Societat 11/09/2021

La dona que es va enamorar del lloc més desolat del món

Josefina Castellví, pionera de la recerca antàrtica a Espanya, rep la Medalla d'or de la Generalitat

3 min
L’oceanògrafa Josefina Castellví a casa seva el 2014.

Què fa falta per instal·lar una base científica a l’indret més inhòspit del planeta? Diners? Una tradició en recerca polar? Experiència científica en altres llocs remots i desolats? Segurament, tot això i molt més. Però la història de Josefina Castellví (Barcelona, 1935), guardonada amb la Medalla d’Or de la Generalitat, demostra que la il·lusió és una força més poderosa que les altres. I això no és cap bona notícia. És inevitable que els científics treballin amb il·lusió, però la recerca no hauria de dependre tant d’aquesta il·lusió com d’una política sòlida i plantejada a llarg termini.

Castellví, coneguda com a Pepita pels qui l’han tractat, va haver de fer mans i mànigues per muntar la primera base científica espanyola a l’Antàrtida. Després de passar-se vint anys argumentant a les instàncies polítiques de l’Estat l’interès de tenir presència al continent glaçat, Castellví, juntament amb Antoni Ballester i altres científics, va haver de bastir-hi una base en tres mesos. Espanya havia mostrat un interès sobtat per entrar al Tractat Antàrtic i per fer-ho necessitava la base. Un contenidor comprat a Finlàndia es va convertir en la base Juan Carlos I gràcies a l’empenta de nou científics espanyols i l’ajut d’investigadors polonesos. Un cop posada en marxa el 1988 a l’illa Livingston, Ballester va patir un ictus i Castellví en va assumir la direcció durant cinc anys.

Espanya va passar a tenir representació als fòrums polars internacionals i sovint es rebien cartes adreçades al departament de relacions internacionals o de logística antàrtica. Cap dels remitents, però, sabia que la infraestructura antàrtica espanyola estava formada per una sola persona, Castellví, que treballava des d’una cofurna ombrívola en la qual hi havia tan poc espai que la impressora i la documentació eren a terra. Això convertia la preparació de les expedicions en una tasca colossal. Entre el menjar i el material logístic i científic, calia un equipatge de divuit tones que comprava personalment. Com que no disposava d’espai per emmagatzemar-lo ni embalar-lo, va haver de llogar un magatzem de manera gairebé fraudulenta on preparar el material d’amagat.

Dona, hàbil i enamorada d’un lloc

A totes aquestes dificultats, s’hi ha d’afegir la de ser dona, un mur amb el qual ja havia topat feia anys. Quan va decidir dedicar-se a l’oceanografia li van dir que allò era cosa d’homes. Quan va aconseguir començar el doctorat, no la deixaven sortir en els vaixells que prenien mostres d’aigua. Una vegada va insistir tant en embarcar-se que va acabar esgrimint que no ho tornaria a demanar. La van autoritzar i, efectivament, no ho va demanar mai més: simplement es va embarcar a les expedicions posteriors sense preguntar. Quan va dirigir la base antàrtica, va ser la primera dona a fer-ho. A més d’haver de dormir al mòdul científic per evitar els roncs simultanis dels seus onze companys de base masculins, que fos dona va provocar situacions patètiques. Una vegada va visitar un cap de base xilè i l’home li va dir que no la podia atendre perquè havia quedat amb el director de la base espanyola. Aquell director, esclar, era ella.

A més de ser una persona organitzada, amb una gran capacitat de treball i de gestió de persones, Castellví també és coneguda per la seva habilitat manual, cosa que la va ajudar molt a l’Antàrtida, on tots els problemes s’han de resoldre in situ. Un cop, a la base, per celebrar el naixement del fill d’un becari, va construir un àngel amb matrassos, tubs d’assaig i altres materials de laboratori. També és una gran puntaire. A les puntes, que li alliberen la memòria, hi veu flocs de neu.

Castellví es va enamorar de l’Antàrtida, de la societat igualitària i juganera dels pingüins, dels sons greus o aguts que fan les gotes grosses o petites quan cauen del gel en un bassal turquesa, de la dringadissa de les col·lisions entre els bocins de gel que floten al mar o del petarrelleig que fan les bombolles d’aire quan s’escapen del glaç. Encara veu el continent glaçat com un assaig de la natura que ha produït una gran bellesa amb molt pocs ingredients.

L’últim cop que hi va ser, el 2013, va passejar per les romanalles de les bases a l’illa Decepció, destruïdes per una erupció volcànica el 1967 en una prova que l’obra de l’home es marceix indefectiblement si no admet una abstracció en forma de ciència, art o llegat intel·lectual. La immensa majoria de coses que ha fet la Pepita no només ho admeten sinó que són directament alguna d’aquestes abstraccions. No es marciran, doncs. Romandran com el gel en un món sense canvi climàtic.

stats