Margarida Barceló: “La personalitat de cada raor el fa més o menys vulnerable a la pesca”

PalmaPassarà els dos propers anys al grup d’Ecologia de peixos de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (Imedea) investigant la genètica dels raors per saber fins a quin punt és innata la personalitat singular de cadascun d’aquests peixos tan apreciats a les Illes Balears. Margarida Barceló Serra (Llucmajor, 1986) ha aconseguit una beca Marie Curie de recerca postdoctoral per a aquest projecte, després d’haver conclòs el seu doctorat a la Universitat Estatal d’Indiana (EUA) sobre el comportament d’una espècie d’ocells. De fet, des que es va llicenciar a la Universitat de Barcelona, el 2010, les seves investigacions sobre l’origen genètic de la manera d’actuar dels animals -ocells o peixos- aporten llum al coneixement i a la protecció de les espècies.

Parlar de raors són paraules majors a les Balears. També per a la recerca científica?

Els raors no només són peixos molt valorats pels pescadors i per la població de les Illes, sinó també una espècie d’estudi científic molt interessant. El fet de viure dins l’arena, envoltada per una praderia de posidònia, fa que puguis estudiar una població tancada i conèixer gairebé tots els individus que hi ha. Els raors viuen dins un trosset d’arena i no es mouen del redol.

Per a la vostra recerca sobre la genètica dels raors, partiu d’uns coneixements recents aportats pel grup d’Ecologia dels peixos de l’Imedea. Què en destacau?

Partint del fet curiós que el raor és un peix que neix femella i, assolida una determinada talla, es converteix en mascle, resulta molt interessant d’estudiar perquè pots mesurar el comportament d’un mateix individu quan és femella i després, quan és mascle, i analitzar quin efecte ha tingut el canvi de sexe. Ara sabem que cadascun dels mascles, sota l’arena, té el seu petit territori, com un ca seva, i que el defensa. És una espècie que fa harem: tens un mascle amb diverses femelles, no gaires, que viuen al territori d’aquest mascle.

Un territori enterrat.

Els raors s’enterren al vespre per dormir. Quan es pon el sol, es fiquen davall l’arena. El grup d’Ecologia dels peixos els va posar uns emissors que, quan el raor s’enterra, deixen d’emetre. Així que podem saber quan se’n van a dormir i quan es desperten. I el que s’ha vist és que tots se’n van a dormir més o manco a la mateixa hora -la de la posta de sol-, però al dematí s’aixequen a hores molt diferents. I això, a més, depèn de cada individu. El raor que s’aixeca prest ho fa cada dia. I el que s’aixeca tard també és constant. Això beneficia els més dormidors, perquè es pesquen més els que s’aixequen prest. Els menys dematiners sobreviuen més.

N’aprenen o no, a sobreviure?

Això és el que volem saber. La meva part del projecte, que començ ara, és investigar fins a quin punt aquest comportament individual és genètic o és après.

Així que us dedicareu dos anys a saber per què un raor s’aixeca més prest o més tard.

[Riu] Bé, aquesta és una part del projecte. Jo em dedicaré més a la part de la personalitat dels raors i els seus condicionants genètics.

I com és la personalitat d’un raor?

Quan comences a parlar de personalitat d’un peix, tothom se sorprèn. En canvi, no passa amb els cans i els moixos, perquè hi convivim. De la mateixa manera que pot ser que un animal domèstic com el moix estigui un tot el dia damunt l’amo fent moixonies i un altre rapinyi i es baralli amb tots els veïns -i és un fet consistent al llarg de la seva vida-, també els animals salvatges tenen personalitat pròpia. Cada pic que estudies una espècie, t’adones que tenim la majoria d’animals infravalorats. Són més complexos del que pensam.

Tornem al caràcter dels raors.

Cada raor té la seva personalitat. També hi ha raors més agressius i altres de més sociables. Uns són més valents i altres, més tímids. Els raors més valents tenen més possibilitats d’anar als hams a picar que no els més tímids. Hi ha una pressió de selecció en la població que fa que en desapareguin aquells individus més valents. La personalitat de cada raor el fa més o menys vulnerable a la pesca. Quan es diu que pescam manco és cert, hi ha menys peix, però també pot ser que pesquem menys perquè hem llevat de la població tots els individus que eren més fàcils de pescar.

En aquest sentit, de què serveix conèixer-ne els components genètics?

Si hi ha un component genètic en aquesta facilitat de pescar-los, parlam de selecció natural. Si només queden els individus que són més difícils de pescar, de cada vegada es faran més resistents a la pesca. Això ens serveix perquè, si sabem que els comportaments són constants en les espècies animals, veurem que hi ha certs tipus de comportaments que poden tenir una base genètica, també en els humans. I quant a la conservació d’espècies, amb aquests coneixements podem contribuir que no se’n perdi la variabilitat.