A vegades, la tardor entra a les aules i escampa el desànim, és com un oratge que va calant entre l’alumnat. Pens, en concret, en els alumnes de Batxillerat que el mes de novembre encara intenten trobar el sentit dels seus aprenentatges, enmig d’un curs que ja fa estona que roda. El Batxillerat està en el punt de mira de la nova reforma educativa. I, més enllà, és el blanc d’un debat encès sobre currículums i metodologies, un debat que té lloc enfora de les aules, enfora del alumnes i dels professors, que hauríem de prendre la paraula de manera organitzada i urgent. Són dos anys que se’ls omplen de neguits i, massa sovint, de derrotes. Dos anys plens de les intensitats de l’adolescència i plens de les incerteses d’un futur que els colpeja la porta.
La nostàlgia o la malevolència s’entesten a defensar que els “alumnes d’ara” són incapaços d’interessar-se pels continguts complexos si no els emocionen o els entretenen. És per això que el Batxillerat els omple de frustració, diuen els ‘experts’, perquè els prepara per a una prova massa teòrica, desfasada i lluny dels seus interessos vitals. No he sabut mai qui són aquests “alumnes d’ara”, les generalitzacions són maneres acceptades de fugir de la veritat, que sempre ve plena de matisos. El que crec amb certesa és que el repte de qualsevol pràctica educativa passa per entendre (o intentar-ho) què pot significar ser adolescent, avui, en aquest present dual, on el món digital esdevé caverna i refugi. Intentar entendre que el present, per força, s’ha de mirar amb ulls nous.
Ara bé, potser mirar amb ulls nous ha de voler dir altra cosa que admetre el xantatge de la facilitat, com a únic lloc per a la inclusió i per a l’aprenentatge. Hi ha un text breu de Marina Garcés, titulat El desig i la dificultat, que voldria reivindicar, un text essencial a l’hora de pensar qualsevol educació per venir. Garcés defensa que la dificultat no és elitista; al contrari, oferir dificultat és creure en la igualtat, és creure en les intel·ligències o capacitats dels altres com a punt de partida de qualsevol relació educativa, però també afectiva o fins i tot política.
És inquietant veure com s’imposa un discurs cultural i educatiu que rebujta la dificultat. Un discurs que renega de la teoria i dels continguts complexos en nom de la inclusió. Perquè resulta que aquesta deriva acaba imposant límits a tot allò que l’alumnat ha de ser capaç d’entendre o d’aprendre. Aquesta manera de veure la inclusió és, potser, una nova forma d’elitisme. A les aules s’imposa la tirania de la mediocritat i defora, en funció del capital cultural i de les possibilitats de cada entorn, hi ha qui pot encalçar el saber i qui en queda vetat per sempre.
En canvi, Garcés proposa que qualsevol ésser humà té capacitats per relacionar-se amb el coneixement, les idees i les propostes que han generat altres éssers humans. I si aquestes propostes són difícils, qui sap si despertaran noves capacitats, noves sensibilitats, noves formes d’intel·ligència entre els aprenents. La dificultat encén el desig. Cal cercar el punt en què la dificultat ens desperta les ganes d’anar més enllà, cap a la desmesura de tot el que encara desconeixem.
Desig i coneixement
Les paraules de Marina Garcés m’arrosseguen fins a la Grècia clàssica. A les pàgines d’El convit, Plató ens diu que una relació profunda lliga el desig i el coneixement. El filòsof és com l’enamorat, està condemnat de per vida a perseguir l’objecte del seu desig, que serà un horitzó inabastable. Segons Plató, la relació entre mestre i aprenent té sempre una dimensió eròtica. És una relació que exclou qualsevol tipus d’automatisme, el saber no es pot transmetre de manera mecànica, el mestre ha de ser capaç d’encendre el desig de l’aprenent. L’ha d’empènyer cap a l’aventura del coneixement. Però la travessia de la ignorància fins al saber és infinita i suposa un esforç necessari. Un esforç indefugible que ningú no pot fer en el nostre lloc.
Acceptar que “el saber no és un do sinó una conquesta difícil” per ventura exilia el desànim, símptoma d’haver infantilitzat l’aprenentatge, d’haver-lo posat al servei de la utilitat. El repte és que els aprenents entenguin que l’esforç farà lloc a la primavera.
