Fan créixer plantes en una mostra de sorra de la Lluna
Amb menys creixement que al seu medi usual, són el primer pas de l'agricultura extraterrestre que es necessita per colonitzar altres planetes
L’any 2025 està previst que un coet de la NASA aterri a la Lluna. Serà la primera vegada que algú la trepitja des que Gene Cernan la va visitar el desembre del 1972 en la missió Apol·lo 17. El govern nord-americà ha destinat 93.000 milions de dòlars al programa Artemis, que comença aquest any i culminarà amb la tornada dels humans al satèl·lit. Part del programa es basa en estudiar com l’entorn extraterrestre afecta els organismes, per tal d’entendre si s’hi podrien establir colònies. En aquest sentit, un article recent demostra que, en principi, hauria de ser possible cultivar-hi plantes.
L’interès per la Lluna
Fins avui, només dotze persones han trepitjat la Lluna, totes americanes i cap dona. L’activitat viatgera es va centrar en el trienni 1969-1972 i, a partir de llavors, les visites tripulades al satèl·lit es van abandonar. Recentment, l’interès pels viatges espacials s’ha revitalitzat i ara hi ha sis països preparant missions lunars. A part dels Estats Units, el Japó, Rússia, l’Índia, Corea del Sud i els Emirats Àrabs han anunciat que hi enviaran coets. En total seran cinc durant aquest any, tot i que cap tripulat. Per a la majoria, serà el primer intent, però d’altres ja són veterans de la cursa (Rússia va aterrar a la Lluna per darrer cop el 1976). Els motius són eminentment científics, però també hi juga un paper el nacionalisme (apuntar-se el mèrit d’aterrar a la Lluna no està a l’abast de tothom) i els possibles guanys econòmics.
Companyies privades com la que va fundar el 2002 Elon Musk, Space X, estan col·laborant en algun d’aquests vols amb la vista posada en un possible turisme lunar, que podria fer-se realitat en menys d’una dècada. El següent objectiu seria establir-hi una base permanent, que podria ser el punt de partida de l’exploració espacial que s’esperava que fos un fet al segle XXI, o fins i tot abans: la famosa sèrie de televisió dels anys setanta Space: 1999 assumia que acabaríem el mil·lenni vivint ja a la Lluna. Els nens que veien aquella sèrie ara són els adults que dirigeixen el retorn al somni de colonitzar el sistema solar, i s’enfronten a una sèrie de reptes pràctics. El principal és aconseguir grans quantitats d’aigua i oxigen, els dos ingredients essencials que la majoria d’organismes necessiten per sobreviure. Un cop fet això, el següent pas seria desenvolupar la capacitat de produir prou menjar per alimentar una hipotètica colònia humana.
Aquí és on entra la idea de desenvolupar l’agricultura extraterrestre, que no tan sols solucionaria aquest problema, sinó que també contribuiria a generar oxigen. Per aconseguir cultivar plantes a la Lluna i que puguin formar una part important de la dieta d’una futura colònia humana (i del seu bestiar), s’han fet experiments amb mostres dels gairebé 400 quilograms de sòl lunar que van portar de retorn a la Terra tres missions Apol·lo diferents (l’11, la 12 i la 17). Es tracta de regolita, el nom que rep la capa de restes de sorra i pedra fragmentada que hi ha a la superfície de la Lluna (i d’altres planetes del Sistema Solar). Es creu que s’ha format al llarg de milions d’anys per culpa de l’impacte de meteoroides, cossos més petits que els asteroides, de fins a un metre d’ample, que han anat trencant les roques de la superfície lunar. La regolita és molt abundant: recobreix la part sòlida de la Lluna amb un gruix d’entre 4 i 10 metres.
El primer pas de l’agricultura lunar
El primer estudi ha consistit a fer créixer en les mostres de regolita l’Arabidopsis thaliana, una planta de la família de la col i la mostassa que, malgrat no tenir cap utilitat alimentària, s’usa molt en recerca perquè té un genoma relativament petit (va ser el primer d’origen vegetal que es va llegir sencer) i és un model adequat per estudiar les plantes que floreixen. La bona notícia és que les llavors d’Arabidopsis van aconseguir germinar i créixer en el sòl lunar, tal com explica l’article publicat recentment a la revista Communications Biology pel grup dirigit pel doctor Robert Ferl, professor d’horticultura a la Universitat de Florida.
La mala notícia és que les plantes no van arribar a desenvolupar-se tant com el grup control, format pels exemplars de la mateixa espècie que creixien en paral·lel en el seu medi habitual, és a dir, el sòl de la Terra. Pel que sembla, la regolita lunar no té la mena de nutrients bàsics que les plantes necessiten, i això feia que no s’hi sentissin còmodes. Amb prou llum i aigua, dos dies després de ser plantades lesArabidopsis van germinar igual de bé que els controls. Però a partir del sisè dia es van començar a observar diferències: les del terreny lunar creixien més lentament, tenien les arrels més petites i les fulles presentaven taques vermelles. Els investigadors ho van associar a una resposta a l’estrès típica d’aquestes plantes, per la qual cosa dedueixen que en el fons la regolita no és un substrat gaire “benigne”. Ara estan mirant d’entendre què causa exactament aquest estrès i com es podria reduir perquè el creixement fos més normal.
Aconseguir cultivar vegetals fora de la Terra es considera un pas clau en la colonització d’altres planetes, i aquests són els primers experiments que demostren que les plantes podrien créixer a la Lluna, tot i que potser els caldrà una mica d’ajut per adaptar-se a un medi que inicialment els serà hostil.
Salvador Macip és investigador de la Universitat de Leicester i la UOC
