per cobrir-se. Per tant, em sembla molt estrany que hi hagi gent amb tapalls i gent amb vestit i corbata de 10.000 euros. 

I l’última vegada que has anat a Papua Nova Guinea?

— Va ser l’any passat, al maig. El meu equip continua fent feina de recerca allà sobre malalties tropicals oblidades. Ara soc assessor en salut pública del govern de Papua Nova Guinea i també de l’Organització Mundial de la Salut. Estem expandint la nostra feina a la Xina. Allà tenien una infecció de transmissió sexual, la sífilis, que afecta sobretot joves estigmatitzats perquè eren gais. Si anaven a l’hospital, corrien el risc que se’ls denunciés. Això ha canviat. Ara el govern de Xi Jinping és meravellós, està fent programes a favor de l’homosexualitat. Però l’endarreriment que porten fa que a molts nois joves el bacteri de la sífilis els hagi anat al cervell i tenen demència. Nanos més joves que jo que tenen demència. Per tant, és un problema greu.

Ara que parlaves de l’homosexualitat a la Xina, l’última notícia que ens ha arribat del Vaticà és que el Papa ha demanat que l'Església catòlica beneeixi les parelles homosexuals. Ets creient?

— No realment. No crec en un Déu, sí que crec en una certa espiritualitat i una conjunció de les persones i que tots podem treballar junts per a una cosa millor. Per què no m’agrada l’Església catòlica? Perquè té dogmes. El dogma és una cosa prefixada que no pots criticar i sempre penso que tot és criticable o tot és refutable. Però si el Papa és una mica més obert de ment i ara creu que pot fer aquest pas és perquè s’està ajustant a la revolució que fa la societat en general. Des de l’any 2000, déu-n’hi-do el que hem avançat. Vaig néixer el 1980 i a mi encara em va costar sortir de l’armari, ser acceptat, explicar que era gai, i no soc tan gran.

Quin últim record conserves dels anys previs a sortir de l’armari?

— No ho sé, tota l’escolarització, el BUP i el COU va ser una etapa més d’introversió, d’estar més cohibit. I la universitat et dona l’oportunitat de redescobrir-te. En el meu cas, era molt viatger. Vaig gaudir molt d’uns anys de descobrir el món i també l’homosexualitat en països estrangers llunyans.

Canviem d’història. Quina és l’última vegada que t’has fet un test de covid i ha sortit positiu?

— Fa tres mesos, vaig tenir aquesta darrera variant. 

Un confinament com el del covid va passar per primera i última vegada o és probable que ens tornin a tancar a tots?

— No sabria dir-t’ho. El confinament és una mesura per controlar infeccions a escala de la comunitat i s’ha d’utilitzar quan hi ha emergències que estan tenint un impacte en la mort de les persones. Això va passar durant el covid i si es tornés a donar amb un altre patogen l’eina no s’ha de descartar. És a dir, que sí que podria ser que s’hagués de tornar a utilitzar. Tinc molt mal record del covid. És a dir, gairebé no tinc records del covid. Hi ha una frase que m’agrada molt: “De vegades no te’n recordes, de què va passar, però sí de què vas sentir”. I a mi m’ha quedat gravat el sentiment d’angoixa, de desesperació, de fatiga, que afortunadament crec que he superat, però a base de girar full.

Com saludes tu, últimament, la gent?

— Ara dono la mà, no em fa tant de respecte. Sí que de vegades agrairia que la gent, quan està refredada o té covid, o es posés la mascareta o es quedés a casa. No hem après aquesta lliçó, encara. Per a mi és una qüestió de respecte: si no et saludo és perquè no et vull contagiar una infecció. T’estic respectant.

Et preocupen aquestes festes per la transmissió dels virus que circulen aquests dies?

— No, ja no em preocupa gaire res... Hi haurà molta gent que s’infectarà, que passarà una grip, i seria molt millor infectar-se de menys virus que no de més, però és igual, de moment vivim en aquesta estructura social i ja està.

Què vols dir que ja no et preocupa res? Ho has dit fa un moment...

— El subconscient...

No, el subconscient no. Tu no dius res que no tinguis pensat.

— No és que no em preocupi res... Podria ser que fos una mica egoista, perquè abans estava tot el dia amoïnat per la salut dels altres i com que ja he superat aquell llindar en què soc incapaç de fer-los canviar la conducta, ara ja cuido de mi i esborro la preocupació. No ho sé...

O també podria ser que fossis més egoista abans perquè et pensaves que podries salvar tothom.

— Sí, sí, és veritat. No ho sé.

Quin és l’últim problema de salut que t’ha fet anar al metge?

— La salut mental. La tinc fràgil, ho he explicat, la depressió que va lligada a molts altres factors: el perfeccionisme, la necessitat de controlar, l’insomni, les obsessions. És com un quadre que t’acaba fent punxades doloroses a l’estómac. Aquest és el meu problema més recurrent i, sobretot, la por que torni a passar. Quan ho has passat tan malament una vegada, sempre tens por de si hi tornaràs. M’agradaria que trobessin la vacuna de la depressió, una cosa que no existeix ni crec que es pugui descobrir. Seria tan meravellós que hi ha hagués una vacuna, et punxessin i mai més tinguessis no sols pensaments tristos, que són naturals, i la vida és plena de pors i d’incerteses... Però quan tota la vida se centra només en les pors i l’única cosa que saps veure al final del dia és la preocupació, aleshores això t’enfonsa en un pou.

Les dues últimes són iguals per a tothom. Em sabries dir una cançó d’El Último de la Fila?

— La cançó no la sé, però la frase és una cosa així com: “Me siento hoy como un halcón herido por las flechas de la incertidumbre”. 

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Doncs, filosòficament, el pròxim cop que hagis de fer una elecció, pensa què escolliries si t’estimessis a tu mateix. I el pròxim cop que tinguis una preocupació, pensa si et preocuparia si fos l’últim dia de la teva vida.  

Iogurt de maduixa

M’havien explicat que el doctor Oriol Mitjà es prepara totes les entrevistes que concedeix. El que no m’imaginava és que, instants abans de començar la conversa, el veuria al bar de l’Hotel Palace de Barcelona obrint una llibreta, passant pàgines i repassant els seus apunts, com l’alumne que estudia just abans de començar un examen. Al final em dirà que no li han servit de gaire les notes prèvies, perquè li he preguntat coses que no s’esperava. Però que cap problema, perquè l’última teoria que ara intenta portar a la pràctica per no preocupar-se tant per a una entrevista –o pel que sigui– és aquesta: “Jutjar qualsevol cosa igual que he jutjat aquest matí el iogurt de maduixa”. Una bona dieta per canviar d’any. “Avui pensaré en la meva àvia, que sempre sabia estar, em donava seguretat i em desitjava un any meravellós”.

stats