Ornella Infante i Belén Correa: “Avui no t’empresonen, t’idiotitzen amb Netflix”

PalmaL’auge de l’extrema dreta és un fenomen transversal que afecta col·lectius de diferents àmbits de les societats. El moviment transfeminista n’és un, i les activistes argentines Ornella Infante (exdirectora de l’Institut Nacional contra la Discriminació, la Xenofòbia i el Racisme de l’Argentina) i Belén Correa (investigadora de l’Arxiu de la Memòria Trans de l’Argentina) ho saben bé. Totes dues adverteixen que els drets guanyats les darreres dècades estan en perill i insisteixen que cap conquesta social s’ha fet sense lluita ni es manté sense defensar-la. Infante i Correa varen participar divendres a Palma en una trobada sobre memòria i drets.

Quin paper fa la memòria històrica dins el moviment trans? Pot ser també una eina de resistència política?

— Belén Correa: La memòria serveix per no repetir errors. En el meu cas, els arxius són una eina per arribar a la memòria, la veritat i la justícia. Sense ells, no tindríem els documents, que són les proves, sinó només relats. La memòria trans ha estat invisibilitzada i els nostres arxius eren dins dependències policials, psiquiàtriques i fins i tot el dipòsit de cadàvers.

— Ornella Infante: La memòria també va lligada al context històric dels pobles. Gaudim de democràcia a l’Argentina des de fa poc. Vàrem deixar de pagar amb presó la nostra identitat de gènere i la nostra orientació sexual amb els governs peronistes d’Ernesto i Cristina Kirchner. Jo vaig ser torturada per la Policia de la província de Tucumán el 1995, a 18 anys. I els codis que criminalitzaven la diversitat sexual i el transvestisme regien a tot el país: el que em passava a San Miguel de Tucumán, li passava a companyes a qualsevol banda. És important que totes les generacions coneguin com es varen obtenir els drets, perquè res no cau del cel.

— B. C.: La legislació que criminalitzava la transsexualitat va estar vigent a l’Argentina fins al 2012 [els delictes eren per anar vestida d’acord amb un sexe no assignat en el moment del naixement i per incitació a l’acte carnal]. Jo vaig ser detinguda el 2011 només per ser trans. Però, durant els anys 30, l’Argentina va ser un lloc de fugida per a les persones trans europees. Tenim registres en els arxius d’un grup d’espanyoles que s’hi varen instal·lar i varen ser detingudes i duites a psiquiàtrics. El despertar de l’activisme es va produir als anys 90, amb les primeres marxes de l’Orgull. De llavors ençà, l’Argentina va ser punta de llança de l’activisme llatinoamericà, amb una llei d’identitat de gènere que superava l’espanyola.

Com es pot construir una identitat quan el context és hostil i s’esforça per invisibilitzar un col·lectiu?

— O.I.: La construcció identitària no s’esborra més enllà de les violències institucionals i d’una societat heterosexista, masclista, patriarcal, binària i clerical. Es construeix des del més profund i res no ho atura. La visibilització té a veure amb les persones que hem posat el cos pels drets i amb les organitzacions de la societat civil. No crec en les persones totes soles. Si una població no es visibilitza, mai no accedirà a les seves demandes. Res no surt mai de palau cap a la població, sinó dels carrers cap als palaus.

Quins paral·lelismes veis entre les lluites del passat i el moment actual?

— B.C.: Dir que el govern de Milei és com una dictadura és treure valor a allò que realment es va viure en la dictadura. Però en la part econòmica es fan servir les mateixes receptes de la dictadura. Aquí sí que es pot comparar. L’extrema dreta de qualsevol país, l’Argentina, Espanya, els Estats Units, el Brasil de Bolsonaro, etc., sempre utilitza les persones trans com a boc expiatori. Sigui que ens prohibeixin fer esport, anar al bany o tenir les nostres hormones. El feixisme sempre té la mateixa cara i la història es repeteix. Avui no t’empresonen: t’idiotitzen amb Netflix i et tanquen a casa sense opinar.

— O.I.: Des que Javier Milei va arribar al govern, du a terme una política vertiginosa de reducció de l’Estat. Es manté empresonada la líder de l’oposició, Cristina Fernández de Kirchner, que va atorgar drets a milions d’argentins: a les dones, les treballadores de la llar, l’assignació universal per fill, el matrimoni igualitari, la Llei d’identitat de gènere, la fertilització assistida i el reconeixement als fills de famílies homoparentals abans del matrimoni igualitari. Milei ha tancat el Ministeri de les Dones, Gènere i Diversitats, el Programa Nacional de VIH i l’Institut Nacional contra la Discriminació, la Xenofòbia i el Racisme, malgrat que les violències sempre apunten a les persones més vulnerables, les dones i les diversitats. Ha tancat l’Institut Nacional d’Afers Indígenes: qui podria dir que en un país com l’Argentina, amb pobles originaris tan nombrosos, un president tanqui això?

