Costums
Societat 31/03/2024

Dinar de menú: d’una rutina a una excepció

Un 86% de les persones que mengen diàriament als seus llocs de feina es decanta per dur-hi la carmanyola amb menjar fet de casa

5 min
Les enquestes constaten un augment d’un 3,4% del menú diari respecte de 2022.

PalmaEl 1964, el Ministeri d’Informació i Turisme del règim franquista, inspirat per les tendències alimentàries de França, va imposar el “menú turístic”. Tots els restaurants havien d’oferir, obligatòriament, un menú econòmic amb un preu fixat per l’Administració. De llavors ençà, el menú ha estat una icona de la restauració espanyola i un símbol de l’alimentació de la classe obrera. Anar a dinar de menú era un hàbit instaurat dins la rutina de molts dels que treballaven fora de casa i, pel motiu que fos, també hi menjaven. Ara, però, l’encariment de la vida ha fet que els consumidors cerquin alternatives més econòmiques que dinar cada dia fora. Menjar un menú ha passat de ser una rutina a una excepció que es fa una vegada per setmana com un caprici, o bé si t’has oblidat el dinar a casa teva.

Davant l’increment dels costos de la mà d’obra, els aliments i l’electricitat entre d’altres, els restauradors s’han vist obligats a augmentar-ne el preu, un fet que ha propiciat la pèrdua d’adeptes. Abans, es podia dinar d’un entrant, un plat principal, postres i beguda per, aproximadament, 8 o 9 euros. Avui dia, trobar menús per un preu d’un sol dígit és una tasca gairebé impossible. “No arribaven a 10 euros i ara, per menys de 12 o 13, no en trobes cap”, ha recalcat el president de PIMEM-Restauració, César Amable.

Augment del preu

L’enquesta sobre l’evolució del preu del menú del dia feta per la Confederació Empresarial d’Hostaleria d’Espanya i Edenred el 2023, situa el preu mitjà dels menús en 13,20 euros i en constata l’augment d’un 3,4% respecte de 2022, quan tenien un preu de 12,8 euros, i un 12,6% en comparació amb l’any 2016, quan costaven una mitjana d’11,7. 

La inflació fa que els menús del dia hagin de funcionar com una maquinària de rellotgeria en la qual els costos, els torns del personal i la matèria primera han de quadrar al mil·límetre perquè el propietari de l’establiment pugui obtenir-ne benefici. En aquest sentit, la propietària del bar El Puente de Palma, Susana, afirma que al seu anterior negoci, el restaurant japonès Shobu del Portitxol va deixar de preparar menús perquè “tot ha pujat tant que és impossible posar un preu assequible”. “No surt rendible. Al final del dia, la caixa és ridícula”, afegeix. Tot i l’augment dels preus, el president de Restauració de CAEB, Alfonso Robledo, assegura que “els hostalers saben que amb el menú no guanyen molts de doblers, però és una entrada més”. Per la seva banda, la propietària del bar Margarita, del polígon de Can Valero, admet que “el menú és més un servei per fidelitzar clients que no un guany per a l’hostaler”.

Davant l’increment dels preus dels menús, molts d’hostalers han notat una baixada en el nombre de clients, especialment quan arriba final de mes. La propietària del bar Margarita confirma que abans hi anava més gent i que ha perdut, aproximadament, “uns 20 comensals per dia”. Dinar cada dia de menú representa una despesa de quasi 270 euros al mes, que molts de treballadors no poden o no estan disposats a assumir. Pel que fa al finançament de les dietes dels treballadors, moltes empreses opten per incloure-les a les nòmines com un complement extrasalarial. D’altres, cobreixen fins a un preu màxim de deu euros per dia o els donen una targeta amb la qual poden consumir a determinats establiments . “El problema és que els continuen pagant al mateix preu que fa sis anys”, assegura Susana. Això fa que molts de treballadors hagin de pagar el dinar –tot o en part– de la seva butxaca perquè el preu dels menús ha augmentat però el complement de l’alimentació que donen moltes empreses continua estancat. L’increment del cost de vida, però no dels sous, fa que molts “optin per dur una carmanyola de casa”, afirma la propietària del Margarita.

La carmanyola a les xarxes socials

Un estudi fet per l'empresa líder mundial de dades, Kantar Group, exposa que un 86% de les persones que mengen diàriament als seus llocs de feina es decanta per dur la seva carmanyola amb menjar fet de casa. Dur el dinar a la feina ja és tan habitual que les xarxes socials són plenes de vídeos que expliquen com omplir el màxim de carmanyoles pel preu més baix possible. La manca de temps per cuinar i la inflació han disparat el consum de dinars de carmanyola, bé fets a casa o bé comprats a supermercats, a botigues de menjars preparats o a pàgines web especialitzades en la distribució de dietes adaptades a qualsevol preferència. Per això, els menús es veuen amenaçats per plataformes online de menjars preparats com Wetaca, que alimenta a més de 20.000 persones arreu de l’Estat i ofereix racions de 420 a 500 grams per un preu de 6,49 euros. En aquest sentit, el propietari de Badulake, Mateu Pardo, assegura que cada dia ven aproximadament 30 carmanyoles per un preu de 5,50 euros. “Ara bé, molts de clients ja venen amb la seva”, diu.

D’altra banda, l’evolució de l’alimentació cap a un model més informal i vinculat a les tapes també ha propiciat la pèrdua de força dels menús diaris. Les tendències alimentàries han canviat i “la gent s’estima més menjar plats que li vinguin de gust”, observa el president de PIMEM-Restauració. Per aquesta raó, els fidels al menú del dia l’han substituït per un plat únic d’un preu inferior o bé per un plat de la carta.

A més, els centres de les ciutats s’han buidat de bars que ofereixen menú. No obstant això, s’han substituït per franquícies de menjar ràpid o bé per restaurants que fan menú del dia per un preu que oscil·la entre 20 i 30 euros. “Aquests són els que no paren”, afirma Joan Manera, el propietari de Can Remendón, a Inca. Els centres històrics s’han omplert de negocis enfocats al turisme i no als treballadors locals, encara que Eva, l’encarregada de Casa Julio, un lloc emblemàtic de menús al centre de Palma, afirma que, en el seu cas, “la població local és el reclam dels turistes”. Davant l’escassetat de llocs on els treballadors de la zona puguin dinar per un preu econòmic, Eva admet que “la gent necessita llocs com aquests. De fet, els cerca”.

Encara que el menú és un costum en decadència al centre de les ciutats, alguns hostalers declaren que “no es poden queixar” perquè el menú del dia continua sent la joia de la corona dels seus restaurants, com és el cas de Casa Julio. Ara bé, és notable la diferència entre el centre i les zones foranes que concentren la major part de la indústria. Per la concentració d’empreses al polígon, molts de treballadors encara van als bars més pròxims a dinar, però no amb la mateixa freqüència d’abans. Davant aquest fet, la propietària del bar Margarita, a Can Valero, es manté optimista perquè “el que guanya és el client”, sentencia.

stats