Eivissa ja no és Eivissa

EivissaHi ha una cançó d’UC que diu així: “Eivissa ja no és Eivissa; / a Eivissa tot ha mudat: / no fumam tabac de pota, / s’aigua dolça s’ha salat, / dormen es cans i ses eres / i parlam ben xampurrat.” (del disc Toc i repicó, 1998).

Idò, amb el permís d’UC, anirem vers a vers.

Pota no, pastilles sí

En efecte, no fumam tabac de pota. Record que de petit, al centre de Vila, vaig veure passar un vell en un mobylette fumant tabac de pota; la moto queia de vella, la pudor de la pota ja l’anunciava vint metres abans. Avui seria detingut per no dur casc, no tenir la ITV en regla i per algun tipus de delicte ambiental.

En canvi, les detencions per tràfic de drogues no són freqüents a Eivissa, si es pensa en l’enorme consum durant la temporada lligat a l’oci nocturn i diürn. Si sumam només els aforaments de les principals discoteques d’Eivissa –UNVRS, Ushuaïa, Pacha, Hï i Amnesia–, la xifra arriba a les 30.700 persones; sense comptar les desenes de beach clubs i sales més petites. Aquestes detencions, moltes vegades, es produeixen fora de la temporada. En octubre de 2023, el Servei de Vigilància Duanera va interceptar tres furgonetes carregades amb 8.300 quilos d’haixix; circulaven per una carretera de Sant Joan de Labritja quasi sense llums, després d’arreplegar els fardells de droga en una cala. És la intervenció més grossa d’haixix de la història de les Balears.

No hi ha dades d’aprehensions de drogues del Ministeri de l’Interior desglossades per Illes. Així que la impressió general l’hem de construir amb notícies puntuals que siguin rellevants. Potser la més remarcable d’aquest 2025 la publicava en juliol The New York Times amb el següent titular: ‘Club Drugs Strain Health System on Ibiza, Spain’s Party Island’ (Les drogues de discoteca forcen el sistema sanitari d’Eivissa, l’illa espanyola de la festa). La notícia va rebotar als mitjans nacionals i internacionals i explica la feina a l’estiu del personal de les ambulàncies. “De vegades anam tres o quatre voltes en una nit a la mateixa discoteca”, relata un treballador. “Hi ha discoteques que les hem de visitar cada nit”. L’article conclou que els preus desorbitats de les discoteques han impulsat els clubbers a consumir pastilles, molt més barates, en lloc d’alcohol.

Sí: l’aigua dolça s’ha salat

Segons dades de 2023, dotze de les desset masses d’aigua subterrània d’Eivissa presenten salinització o estan en mal estat. La raó és que durant anys s’han sobreexplotat els pous, ja que és més barat extreure l’aigua subterrània que no dessalar la de la mar. L’any 2001, el 75% de l’aigua que es consumia a Eivissa era de pou, mentre que només se’n dessalava una quarta part. Amb les darreres dades consolidades disponibles (2023) l’extracció d’aigua dels aqüífers encara representa el 47,5%. Si els aqüífers sobreexplotats baixen d’un nivell crític, l’aigua del mar hi penetra i els salinitza. És la situació a Eivissa. En teoria, hi havia plans per recuperar els aqüífers eivissencs injectant-hi aigua dessalada, plans que, òbviament, només han quedat en paper. Paper mullat.

Pel que respecta al consum d’aigua, revela l’increment de població quasi de forma proporcional. L’any 2001 se’n varen consumir a Eivissa 15,58 hectòmetres cúbics; l’any 2023, 29,8. Pràcticament el doble. L’any 2001 Eivissa tenia 88.078 habitants; l’any 2025 en són 164.265 segons l’INE. Un creixement del 86,5% en només 25 anys.

Una darrera xifra sobre aigua i població. L’any 2025, segons dades del cadastre que recull Diario de Ibiza, Eivissa té 11.425 piscines. Una xifra delirant (surt a una piscina per cada 14 eivissencs!) i completament estúpida des del punt de vista ambiental. He escrit ‘estúpida’ perquè ‘insostenible’ era un adjectiu massa evident. En els darrers anys s’han construït a Eivissa 1,5 piscines al dia.

