Dones, migrants i de municipis turístics, les més colpejades per la crisi sanitària

PalmaCap crisi afecta tothom de la mateixa manera i la del covid-19 no n’ha estat una excepció: hi ha una població vulnerable que ha patit més l’impacte de la pandèmia. Precisament conèixer el perfil de la ciutadania que ho ha passat pitjor en aquesta crisi sense precedents ha estat el motor de l’estudi Impacte de la crisi sanitària del covid-19 a les Balears en funció dels determinants socials de la salut, liderat per la investigadora i tècnica de la Direcció General de Salut Pública i Participació, Maria Ramos. La conclusió principal a què arriben els investigadors és que les dones, migrants i de municipis o zones turístics han estat les més colpejades per la pandèmia. 

La recerca s’ha basat a analitzar les condicions de vida de les persones que varen trucar als telèfons d’ajuda habilitats pel Govern balear durant l’estat d’alarma sanitària, des del 15 de març fins al 30 de juny de l’any passat. D’una banda, hi ha les línies per informar o resoldre problemes amb la renda social, els ERTO (Expedients de Regulació Temporal) i els ajuts al lloguer; i de l’altra, les dedicades a l’atenció psicològica i a la informació sobre la infecció de covid-19. L’estudi mostra que el 63% de les persones que varen cridar varen ser dones en edat laboral (el 82%, entre 25 i 54 anys) i gairebé la meitat, nascudes en un altre país (el 49%). Els nascuts a les Balears varen representar el 28% i els procedents d’una altra comunitat, el 23%. La investigació també revela que hi va haver una taxa més alta de telefonades en llocs amb molta activitat turística, com Alcúdia, Son Servera i la ciutat d’Eivissa; i també a les barriades amb rendes més baixes de Palma, com el Polígon de Llevant i el Terreno.

Durant el període que analitzen, els telèfons varen rebre 42.532 cridades, i la línia més demanada va ser la dels ERTO (43% dels casos), seguida dels ajuts al lloguer (38%) i la renda social (13%). D’aquestes, els investigadors varen recollir 2.678 trucades i en varen excloure 231 perquè eren gestors o representants d’una tercera persona. A més, 608 estaven il·localitzables i 518 varen rebutjar participar-hi. Així, va quedar una mostra de 1.321 persones. A l’hora d’escollir les telefonades, varen prioritzar aquelles persones que havien cridat a més d’una línia i, en especial, les dedicades als serveis socials i habitatge, “perquè vàrem considerar que eren les més vulnerables de totes”, explica Ramos. En les enquestes, es varen trobar que “el problema principal era l’econòmic, però també de manera important el laboral i l’habitatge”, assegura la investigadora. Una dada alarmant és que un 24% dels entrevistats afirmaven no tenir cap mena d’ingrés. 

Una altra conclusió de la recerca és que els telèfons arribaren a tot l’Arxipèlag i a la gran majoria dels municipis, però, segons exposa Ramos, “no solucionaren els problemes de les persones i famílies més vulnerables”. Traduït en xifres, el 44% dels enquestats va assegurar que l’administració no li va solucionar el problema; el 31%, que ho va fer “en part”; i el 25%, que sí que ho va fer. En aquest punt, la tècnica de Salut Pública ressalta les barreres tecnològiques: “Hi ha hagut una desigualtat digital que s’ha de solucionar sense esperar una altra crisi”. Les enquestes demostren que “costava molt que t’agafassin el telèfon, moltes ajudes s’havien de tramitar digitalment i hi havia gent que no sabia com fer-ho”, subratlla. Un 79% va afirmar que tenia internet a casa, però un 18% només hi podia accedir des del mòbil “i són tràmits complexos per fer amb el telèfon”, sosté.

L’impacte psicològic

Ha cridat l’atenció dels investigadors el fet que només 16 persones de la mostra varen telefonar al servei d’atenció psicològica, però, en les entrevistes, “una de les coses que ens deien més –apunta Ramos– és que la repercussió de la crisi l’han viscuda sobretot amb malestar psicològic”. Considera que habilitar un telèfon “no és suficient per combatre l’efecte d’una crisi sanitària en la salut mental”, sinó que caldria una “feina més propera entre salut pública, Atenció Primària, Serveis Socials i serveis de Salut Mental”. 

L’estudi demostra que aquest mètode “és molt útil per veure qui és la gent més vulnerable, però ens ha costat un any de feina”, remarca la investigadora. En aquest sentit, considera que s’hauria de posar en marxa “un sistema més àgil d’avaluació ràpida per demanar dades bàsiques d’aquella persona que t’està cridant”. Així, l’administració tindria una idea clara dels ciutadans amb més necessitats i podrien articular respostes més efectives.