DIALÈCTIQUES SALVATGES
Societat 20/03/2020

S’ha romput la normalitat

Un virus diminut ha arribat de molt enfora per obligar-nos a la pàgina en blanc

Xisca Homar
3 min
S’ha romput                            la normalitat

Voldria posar en joc una metàfora per llegir aquest moment excepcional que estem vivint: la de la pàgina en blanc. No hi ha res més terrible o més ple de possibilitats que una pàgina en blanc. Pot ser l’espai per inaugurar un temps nou, o pot convertir-se en una còpia tènue del ‘sempre el mateix’. Si el neoliberalisme, que agombola la nostra societat, ens fa tan difícil trobar l’espai de la pàgina en blanc, és precisament perquè entreveu que implica la possibilitat que sorgeixi allò nou. Així, la nostra ment i els nostres desitjos fa estona que són territori de conquesta, mai parteixen de la pàgina en blanc. En aquest sentit deia Deleuze que allò potent no és aconseguir l’objecte del desig sinó atrevir-nos a fabricar el desig mateix, més enllà de la colonització que patim, més enllà del que estem abocats a desitjar.

Doncs bé, un virus diminut ha arribat de molt enfora per obligar-nos a la pàgina en blanc. Ha paralitzat els nostres quefers quotidians, ha romput la normalitat a la qual estàvem avesats. Ha aturat tots els desplaçaments, els viatges llunyans i les visites a ca la padrina. Ens ha tancat els instituts i els cinemes. Ha prohibit els passejos vora mar i les estones d’abraçar els cossos de la gent que estimam. Ens ha fet mirar des de les finestres i els balcons, plens de pors i de preguntes, cercant un futur que ningú pot saber per on vendrà.

Per una banda, aturen desnonaments, posen la sanitat privada en mans de la pública, fan crides a la responsabilitat i a tenir cura dels altres. Com si s’hagués començat a posar la vida en el centre. Com si després de segles d’adoctrinament en l’individualisme i la competitivitat, ara haguessin entès que només ens salvarem amb els altres. Amb dosis altes de solidaritat i de col·lectivisme. Però, per altra banda, hi ha acomiadaments massius i gent obligada a fer feina, a posar-se en risc. Hi ha negocis que ja han hagut de tancar les portes de manera definitiva i autònoms que no saben si tenen futur. I un estat policial als carrers, buits de gent però plens de les forces armades. Les teories no es fan esperar, hi ha qui augura que és un moment propici per imaginar les alternatives que ens permetran transformar la manera de viure. I d’altres que defensen que aquesta crisi donarà corda a l’autoritarisme més extrem i a la misèria dels més desafavorits.

Fa un parell de dies, vaig sentir na Marina Garcés afirmant que aquest virus havia vengut a mostrar-nos la fragilitat del sistema. Perquè de la nostra fragilitat ja fa temps que n’hauríem de ser conscients. Però també digué que no és moment de fer teories, sinó d’acceptar les incerteses, d’acompanyar-nos amb afecte i sinceritat. I, aleshores, vaig pensar que na Marina Garcés tenia molta raó. Que s’havia romput la nostra normalitat i que era el moment de deixar espai a la pàgina en blanc.

Però en lloc d’això, des de les escoles i els instituts ens hem dedicat a farcir els Classrooms de tasques i augmentar el neguit d’uns alumnes que viuen, com nosaltres, un moment excepcional. Des de totes les plataformes augmenten les ofertes culturals i esportives per fer des de casa. Les notícies amb hipòtesis i teories sobre el futur es multipliquen. Intentam omplir tant sí com no el buit que deixen les hores sense produir res, sense consumir res. Saturam amb rapidesa una pàgina que no volem o no sabem com viure en blanc. Si continuam així, no tendrem ni temps d’enyorar la vida, ni forces per repensar-la en comú.

Si ens permetem la pausa i la reflexió, potser recordem que hi ha gent sense sostre, dones confinades amb els seus maltractadors, famílies nombroses que han de compartir espais molt petits. Potser pensarem fins i tot en la gent que està confinada de veritat en camps que no són refugis i que no poden posar data a l’esperança. Pensarem en la gent que fa anys que està privada de llibertat, dins una cel·la infinita, mèdica o penal. Qui sap si, al cap i a la fi, entendrem que per acompanyar-nos no ens cal tant fomentar una falsa alegria col·lectiva, sinó fer un exercici de sinceritat i d’afecte amb els altres, que passa per posar-nos en el seu lloc i reclamar que tenguin una vida digna.

Cada pàgina en blanc que puguem conquerir és una transgressió de les possibilitats de vida que se’ns ofereixen i una aposta per allò ‘impossible’. I, precisament, ara és moment de desitjar fort quina vida volem, més enllà de les vides que ens oferiran com a possibles.

stats