Cotó fluix

La Generalitat haurà de pagar 3.000 euros a l’exdirector de l’Advocacia de l’Estat a Barcelona, Severo Bueno de Sitjar de Togores, perquè volia que la seva filla, que anava a una escola concertada catalana, rebés “l’ensenyament en la seva llengua habitual, el castellà, o com a mínim en les dues llengües en idèntica proporció”. Quan Ensenyament va proposar una atenció individualitzada de la menor va trobar-ho insuficient. Ara rebrà una pasta per les molèsties.

Aquesta és una cosa que a nosaltres no ens pot passar, perquè no tenim un estat al darrere (el tenim a sobre). Però la pregunta és: ¿si tinguéssim un estat al darrere què hauríem fet? Imaginem que anem a viure a Galícia, a Gal·les, a Dinamarca o en un cantó suís. I que hem d’escolaritzar la canalla en la llengua del país. Però podem estalviar-nos-ho com aquest senyor. Reclamarem o no reclamarem? ¿Voldrem que la nostra canalla estudiï en la llengua del país on vivim o voldrem que siguin ensenyats en la “llengua habitual”?

Jo ho tinc clar. Si me’n vaig a qualsevol lloc on parlin un altre idioma, el primer que faig és comprar-me un diccionari. I si hi anés amb la família, tothom —incloses les mascotes— aprendria l’idioma del lloc que ens acull. Fos un idioma com l’anglès, que mola tant que fins i tot els Borbons el fan servir per felicitar les festes als súbdits, o fos un idioma sense estat i, per tant, en perill de mort com el nostre. Però entenc que potser no sóc una mare exemplar. Conec pares que, quan els fills han de buscar una paraula al diccionari, els diuen que l’escriguin en algun diccionari online, així s’estalviaran de saber-se l’abecedari. Que no es cansin. Que no pateixin. Els pelen la taronja i els compren, fins als deu anys, sabates amb velcro perquè no hagin de fer llaços. Un idioma nou que a sobre no té estat? Millor el cotó fluix, en quantitats industrials.