Salut i nutrició
Societat 23/05/2024

Les dietes i els dejunis són beneficiosos per a la salut?

La ciència no ho té clar: alguns estudis fan creure que els règims i la restricció calòrica ajuden a la longevitat i uns altres diuen que menjar menys només et fa passar gana

Dana G. Smith / The New York Times
7 min
Una dona prepara una amanida

Nova YorkSi es posa a dieta un ratolí de laboratori i redueix la ingesta calòrica entre un 30% i un 40%, viurà de mitjana un 30% més. La restricció calòrica, com s'anomena tècnicament la intervenció, no pot ser molt extrema perquè l'animal pot quedar desnodrit, però ha de ser prou agressiva per desencadenar alguns canvis biològics clau.

Els científics van descobrir aquest fenomen per primera vegada a la dècada del 1930 i en els darrers noranta anys s'ha reproduït en espècies que van des dels cucs fins als micos. Els estudis posteriors també han descobert que molts animals amb restricció calòrica són menys propensos a desenvolupar càncer i altres malalties cròniques relacionades amb l'envelliment.

Però, malgrat tota la investigació realitzada en animals, hi continua havent moltes incògnites. Els experts continuen debatent com funciona i si importa més el nombre de calories consumides o l'interval de temps en què s'ingereixen (també conegut com a dejuni intermitent).

Continua sent incert fins a la frustració de no saber si menjar menys pot ajudar a viure més temps. Els experts en envelliment són coneguts per experimentar en ells mateixos diferents règims dietètics, però els estudis sobre longevitat són escassos i difícils de dur a terme perquè, esclar, porten molt de temps.

Això és el que els científics han après fins ara, sobretot mitjançant estudis innovadors amb animals, i el que creuen que podria significar per als éssers humans.

Per què reduir les calories augmentaria la longevitat?

Els científics no saben exactament per què menjar menys faria que un animal o una persona visqués més temps, però moltes hipòtesis tenen un biaix evolutiu. A la natura, els animals experimenten períodes d'abundància i escassetat, igual que els nostres avantpassats humans. Per tant, la seva biologia (i probablement la nostra) ha evolucionat per sobreviure i prosperar no sols durant les èpoques d'abundància, sinó també en les de privació.

Una teoria és que, a escala cel·lular, la restricció calòrica fa que els animals siguin més resistents als factors d'estrès físic. Per exemple, els ratolins amb restricció calòrica són més resistents a les toxines i es recuperen més ràpidament de les lesions, explica James Nelson, professor de fisiologia cel·lular i integrativa del Centre de Ciències de la Salut de la Universitat de Texas a San Antonio.

Una altra explicació entén el fet que, tant en humans com en animals, ingerir menys calories alenteix el metabolisme. És possible que “com menys hagi de metabolitzar el cos, més temps pot viure”, afirma Kim Huffman, professora associada de medicina de la Facultat de Medicina de la Universitat de Duke, que ha estudiat la restricció calòrica en persones. “Ja saps, redueix una mica la velocitat i els neumàtics duraran més”.

La restricció calòrica també obliga l'organisme a recórrer a fonts de combustible diferents de la glucosa, cosa que els experts en envelliment consideren beneficiós per a la salut metabòlica i, en última instància, per a la longevitat. Diversos investigadors apunten a un procés conegut com a autofàgia, en el qual l'organisme es menja les parts de les cèl·lules que funcionen malament i les utilitza com a font d'energia. Això ajuda les cèl·lules a funcionar millor i redueix el risc de diverses malalties relacionades amb l'edat.

De fet, els científics creuen que una de les principals raons per les quals les dietes hipocalòriques fan que els ratolins visquin més és que els animals no es posen malalts tan aviat, si és que es posen malalts, explica Richard Miller, professor de patologia de la Universitat de Michigan.

Hi ha algunes excepcions notables en les troballes sobre longevitat i restricció calòrica. La més cridanera és un estudi que Nelson va publicar el 2010 sobre ratolins genèticament diferents. Va descobrir que alguns dels ratolins vivien més quan menjaven menys, però, en realitat, un percentatge més gran tenia una vida més curta.

“Això va ser realment inaudit”, diu Nelson, assenyalant que la majoria dels articles sobre la restricció de calories comencen dient: “La restricció alimentària és el mitjà més sòlid i gairebé universal d'allargar la vida en espècies de tot el regne animal i bla, bla, bla”.

Altres investigadors han rebatut la importància de les troballes de Nelson. “La gent cita aquest estudi com si fos una prova general que la restricció calòrica només funciona una petita part del temps”, diu Miller. “Però només es pot arribar a aquesta conclusió si s'ignoren cinquanta anys de proves sòlides que diuen que funciona gairebé sempre”.

Tot i això, l'estudi de Nelson no va ser l'únic que no va trobar un benefici universal per a la longevitat amb la restricció calòrica. Per exemple, dos estudis realitzats en micos durant més de vint anys, publicats el 2009 i 2012, informen sobre troballes contradictòries. Els animals dels dos experiments van mostrar alguns beneficis per a la salut relacionats amb la restricció calòrica, però només un grup va viure més temps i va tenir taxes més baixes de malalties relacionades amb l'edat, com ara malalties cardiovasculars i diabetis.

Quina relació té amb el dejuni intermitent?

Arran d'aquests resultats dispars, alguns investigadors es pregunten si hi pot haver una altra variable en joc que sigui tan important o més que el nombre de calories que ingereix un animal: l'interval de temps en què les ingereix.

