Per què durant 350 anys als europeus no ens va fer gràcia banyar-nos

BarcelonaRentar-nos la cara, les mans i les dents, dutxar-nos o fer servir desodorant són accions que formen part del nostre dia a dia, tot i que no sempre ha estat així. La higiene tal com l'entenem avui dia és un concepte relativament modern que ha anat evolucionant al llarg de la història. De fet, el terme com a tal no va aparèixer fins al segle XIX. Curiosament, l'origen de la paraula ve d'Higiea, nom la deessa grega de la salut.

Des d'aleshores, entenem la higiene com un conjunt de principis i pràctiques individuals o col·lectives per conservar o millorar la salut. A més, Louis Pasteur va descobrir al segle XIX que en la brutícia hi havia patògens perillosos, la qual cosa fa innegable l'estreta relació entre salut i higiene, com també ha quedat palès amb la pandèmia del coronavirus i mesures com ventilar bé per prevenir contagis. El dissenyador, il·lustrador i escriptor polonès Piotr Socha repassa alguns dels moments clau i també els més curiosos de la història mundial de la higiene al llibre Suciedad: la apestosa historia de la higiene (Editorial Maeva), que compta amb unes il·lustracions que el fan idoni per fer-ne una lectura distesa amb els petits i no tan petits (l'obra està recomanada a majors de 10 anys).

Banys públics

Tot i que els grecs tenien banys públics, no eren tan esplendorosos com els dels romans, que concebien la higiene corporal com una forma d'entreteniment i vida social, per la qual cosa els banys es van convertir en llocs de trobada on sovint es tenien debats i es tancaven negocis. Socha explica que, a banda de l'aigua, els romans s'untaven oli per tot el cos per netejar-se i després eliminaven les restes de brutícia amb un estrígil, un rascador de metall llarg. Les termes romanes van deixar de funcionar al segle VI, quan altres pobles com els gots van envair l'Imperi Romà i van destruir els aqüeductes que proveïen d'aigua aquests espais. Avui en dia encara se'n conserven algunes restes, com les de Badalona, però les que es troben en millor estat són les de Bath, a Anglaterra.

Els perses i els turcs van heretar la cultura dels banys públics, que també feien servir com a lloc de trobada i debat. De fet, a la cultura islàmica es van començar a construir els hammams, uns banys públics que encara es fan servir avui dia i que són hereus dels banys romans. Però, a diferència dels romans, els hammams compten amb aigua corrent.

La decadència del bany

La caiguda de l'Imperi Romà va donar pas a l'Edat Mitjana, una època en què els nivells d'higiene eren molt baixos. A Suciedad, la apestosa historia de la higiene, s'explica que la vida social, cultural i política de l'època va quedar dominada pel cristianisme, que considerava que la puresa de l'ànima era més important que la del cos i, per tant, se centrava en les necessitats de l'ànima i no veia sentit en cuidar el cos, ja que tard o d'hora acabaria sent menjat pels cucs. "Banyar-se significava preocupar-se excessivament pel cos i, per associació amb els banys romans, que eren un espai d'oci, significava també donar-se plaer. I com que el cos era l'enemic de l'ànima, els plaers corporals perjudicaven l'ànima i no estaven ben vistos", relata Socha al llibre. De fet, Santa Paula de Roma afirmava que "un cos net empresona una ànima impura".

És per això que els cristians més devots renunciaven completament a les pràctiques higièniques, tot i que la gent corrent no acostumava a descuidar tant la seva higiene personal i, quan al segle XI van aparèixer a Europa els primers banys públics, els feien servir freqüentment.

Quan el 1347 Europa es va veure sacsejada per la pesta negra, una de les epidèmies més terribles de la història de la humanitat, la higiene dels europeus va quedar greument perjudicada. Els banys públics van començar a tancar perquè, segons explica Socha, els "científics" afirmaven que l’aigua calenta obria els porus de la pell i deixava que l’aire pestilent penetrés a l’interior del cos. Aleshores es va començar a desaconsellar el bany i la por a banyar-se es va estendre arreu del continent, de manera que durant els 350 anys següents els europeus evitaven l'aigua sempre que podien. Ara sabem que evitar el bany només va empitjorar la situació i accelerar la propagació de la malaltia.

La por a l'aigua va continuar durant la Restauració i la Il·lustració, èpoques durant les quals els europeus van posar de moda dur perruca, cosa que va fer que tampoc es rentessin mai els cabells, ja que les perruques es desinfectaven amb aigua bullent. Tot i això, com que no les pentinaven mai, no és d'estranyar que estiguessin infestades de puces i polls. A més, en comptes de començar a rentar-se els cabells, van inventar ginys per combatre els insectes, com rascadors de fusta i petites trampes per a polls.

Més endavant, amb el renaixement de la balneoteràpia al segle XVII, la gent va començar a banyar-se per salut i les localitats amb aigües termals van construir balnearis on es feien teràpies amb banys d'aigua. D'aquesta manera, a finals de segle es van començar a elogiar els beneficis de l'aigua i les teràpies dels balnearis van guanyar popularitat. Vincent Priessnitz, un balneòleg del segle XIX, afirmava que les malalties abandonaven el cos a través de la pell, per la qual cosa calia netejar-la bé per obrir-ne els porus i estimular la circulació: és just el contrari d'algunes afirmacions de pocs segles abans.

Gràcies als balnearis i els spas, els europeus van perdre la por als banys amb aigua i van començar a parar més atenció a la higiene, que actualment té una gran importància per a la nostra salut. L'any 2020 el món sencer es va veure sacsejat pel covid-19. Amb la pandèmia hem tornat a copsar que la higiene és una de les nostres armes contra el contagi i hem constatat la seva importància per al manteniment d'una bona salut. Tot i això, la pandèmia ha empès moltes persones cap a la hiperhigienització i a rentar-se amb massa freqüència. I Socha avisa que això les pot arribar a perjudicar, ja que a la pell hi ha l'anomenat seu, una capa de bacteris i microorganismes que ens protegeixen i, si ens rentem massa sovint, aquesta capa no té temps per regenerar-se i és aleshores quan bacteris i fongs que provoquen malalties ens poden atacar.