Erasme contra la guerra

PalmaUna de les qüestions que més preocupa Erasme de Rotterdam és la guerra. Les reflexions envers aquest tema tenen un interès intemporal. Un dels adagis més representatius d’aquesta preocupació és aquell que diu que “la guerra atreu aquells que no l’han viscuda”. En aquest extens proverbi exposa l’origen i l’evolució de la violència de la prehistòria ençà, les causes de la guerra, contraposa el guerrer i el cristià, s’esforça a demostrar que els evangelis proporcionen raons a favor de la pau i la caritat. També dedica algunes parts del seu discurs antibel·licista a combatre els arguments dels apologistes de la guerra. I no deixa passar l’oportunitat de proposar algunes solucions globals, com crear organismes internacionals amb la funció d’afavorir l’entesa entre els pobles, establir les bases per a una relació pacífica amb els turcs, i exercir un control efectiu del poder absolut dels monarques que impedeixi declarar unilateralment la guerra.

Des d’un humanisme cristià, argumenta amb gran determinació contra el bel·licisme imperant a l’Europa del segle XVI, que viu en primera persona, amb la guerra a Itàlia, l’enfrontament entre turcs i cristians, i els inicis de les guerres de religió entre catòlics i protestants, i surt al pas de la situació bèl·lica reclamant als diferents estaments polítics i religiosos que treballin per a una pau duradora. Concretament, en la guerra contra els turcs, proposa la solució pacífica d’evangelitzar-los amb arguments moderats que els convencin de l’error de creure en una falsa religió, perquè no es pot esperar que siguin bons cristians amb una conversió imposada a “sang i espasa”, a través de la violència i la dominació, adés que “el que es conquereix per mitjà de la violència es perd de la mateixa manera”. L’església i tots els seus estaments haurien de donar exemple i mostrar als turcs que la vida cristiana és autèntica i s’adequa a les ensenyances de Crist, posant en pràctica una vida humil, allunyada de riqueses i del desig de glòria i doblers i actuant amb innocència, voluntat de fer el bé, fins i tot als enemics, i aplicant la capacitat de resistir-se a les ofenses. En aquest sentit diu que “sens dubte ser obertament turc o jueu és un mal molt menor que ser un cristià hipòcrita”.

Cristians contra cristians

Però de tots els conflictes esmentats, el que més el repugna i enfada de llarg és la guerra que enfronta cristians contra cristians, adés que són germans i membres de la mateixa església. Li preocupa especialment el fanatisme dels falsos cristians i l’ús que fan de les habilitats retòriques per tergiversar el missatge d’amor i pau de les escriptures, com també la seva estratègia d’acusar d’heretgia els vertaders cristians que no aproven la guerra i la combaten verbalment amb “l’escut de la fe”.

La guerra està en l’origen de tota mena de mals. Quant als mals que provoca la guerra, el pitjor és que la majoria de les víctimes són persones innocents: “Els camperols, la gent gran, les mares, la quitxalla, les noies que es casen”. La guerra fa “callar les lleis”, destrueix la felicitat i sembra la humanitat d’odi, dolenteria i mortaldat.

Denuncia que les guerres mogudes pels reis i prínceps tenen l’interès ocult d’incrementar el seu poder de manera absoluta sobre els seus súbdits. A vegades, la motivació bèl·lica dels governants és la glòria, restituir l’orgull ferit, expandir els seus dominis, la cobdícia i el desig d’enriquir-se, apropiant-se dels béns dels ciutadans i dels enemics vençuts. Així mateix intenta apaivagar l’ànsia bel·licosa dels prínceps exposant els mals de les guerres, i si els arguments dissuasius no fossin suficients, reclama que siguin els pontífexs els que s’encarreguin de frenar-los amb la seva autoritat.

Erasme adopta una posició pacifista inspirada en la convicció que la naturalesa humana predisposa a l’amistat. Està convençut que Déu no ens ha creat per a la guerra i veu indicis clars d’aquesta voluntat en el fet que l’home neix dèbil i desarmat, sense parts del cos que pugui destinar a la guerra, i que es desenvolupa plenament gràcies al suport mutu. Una altra característica que du Erasme a pensar que l’home està destinat a l’amistat i la concòrdia és que Déu li ha inculcat “l’odi a la soledat”, “el gust per la companyia” i “la passió del coneixement”, i li ha concedit sobretot el do de la paraula i la raó. Li sembla que el fet mateix que l’home està fet a imatge i semblança de Déu ja és prou garantia perquè hi hagi una tendència natural cap al bé pel bé mateix, sense més ni pus. Proposa que l’home es reconegui en Crist, que és amor, que l’imiti en les accions, ensenyant amor i pau i fent tot el possible per alliberar-se dels vicis, amb paciència i tolerància, i responent a les ofenses amb bones accions.

La comparació amb la conducta animal li proporciona altres arguments contra la guerra. Així, els homes, a diferència dels animals, s’enfronten entre si amb armes antinaturals i tècniques destructores per causes molt frívoles i, a més, aquest combat pot ser molt sagnant i llarg i provocar un gran nombre de víctimes; en canvi, destaca que els animals d’una mateixa espècie mai no s’enfronten entre si, que la majoria ataca únicament quan tenen fam, se senten amenaçats o per protegir les cries. Els enfrontaments són breus i impliquen poques víctimes. A més, quan un animal és ferit, s’atura la lluita.

En el comentari a l’adagi esmentat es demana: per què és preferible la pau a la guerra? La seva resposta està estructurada com si fes un balanç dels avantatges que proporciona la pau envers els desavantatges de la guerra. Així, argumenta que en temps de pau, hi ha riquesa i prosperitat, civisme, abundància, solidaritat i generositat, justícia i fervor religiós, es desenvolupen les disciplines més respectables, se celebren festes; mentre que la guerra és inhumana, criminal i trista, perquè elimina tot el que hi ha de bell, bo i alegre en el món. En temps de guerra, es perden vides humanes, es destrueixen ciutats i cultius, s’estén la por i la tristesa, la corrupció i el vici, desapareix la justícia i la religiositat, i no es respecten les lletres. En definitiva, tal com diu Erasme, “si sospesessis com en una balança, els avantatges i els desavantatges, arribaries a la conclusió que és sens dubte preferible una pau injusta a una guerra justa”.

La pau cristiana

En els adagis sobre el poder polític i religiós, i la guerra reivindica la pau cristiana, la democràcia com a sistema de govern defensa que el governant dugui una vida cristiana que prengui com a model Crist i els Evangelis i, per tant, que sigui honrat i avorreixi la corrupció, cerqui el bé comú i el benestar del seu poble, tingui cura del seu territori, sense desitjar expandir-se, s’allunyi tant de les riqueses com dels plaers, els luxes i altres vicis. Com que no es pot elegir democràticament el príncep més savi i preparat, proposa que, almanco, rebi una bona educació. Coincideix amb Plató que es confiï el poder als filòsofs o s’ensenyi filosofia als sobirans. Per a Erasme el poder deriva en tirania quan es dissocia de la saviesa i la bondat. Un mal governant serà corrupte i bel·ligerant i farà patir el poble; en canvi, un bon governant s’ha d’aproximar a “la imatge de Déu governant l’univers” i saber administrar de manera justa el seu regne. Es preocupa també de l’ètica dels negocis. Per això, critica els impostos excessius, el comerç amb els càrrecs públics i l’enriquiment de l’església. I és partidari de l’intervencionisme estatal de l’economia per evitar la misèria i la concentració de la riquesa, la usura i els negocis deshonestos.u