Desesperació de temporada baixa
Fins i tot en un indret que s’hagi urbanitzat i turistificat de manera no tan salvatge com és habitual, la idea de passar uns mesos sense moviment turístic a la vista es fa insuportable
PalmaEl que veim a la foto de David Arquimbau és el malson de qualsevol empresari turístic: és la inactivitat de la temporada baixa. Fins i tot en un indret que s’hagi urbanitzat i turistificat de manera no tan salvatge com és habitual, la idea de passar uns mesos sense moviment turístic a la vista es fa insuportable. Ens trobam orfes de turistes, vidus de turistes, dejuns de turistes. Són la nostra alegria, el nostre pa i la nostra sal.
És el cas de Na Macaret, un lloc que la Conselleria de Turisme, Cultura i Esports publicita a internet com “una platja urbana amb vista espectacular al Port d’Addaia” [sic] Molt bé, molt bé. La versió en català de la pàgina web l’has d’anar a cercar a la pestanyeta corresponent, perquè el que surt per defecte en descarregar la pàgina és la versió en la lengua común. Deu ser per fer més via, com ara s’usa dir en algun programa d’IB3. I va en consonància amb l’horitzó mental del conseller titular, Jaume Bauzà, que fa poc es burlava d’una proposta assenyada (destinar un 5% de l’Impost de Turisme Sostenible al reforç i foment de la llengua pròpia, plantejada per l’Obra Cultural Balear) dient que “només em falta sentir que els turistes vinguin amb un B2 de català”. Als ciutadans, en canvi, ja no ens ve gens de nou que assumeixin llocs d’alta responsabilitat pública personatges que demostren tan descaradament que no estan en condicions d’ocupar-los.
El text de la web de la Conselleria continua afirmant que “Na Macaret és la platja de la urbanització homònima”. És una mica fort dit així, perquè recorda quan Núñez, el del Barça, es referia a Barcelona com “la ciutat que té el mateix nom que el nostre club”. En realitat, Na Macaret, com és lògic, és una platja natural on s’ha construït una urbanització, com a gairebé totes les platges de la Mediterrània, amb el propòsit que uns s’omplin les butxaques i uns altres puguin bravejar de la seva segona residència a vorera de mar. Com dèiem, a Na Macaret el procés urbanitzador es va fer a la menorquina, és a dir, amb una mica més de mirament que el que s’ha fet (i es pretén continuar fent, però ara posant-hi el turbo) a Mallorca i a Eivissa. El resultat és una pinya de xalets i construccions adossades que en alguns casos aglutinen l’arquitectura menorquina tradicional i en d’altres simplement la imiten, amb les casetes blanques i tot plegat. Al cap i a la fi, un decorat de fals paradís: ja avisava Llorenç Villalonga que no hi ha més paradisos que els perduts.
Estendards d’un estiu ple
Però per a l’empresari del sector turístic el paradís és una cosa més concreta, i es diu temporada alta. Aquestes barques varades en un aparcament, Fàbius, ai dolor, foren estendards d’un estiu ple de gent que traginava amunt i avall, prenia banys de mar, feia trull, comprava, consumia, participava amb els seus doblers en els ingressos per estiuejant que els mitjans reciten o publiquen a totes hores. A la vegada, aquestes barques tenen l’aire melancòlic de les coses que són pròpies de l’estiu quan se les posa a la llum de l’hivern. Per damunt de les barques, i dels terrats, i dels fassers que guaiten per darrere hi ha un cel gris, ennigulat, fosc, que presagia fred i pluja, els enemics per antonomàsia del xaletisme i del turisme de sol i platja.
I si no tornen? Aquesta pregunta, repetida obsessivament, representa la negació de l’alegria per als nostres dinàmics creadors de riquesa, sempre pendents de trobar la manera de treure més rendiment a una cosa que ens pertany a tots (un paisatge i un clima) i així donar-nos feina i sustent, com no es cansen de recordar-nos. “Vivim del turisme”: les paraules més vegades dites a Menorca, Mallorca, Eivissa i Formentera. Però, i si no tornen? I si les barques queden varades a l’aparcament, amb el seu bell cromatisme de blanc, blau i vermell carmesí? Les coses tenen un principi i un final, però la temporada no n’hauria de tenir: no sabem qui va ser el primer turista ni volem saber qui serà el darrer. La paraula impronunciable, desestacionalització, no vol dir una organització més racional dels milions de visitants que estiu rere estiu s’ensenyoreixen d’aquestes illes, sinó que fa referència a una temporada turística, una temporada sense fi, en què les boniques barques, innocents barques, no es vegin mai obligades a reposar.