Les eres dormen, els cans no tant

A Eivissa les eres dormen el son de les coses obsoletes. Ja no fa falta separar el gra de la palla. Tot i això, en els darrers anys s’ha tractat d’impulsar el cultiu de varietats locals de blat, com la xeixa, mentre que el pa artesà eivissenc ha aconseguit industrialitzar-se sense perdre l’essència. Però el pa artesà en realitat representa una part molt petita del consum global. L’Associació de Forners i Pastissers d’Eivissa estimava el consum de pa artesà entre un 3 i un 5% del total l’any 2017. La part més gran del pa que es menja a Eivissa és precuinat i arriba congelat en vaixells, un producte de qualitat ínfima des del punt de vista nutricional.

No hi ha dades per illes sobre l’activitat agrícola a les Balears, almenys no al web de la Seguretat Social. Segons les darreres dades disponibles, hi ha, en el conjunt de les Balears, 2.413 treballadors afiliats en el sistema especial agrari. En realitat, des que es disposen de xifres històriques (2012) la quantitat d’afiliats ha oscil·lat entre 3.000 i 2.200, amb una lleugera tendència a la baixa. En general, l’agricultura ha estat abandonada en el conjunt de les Illes en benefici del sector turístic, un fenomen que, presumiblement, deu ser encara més extrem a la Pitiüsa major. Sense dades insulars disponibles, sabem, per exemple, que a Eivissa el sector de l’agricultura ecològica (clarament en auge en els darrers anys) donava feina a 346 persones el 2021.

Les eres dormen, però els cans no tenen descans. Han de vigilar les cases dels amos. Segons dades oficials, ara mateix hi ha a Eivissa 78.913 habitatges. També sabem que l’any 2021 el 35% dels habitatges de l’illa eren cases unifamiliars; això ens dona una estimació de prop de 30.000 xalets i cases aïllades, com a mínim. Xifra que també ajuda a explicar el nombre de piscines. No, a Eivissa els cans no dormen; al contrari, és el paradís dels cans i dels instal·ladors d’alarmes.

Si encara fos xampurrat…

‘Xampurrar’ o ‘xampurrejar’ vol dir parlar una llengua de manera molt bàsica, amb deficiències i poca claredat. Però l’autèntic problema d’Eivissa no és la pèrdua de qualitat del català, sinó la pràctica desaparició de l’eivissenc en moltes zones i àmbits.

La darrera enquesta d’usos lingüístics de les Balears, de 2014, ja recollia que només un 28% de la població eivissenca s’identificava com a només o majoritàriament catalanoparlant, les pitjors xifres de les Balears. Teòricament, s’hauria de fer una enquesta semblant cada deu anys (l’anterior havia estat el 2004) però no busqueu l’estudi de 2024 perquè no el trobareu. Ens preguntam com decidiran les administracions la seva política lingüística si no disposen de dades fiables i recents.

Hi ha un mètode bastant senzill per conèixer l’estat del català a Eivissa, si més no a la capital de l’illa. Podeu travessar Vila (53.000 habitants, el segon municipi més poblat de les Balears) de cap a cap, des de les Figueretes fins a Talamanca, i comptar les vegades que sentiu una conversa en català i les vegades que la sentiu en un altre idioma. Si no teniu gaire sort, és perfectament possible que travesseu la capital d’Eivissa sense sentir una paraula en eivissenc. I si repetiu l’experiment a Santa Eulària des Riu o Sant Antoni de Portmany (‘Santa’ i ‘Sanan’, en el parlar dels joves eivissencs contemporanis), el resultat pot ser ben bé el mateix. Se’m podrà dir que el mètode no és gaire científic. I jo contestaré que només es tracta de repetir l’experiment moltes vegades, fins que li pugueu donar categoria d’estadística. Si els filòlegs de la UIB (o qui correspongui) tarden gaire més a fer un nou estudi sobre usos del català, igual es troben que a Eivissa no hi ha res per estudiar.

Vull agrair als membres d’UC els versos i l’excusa per ordenar i acotar un article que, si no, podria durar deu pàgines llargues. Eivissa ja no és Eivissa. Idò no, no massa.