Es pot comparar el moviment transfeminista argentí amb l’espanyol?

— B.C.: Tots dos han estat punta de llança i han lluitat espais dins el feminisme per a les persones trans. I tant a Espanya com a l’Argentina hi ha un moviment TERF [Trans-Exclusionary Radical Feminist] fort, que intenta que les coses no siguin així.

— O.I.: Hi ha un sector de la militància feminista que s’ha burocratitzat. Hi ha dirigents que debaten des dels privilegis, des del seu feminisme acadèmic, blanc i europeu, i no ens interpel·len a les que tenim un altre tipus de feminisme.

Com ha afectat en el dia a dia de la societat l’auge de l’extrema dreta?

— O.I.: Si el president diu barbaritats, la resta que té una mica d’autoritat fa el mateix.A més, ens morim de fam. Cobram el salari i dia 10 ja no tenim doblers. Inventam per poder menjar cada dia.

— B.C.: L’equivalent a un mileurista espanyol a l’Argentina guanya 200 dòlars.

— O.I.: Això es tradueix en violència. Hi ha molta violència al nostre país. No només al carrer, sinó institucional i política, amb discursos d’odi, del president i de tots els que l’acompanyen al gabinet. És més fàcil desaprendre que aprendre, i la societat està desaprenent.

Hi ha aliances amb altres lluites, com l’antiracisme i l’ecologisme?

— B.C.: Les retallades són a tota la població. Parlam d’universitats, hospitals i mestres. Arribarà un moment que vindrà l’esclat social, perquè el país està acostumat a sortir al carrer. Estan unint diferents grups per la desesperació.

— O.I.: Ens fan deixar les diferències de costat i teixir un entramat per lluitar per un govern argentí que decideixi a favor del país. No com ara, que està subordinat als Estats Units. Milei fa el mateix que Trump, però amb una qualitat inferior, com un outlet. Les dones, els partits polítics populars, el peronisme i tots els que volem el bé de la pàtria centram les discussions principals i deixam les altres per a un altre moment.

Quins debats hi ha ara mateix dins el moviment?

— O.I.: Seré reiterativa. Ara mateix preocupa la fam, el buidatge de l’Estat i la persecució política. El govern no envia aliments a milers de menjadors populars i comunitaris, malgrat que hi ha sentències judicials que diuen que ho ha de fer. Estam preocupades per l’avenç de la dreta i com ve a destruir les institucions, a rebentar els drets dels treballadors. També han amenaçat d’esborrar la Llei de l’avortament, llevar la Llei d’identitat de gènere, tancar el programa de salut sexual i reproductiva i llevar el finançament al programa d’educació sexual integral, que vàrem aconseguir els moviments transfeministes.

Quines narratives cal construir per contrarestar la de l’extrema dreta, que ocupa tant d’espai a les xarxes socials?

— B.C.: Quan Milei va guanyar, ens vàrem reunir amb un grup d’activistes brasileres per saber què havien fet elles amb Bolsonaro. Part de la seva estratègia havia estat tractar de trencar l’algoritme parlant d’ell, però sense anomenar-lo. El que es diu a les xarxes no és el que es viu a la realitat. Per més que em diguin que estam bé, no és així. La realitat fa que el relat de la virtualitat caigui i ajuda a construir una altra narrativa. Gent que estava a favor de la dreta ja en dubta.

— O.I.: La fantasia pot durar un temps, fins que s’esfuma i arriba la veritat. La dreta és hàbil canviant l’eix del debat: t’insulten, et demonitzen i tiren endavant.En canvi, nosaltres volem explicar les coses, rompre, reconstruir, muntar arguments i fer política. Això no funciona moltes vegades perquè ens buiden de contingut. Una manera de revertir-ho és deixant una mica de banda les xarxes socials. Podem tenir un intercanvi amb moltes persones. S’intenta fer que la població sigui estúpida des de la comoditat, i l’esquerra ha de tornar a tenir la iniciativa revolucionària. També hi intervé la manca de resposta de la política institucional que ens ha governat durant molt temps, allunyada de la realitat. Necessitam que governin persones que pertanyin al poble. Fins ara hem tingut només democràcies representatives, i necessitam democràcies expressives: la política ha de ser sensible i tenir la capacitat d’abastar-nos a tots.u