Ego te absolvo, peregrinator...

PalmaS’ha de reconèixer que l’Església millora els seus equipaments, i que els confessionaris d’ara són bastant més confortables, ja a primera vista, que els d’un temps. Abans, els confessionaris solien ser unes garites de fusta bastant precàries, que de vegades s’engronsaven, dins la qual el sacerdot s’havia d’encabir així com podia. Per la seva banda, els feligresos s’havien de conformar quasi sempre a agenollar-se a un costat de la garita, sovint a la vista de tothom, i per tant amb la seva privacitat i la seva confidencialitat en entredit. Xerraven fluixet a través del finestró enreixat, sí, però no es podia dir que el resultat fos un triomf de la discreció: tothom estava al cas si en Tal o na Qual s’havien anat a confessar, i aleshores tot eren conjectures i rumors. Podien produir-se fins i tot casos espectaculars, com el del confessionari del final de La Regenta, que saltava quasi literalment pels aires a causa de la pressió del desig il·lícit que sentia el magistral Fermín de Pas per Ana, la protagonista de la novel·la (La Regenta era una novel·la que se solia llegir als instituts a l’assignatura de Llengua i Literatura Castellanes, no sé si encara s’usa).

En canvi, aquest que veiem en una foto d’Ismael Velázquez, feta en una església de Palma, ja ofereix unes prestacions de més categoria. És com un tríptic de cubicles, en què el sacerdot es reserva la caseta central, i en té dues –una a cada costat– per als devots que es vulguin confessar. Els cubicles dels feligresos també estan tapats, amb la consegüent i decisiva millora que això suposa per a la intimitat dels que hi acudeixen. El de la dreta està obert, i podem veure que ofereix un reclinatori i fins i tot un banquet, perquè la persona que hi vagi a confessar les seves faltes es pugui agenollar, i fins i tot seure, en condicions. El sacerdot s’asseu en una cadira de despatx, petita, però que s’endevina còmoda, i té davant seu una lleixa, també discreta, que li serveix per prendre notes o fer dibuixets mentre el pecador de torn li explica pecadets venials o pecatots mortals. Per tenir, té fins i tot un ventilador o refrigerador d’aquests que s’aguanten drets i que amb les temperatures d’aquest estiu segur que s’agraeixen, per molt que les esglésies acostumin a ser llocs on fa bon estar, amb la penombra i la frescor. No queda clar si l’aire del refrigerador arriba també als feligresos, però també és cert que ells han de passar manco estona al confessionari que no el confés o confessor, que hi pot fer la jornada sencera. També queda en l’aire la possibilitat que el sacerdot pugui confessar dues persones a la vegada, una a cada costat, com aquells jugadors d’escacs que són capaços de jugar partides simultànies.

La confessió és un dels sagraments de l’Església catòlica, que se suposa que l’administra amb la finalitat de salvar les ànimes de les persones que s’hi acullen. La confessió per antonomàsia és la que precedeix l’extremunció, per la qual el creient, en el moment anterior a la seva mort, demana perdó pels pecats que ha comès al llarg de la seva vida i es prepara per anar de cap dret al cel. Diuen que el cèlebre banquer i contrabandista Joan March, en Verga, la va demanar al llit de mort, i que, una vegada rebuda l’absolució al darrer moment de tots els seus pecats –que no eren pocs ni petits– va fer un alè: “aquest ha estat el millor negoci de la meva vida”, diuen que va dir.

Oferta de confessió i absolució

Ara que ja tenim confessionaris homologables als estàndards més exigents, ens falta plantejar-nos amb quin servei podem donar amb ells al turisme, principal dogma de fe i raó de ser d’aquestes illes. Ara que els hotelers fan una campanya desitjant als estimats turistes que se’n tornin feliços a ca seva, i que tornin aviat, una oferta de confessió i absolució (fins i tot d’extremunció, en cas que caiguin per qualque balcó o pateixin algun tipus d’intoxicació) podria ser un complement ben valorat en un paquet vacacional d’excel·lència, com els que ofereix sempre el sector turístic de les Balears. Alguns se’n tornarien encara més feliços si, després de comportar-se com una tropa de simis durant la seva estada com a turistes de baix cost, poguessin partir cap a ca seva amb una bona benedicció. Coses pitjors han beneït alguns capellans, com és oportú de recordar ara que ha fet anys de l’esclat de la Guerra Civil.