Francesca Rosa Rosal: “Encara no me n’he anat i ja m’enyor”

ManacorFrancesca Rosa Rosal (Manacor, 1961) és una eminència de la infermeria mallorquina. Després de 38 anys de professió a l’hospital que ha estat la seva vida, afronta la jubilació amb sensacions diverses on l’alegria de la feina ben feta en sobresurt. Acabada de nomenar infermera de l’any, és una excusa perfecta per parlar amb ella.

Com es manté la passió per la feina?

— La il·lusió no m’ha fuit mai!, en el sentit que cada dematí me fa ganes aixecar-me per anar a fer feina.

La infermeria dels anys 90 deu tenir poc a veure amb la que deixa

— La professió ha canviat moltíssim. Abans era molt biomèdica i ara és totalment diferent, amb competències molt àmplies, perquè ens les hem guanyades. Des de fa uns anys tenim més veu i vot, i això és d'agrair. La d’ara és una feina més holística i molt més generalitzada i humanitzada. Abans la infermeria estava molt més centrada en la part física i deixava els altres aspectes com a secundaris.

Tenc la sensació que les infermeres i infermers d’aquí estan capacitats per fer moltes més funcions que les d’altres països. És així?

— És així. Sortim més preparades i per sort hem demostrat també que ho sabem fer bé. A Espanya la formació és molt bona, i la professió està sectoritzada de tal manera que podem ocupar llocs tant en grups d’acció, com de gestió, atenció primària, docència o administració. Hem demostrat que funcionam amb solvència a multitud de llocs estratègics de la medicina.

Acaba de rebre el premi a la millor professional d’infermeria de l’any a l’Hospital de Manacor. Quines han estat les sensacions?

— Ha estat una mescla de sorpresa i emoció; però al mateix temps pens que també ha estat degut a la meva trajectòria. Sempre és agradable que et reconeguin la feina que fas, però alhora pens que hi ha tants de professionals que també s’ho mereixerien, que és un poc mèrit de tots.

Va ser durant molts anys cap del servei de l’hospital. Què li va quedar per fer?

— Així és. Ara fa 2 anys que som infermera assistencial, però abans havia estat 11 anys a la direcció del servei. Hauria volgut que la plantilla estàs repartida segons les càrregues de feina, segons s’està a un lloc o un altre de l’hospital, amb uns pacients o uns altres. Perquè no és el mateix. Redefinir el temps de manera equitativa… no s’ha aconseguit, però ho arribarem a veure.

La plantilla és suficient?

— Hem anat creixent… Som suficients? Treim la feina que tenim.

Es jubila perquè no hi ha més remei? Què sent?

— Perquè l’any que ve ja me toca. La sensació… diguem que no me n’he anat i ja m’enyor! [somriu]. És cert que és inevitable i que has d’arribar a posar dia, però també ho és que han estat molts d’anys aquí i que he passat molt de gust de fer feina.

Ha estat vocacional?

— Al principi mai ho tens clar del tot. Surts de la universitat amb un títol i després ja t’hi fas a poc a poc.

En uns anys l’Hospital de Manacor serà el doble de gran de quan es va inaugurar el 1997. Té por que això faci que es deshumanitzi?

— Crèixer era inevitable. Quan l’Hospital de Manacor es va construir estava pensat per a la meitat de població de la qual hem d’atendre ara. Però no pens en cap cas que ser més gran deshumanitzi, tot el contrari. Tots disposarem d’espais més grans i còmodes per fer feina i ser atesos. No hi ha racó que no s’hagi pensat.

El servei d’infermeria és precisament el més humà de tots dins un centre hospitalari?

— Tots els professionals aportam empatia i humanització. El que passa és que nosaltres estam les 24 hores dels 365 dies de l’any amb el pacient, i hi arribes a agafar molta confiança. I també ser-hi tant de temps ens permet veure i observar coses importants que d’una altra forma passarien desapercebudes. Saber si necessita altres coses que no tenen a veure amb allò pel qual el pacient fou ingressat, per exemple. L’Hospital de Manacor sempre s’ha caracteritzat i ha estat distingit pel seu tracte humà, ha estat i és com un segell identitari.

És inevitable dur-se’n els problemes de pacients a casa?

— Quan fas feina amb persones que tenen problemes de salut, les complicacions: pal·liatius, diabetis, malalties cròniques, gent amb alts i baixos… això afecta, però alhora també són reptes. Has d’aprendre a gestionar el que passa. Has de posar les coses a una balança.