Dialèctiques salvatges
Societat 24/09/2021

Elogi del dubte

Xisca Homar
2 min
Fulles seques.

“Aquest és un llibre de bona fe, lector”. Amb aquestes paraules senzilles de Michel de Montaigne comença un nou gènere en el segle XVI, l’assaig. A partir d’aleshores, ni la literatura, ni l’art, ni el pensament occidentals han tornat a ser els mateixos. Cada nit, al seu refugi, Montaigne escrivia en solitud. L’objecte d’estudi de la seva obra era ell mateix. Els seus assajos són un diàleg amb si mateix, un autoretrat, un viatge de recerca i d’autoconeixement, mediat per l’escriptura. L’escepticisme, el dubte, recorren la seva obra sencera, perquè el dubte indica el caràcter inacabat de l’ésser humà. Només qui se sap imperfecte, i dubta, s’atreveix a crear un “jo”.   

Així doncs, l’assaig és una invenció moderna que es col·loca en el centre del pensament del segle XX i trastoca per complet la manera de fer filosofia. És una escriptura a mig camí entre la filosofia i la literatura. Una escriptura que es converteix en el lloc privilegiat per posar en pràctica el pensament, per posar-lo a prova. Des de la perspectiva de l’assaig, escriure no és un mitjà per comunicar idees i coneixements, és un intent per pensar d’una altra manera, un intent per fer que quelcom entri d’una manera nova en el pensament.

Aquesta escriptura de l’intent sempre juga en els límits, la trobam en l’espai que separa el que ja se sap del que encara ens és desconegut. Escriure sempre és escriure sobre alguna cosa que no sabem de manera suficient, s’escriu en el llindar que separa el saber del no saber. I per això mateix l’assaig sempre ha tengut una dignitat estranya, escapa a qualsevol voluntat dogmàtica, defuig dels discursos autoritaris i dels adoctrinaments de tota mena. 

Un diàleg obert

L’assaig ofereix el pensament com un diàleg obert i força els lectors a posar-se en joc. Escriure, no tan sols per transformar-se una mateixa sinó per encalçar els altres, per provocar la trobada i la interpel·lació. Montaigne escrivia per estripar-se, per perdre el rostre, per no ser sempre el mateix. Un poc com nosaltres, que el llegim per arribar a ser qui no som ara.

Ben mirat, potser és aquest el compromís essencial que emparella la filosofia i l’assaig, el compromís de transformar-nos. Per això mateix l’assaig és un gènere difícil i el seu aprenentatge és lent. Perquè per damunt de tot, es tracta d’aprendre a dubtar. Dubtar a la manera de Montaigne. La darrera pàgina mai pot ser una clausura definitiva sinó un finestral obert a tot allò que encara no s’ha pensat de manera suficient. Som animals inacabats, ho digué Nietzsche, i per això és possible que la manera més digna d’escriure’ns i de desescriure’ns sigui la de l’assaig.

Ara que vivim un present dogmàtic, que ens empeny a aferrar-nos a les certeses, ja siguin les oficial o les dissidents, és bon moment per vindicar aquest art que creix a l’empara de les preguntes, les que valen la pena, les que fan tremolar les nostres fondàries. 

Enmig d’un present frenètic, que ens obliga a la desmesura i a l’opinió categòrica, ens cal molt de coratge per teixir, amb paciència, els dubtes que ens faran un poc més lliures.

stats