Una diferència clau entre els dos assajos amb micos va ser que a l'estudi del 2009, realitzat a la Universitat de Wisconsin, els animals amb restricció calòrica només rebien un dinar al dia i els investigadors els retiraven el menjar sobrant al vespre, de manera que els animals es veien obligats a fer dejuni durant unes 16 hores. A l'estudi del 2012, dirigit per l'Institut Nacional sobre l'Envelliment (NIA), els animals van ser alimentats dues vegades al dia i el menjar es va deixar fora durant la nit. Els micos de Wisconsin van ser els que van viure més temps.

Un estudi més recent realitzat amb ratolins va provar explícitament els efectes de la restricció calòrica amb dejuni intermitent i sense. Els científics van donar als animals la mateixa dieta baixa en calories, però alguns van tenir accés al menjar durant només dues hores, uns altres durant 12 hores i un altre grup durant 24. En comparació d'un grup de control de ratolins que podien alimentar-se en qualsevol moment amb una dieta completa en calories, els ratolins baixos en calories amb accés les 24 hores van viure un 10% més, mentre que els ratolins baixos en calories que menjaven dins intervals de temps específics van tenir fins a un 35% més d'esperança de vida.

A partir d'aquestes troballes, Rafael de Cabo, investigador principal del NIA que va ajudar a dirigir l'estudi sobre els micos, ara creu que, si bé la restricció calòrica és important per a la longevitat, la quantitat de temps que es passa menjant —i sense menjar— cada dia és igual de decisiva. I podria ser el cas no només dels animals, sinó també dels humans.

Què significa això per als humans?

És difícil respondre de manera definitiva si el dejuni intermitent, la restricció calòrica o una combinació de tots dos poden fer que les persones visquin més temps.

“No crec que tinguem proves que allargui la vida dels éssers humans”, diu Nelson. Això no vol dir que no pugui funcionar, afegeix, només que les proves són “molt difícils d'aconseguir perquè es triga tota una vida a obtenir aquestes dades”.

Un assaig clínic —anomenat estudi Calerie— va intentar respondre aquesta pregunta examinant com la reducció de calories en un 25% durant dos anys afectava una sèrie de mesuraments relacionats amb l'envelliment. Es van assessorar més de cent adults sans sobre la planificació dels àpats i se'ls van oferir sessions periòdiques d'assessorament per ajudar-los a assolir els seus objectius dietètics. Però com que és tan difícil reduir les calories, al final els participants només van poder reduir-ne la ingesta en un 11%.

En comparació amb els participants de control, les persones a dieta van millorar diversos aspectes de la salut cardiometabòlica, com la pressió arterial i la sensibilitat a la insulina, i van presentar nivells més baixos d'alguns marcadors d'inflamació.

L'estudi també va incloure tres mesures de "l'edat biològica”, comparant les anàlisis de sang realitzades al principi i al final dels dos anys. Dues de les proves no van mostrar cap millora en cap dels grups, però la tercera, que pretenia mesurar la rapidesa amb què envelleixen les persones, sí que va mostrar una diferència en les persones a dieta. La restricció calòrica "no va rejovenir les persones, però sí que va alentir el ritme d'envelliment", afirma Huffman, que va treballar en l'assaig.

Per a Miller, la conclusió més significativa d'aquest estudi és que la restricció calòrica del 25% al 40% que s'ha demostrat beneficiosa en animals no és realista per a les persones. "Es va fer tot el possible per ajudar-los" a reduir les calories, diu, i tot i això no van assolir l'objectiu del 25%.

De Cabo té una opinió diferent: “Amb només l'11% de restricció calòrica que van aconseguir els participants, es continuen demostrant beneficis”.

Altres investigacions s'han centrat en els efectes a curt termini del dejuni intermitent en persones amb diferents índexs de massa corporal. Alguns estudis, en què es van provar diversos programes de dejuni, van mostrar una millora de la salut metabòlica i una reducció de la inflamació. Però, en un assaig amb 116 persones classificades com a obeses o amb sobrepès pel seu índex de massa corporal, no es va observar cap benefici entre els que menjaven dins un interval de vuit hores però no reduïen les calories, en comparació amb un grup de control.

I per afegir un toc final, hi ha un notable conjunt de proves que semblen contradir directament la idea que la restricció calòrica o el dejuni, que normalment condueix a la pèrdua de pes, allarga la vida humana. Les investigacions conclouen sistemàticament que les persones amb excés de pes tenen menys risc de morir que les que tenen un pes normal o inferior al normal. Una hipòtesi és que les persones amb l'índex de massa corporal (IMC) més baix poden estar primes perquè són grans o pateixen una malaltia crònica. Una altra hipòtesi és que les persones amb l'IMC més alt tenen més múscul, que pesa més que el greix. Però també és concebible que, sobretot en edats més avançades, tenir una massa corporal més gran sigui realment protector, afirma Huffman.

Malgrat gairebé un segle de recerca, encara queda molt camí per recórrer abans que els experts puguin afirmar amb certesa si els beneficis de la longevitat observats en animals es traslladaran als éssers humans. Alguns estudis donen motius per creure que la restricció calòrica i el dejuni intermitent ajudaran a viure més temps i és probable que hi hagi beneficis a curt termini, sobretot pel que fa a la salut cardíaca i metabòlica. Però també és possible que menjar menys no faci gaire més que deixar-te amb gana.

stats