Salut
Societat 29/04/2023

Com ensenyar als futurs metges a donar males notícies

La UPF crea una assignatura d'humanisme en la medicina per millorar la relació entre facultatius i pacients, perduda per les pantalles

4 min
Personal de l'Hospital del Mar de Barcelona acompanya un pacient a veure la platja després d'haver estat dies a la UCI.

Barcelona"No us oblideu d'Hipòcrates!" Jonathan McFarland invoca el llegat del pare de la medicina en tancar la classe d'humanisme en medicina, l'assignatura que aquest tercer trimestre ha estrenat la Universitat Pompeu Fabra (UPF) per a la cinquantena d'alumnes de segon de medicina. L'objectiu de la matèria no és cap altre que els futurs metges tinguin present, a banda del coneixement científic, la importància de la "compassió" a l'hora de donar un diagnòstic negatiu. A més, "també cura", subratlla Manuel Pera, cap de la secció de cirurgia gastrointestinal de l'Hospital del Mar de Barcelona, impulsor de la iniciativa després d'haver comprovat com un gest tan senzill com el de "posar la mà a sobre d'una espatlla, agafar la mà" del malalt o acompanyar la família angoixada té un efecte positiu.

Pera i McFarland, president de l'associació The Doctor as Humanist, dirigeixen aquesta assignatura optativa, a la qual s'han apuntat el 70% dels estudiants. Tot un èxit per a una formació pionera que advoca per tornar a una relació més humana entre pacient i metge. En els últims cinquanta anys els currículums de medicina s'han tecnificat per recollir les novetats en teràpies i tractaments. Però en aquest camí de millores sanitàries indubtables que ha permès salvar moltes vides, els professionals han anat abandonant els principis de proximitat, empatia i compassió. "La bona cura és la de cuidar", resumeix el doctor Pera. Gràficament, el sentit de la frase s'entén amb la imatge del juny del 2020 d'Isidre Correa estirat en una llitera davant del passeig Marítim de Barcelona, cuidat per un grapat de professionals de la UCI de l'Hospital del Mar, després d'haver estat ingressat un mes i mig per covid, perquè li toqués l'aire i el sol.

Durant la classe no hi ha referències a com tractar un càncer, una insuficiència renal o una grip. Ni tampoc es repassen tècniques de trasplantaments ni el Vademècum. La sessió d'avui s'acaba assemblant més a un comentari de textos que no a una classe de medicina. Els professors recomanen des d'El llibre de la selva, de Rudyard Kipling, fins a Un hombre afortunado, de John Berger, i A fortunate Woman, de Polly Morland. 

Més noies que nois a classe

La literatura, l'art i la filosofia són útils perquè els professionals de la medicina adquireixin habilitats a l'hora d'acostar-se als malalts, sostenen els dos professors, i aquestes matèries els porten a "reflexionar sobre què hi ha d'humà en la relació entre pacient i metge", apunta Pera. "Conrear la part humana amb aquestes eines els enriqueix", continua McFarland, que a la classe pregunta a les joveníssimes alumnes (13 de 15 són noies) sobre la importància que entre les dues parts hi hagi "fe". Una de les estudiants opina que als "pacients no se'ls ha de veure com a pacients sinó que el metge ha de saber escoltar qui vol ser escoltat, mentre que d'altres persones només volen saber el diagnòstic".

És una reflexió que a McFarland l'entusiasma, igual que la que fa a continuació una altra de les alumnes, que admet que els professionals obliden sovint el que hi ha al seu voltant, "el teatre". Andrea Rodríguez surt de la classe satisfeta que a la facultat es dediqui un trimestre a entendre "que la relació de confiança amb el malalt és terapèutica".

Explica el doctor Pera que hi ha evidències que a mesura que el professional madura "la compassió decau". Per la pressió d'atendre un excés de malalts cada dia o també per la barrera que en els últims anys s'ha aixecat entre uns i altres a les consultes en forma de pantalla d'ordinador. "Hi ha metges que miren massa l'ordinador i visiten el malalt a través de la història clínica i se n'obliden de mirar a la cara", diu McFarland. 

"Medicina i art van anar sempre del bracet fins que la medicina es va tecnificar", afirma McFarland, també professor de la Universitat Autònoma de Madrid. Però, ¿la compassió s'ensenya o una persona és compassiva? "La compassió és el desig de fer alguna cosa pel pacient i es conrea, com també la humanitat", sosté Pera. I, en aquest punt, destaca com mirar als ulls o interessar-se per un detall íntim que el pacient ha explicat a la consulta forma part de la teràpia per a una recuperació o, en cas que no sigui possible, que el tràngol d'una malaltia sigui més fàcil de passar.

"Quan ets un referent per als pacients es nota", diu. Amb aquesta filosofia, per exemple, els metges britànics llueixen a la solapa de la bata una targeta amb la llegenda Hola, em dic...", una campanya que busca, precisament, reforçar el vincle entre totes dues parts. Theodora Tseligka, professora de la Universitat de Ioannina, al nord-est de Grècia, recorda a la classe que els metges han de fugir de tractar "els pacients com les malalties" i han de deixar-se de referir-se a ells com "el càncer", "la diabetis" o "el pulmó". Per això, apunta aquesta professora convidada per a l'ocasió, els historials clínics no poden ser només una llista cronològica de patologies, sinó que "cal una medicina narrativa", apunta McFarland, per escriure històries personals que es puguin llegir entre línies per conèixer els pacients, aprofitant que sovint expliquen coses a la consulta que no han dit a ningú. I aquí apareixen, un altre cop, les bondats d'un bon llibre més enllà del manual d'anatomia.

stats