Condemnats per homosexuals: els arxius de la repressió franquista

PalmaA 18 anys, a Carles el varen arrestar a Palma el 1964. I davant del jutge confessà “que el 28 d’octubre, cap a les 21 h, es va personar en el domicili de Luis, situat a la barriada de Son Cotoner, amb el qual va passar la nit en el mateix llit, si bé no varen practicar l’homosexualitat. No obstant això, en altres ocasions sí que l’havien practicada”. Aquestes són frases extretes d’un expedient del Juzgado de Vagos y Maleantes de Catalunya i les Balears -però, per protegir la intimitat de les víctimes, en aquest reportatge s’utilitzen noms ficticis-. Aquest tribunal es va posar en marxa l’any 1954 arran d’una reforma legal que va incloure com a delinqüents els qui els franquistes anomenaven “violetes”. El seu delicte no eren els fets que poguessin cometre, sinó allò que eren. La masculinitat franquista caçava els que no veia com a homes de veritat, espanyols com tocava.

S’ha fet poc camí per recuperar i restituir la història plena de vexacions, insults, amenaces i agressions del moviment LGTBI. Durant la dictadura franquista eren normals les detencions arbitràries i irregulars de persones que les forces de seguretat etiquetaven d’homosexuals. I a això seguia la presó o fins i tot l’ingrés obligatori en manicomis, on se’ls aplicaven preteses teràpies i tractaments que els destrossaven psicològicament. Aquesta repressió constant també es va viure aquí, a les Illes, on just ara es comença a posar un poc de llum a un passat condemnat fins ara a la foscor. Ho explicam en el marc del Dia internacional contra la transfòbia, la bifòbia i l’homofòbia, que és aquest diumenge 17 de maig.

L’escriptor, professor i polític menorquí Nel Martí s’ha capbussat als arxius del Juzgado de Vagos y Maleantes de Catalunya i les Balears i ha comprovat que, dels 205 documents de les Illes, només 18 es refereixen al col·lectiu LGTBI. I d’aquests, només quatre són de casos comesos a l’Arxipèlag. La majoria, 14, són sentències de judicis que varen tenir lloc a Barcelona, de persones condemnades a dos anys de desterrament per ser homosexuals i que varen decidir anar a viure a Mallorca. Segons el que es veu als documents, a Palma, on solien anar perquè hi podien passar més desapercebuts, continuaven mantenint relacions i alguns tornaven a ser jutjats, també per altres delictes. “La voluntat del franquisme d’associar marginalitat i delinqüència a l’homosexualitat és perversa, ja que eren exclosos socials i tenien poques opcions.

Alguns, per sobreviure, havien de moure’s en aquests àmbits”. És el cas de Santiago, que va néixer a Alcoi, al País Valencià. Filador de professió, va ser detingut quan tenia 31 anys arran d’una denúncia de la Prefectura de Policia de Barcelona per “escàndol” i “invertit”. “Se sap, a més, que es dedica a l’activitat de carterista”, s’hi apunta. Policialment l’anomenaren La Meri. A l’informe que la prefectura va enviar al jutge el 26 de maig de 1960, s’hi deia: “Està conceptuat com a homosexual i per les seves reiterades temptatives a realitzar aquestes pràctiques va ser acomiadat de la feina” (era picapedrer). “Considerat persona de dubtosa conducta i mala moralitat”, s’hi afegia.

Dels 18 expedients que hi ha a Catalunya, 14 són per delictes regulats a la Ley de vagos y maleantes de 1954 i els altres quatre per la Llei de perillositat de l’any 1970. “Són pocs”, diu Martí, que pensa que n’hi ha d’haver centenars als jutjats de primera instància de Palma; al Juzgado de Vagos y Maleantes de Palma, que va començar a funcionar el 1970; als arxius municipals, als militars i als eclesiàstics. “Queda molta feina per fer”, admet. Es tracta d’una investigació, diu, ben necessària “perquè, si no, fa la sensació que aquí no passava res”. “S’ha de conèixer aquesta història per entendre el que passa avui”, apunta; “que el moviment sigui ara tan fort, té relació amb el fet que va patir molt”.

Tractament rehabilitador

L’Organització Mundial de la Salut va considerar una malaltia, fins al 1990, les orientacions sexuals i afectives fora de la norma de l’heteropatriarcat. Vint anys abans, a Espanya, la Llei de perillositat i rehabilitació social introduïa la voluntat de “curar” el que considerava un estat contrari a la masculinitat.

José María, nascut a Barcelona el 1957, va ser víctima d’aquesta bogeria. A tan sols 16 anys el varen arrestar, jutjar i condemnar a un any i 185 dies de presó. També se li prohibí viure durant dos anys a Barcelona, amb dos anys més de residència vigilada. Va viure l’exili a Màlaga, on el varen tornar a detenir i empresonar preventivament. Deixà expedients oberts a Madrid, Saragossa i a Palma. L’informe mèdic forense diagnosticava que era “apte per a tot treball” i el qualificava d’“homosexual per condicionament”. “Identificació total amb la seva anomalia”, afegia, i el titllava d’immadur i nerviós. La conclusió final era un “diagnòstic provisional de personalitat psicopàtica” i de “perillositat greu”. Així mateix, parlava de “possible homosexualitat utilitària”, per la qual cosa se l’havia de considerar perillós i sotmetre a “tractament rehabilitador en establiment especial”.

I les indemnitzacions?

El 27 de març, al Parlament es varen registrar dues proposicions no de llei (PNL) sobre la repressió a les persones LGTBI durant la Guerra Civil, el franquisme i la transició, a iniciativa del socialista Joan Ferrer, amb el suport dels seus socis de govern. Reclama, entre d’altres, la nul·litat dels judicis, la revisió de les indemnitzacions als presos LGTBI i que pugui computar com a alta a la Seguretat Social el temps que varen estar privats de llibertat. Cal recordar que l’any 1990 els presos polítics varen poder reclamar indemnitzacions, les quals el 2006 ja havien beneficiat 60.479 persones. El 2008 el govern espanyol donà la possibilitat de demanar-les als presos socials, entre els quals es trobaven els homosexuals. Però el 2017 reconeixia que només se n’havia concedit una quantitat ínfima: 116. “Hi va haver moltes dificultats per accedir a aquesta ajuda, que va tenir poca difusió. Tant és així, que només va haver-hi tres peticions de les Illes, i únicament una la va rebre”, es lamenta Nel Martí, que també es queixa que per demanar-la només es tenien en compte els que havien anat a la presó, però no els que havien estat tancats en manicomis.

Les entitats LGTBI de les Illes aplaudeixen les propostes de les dues PNL, presents en un manifest que han fet conjuntament. Gemma Ramon, del col·lectiu transfeminista de Menorca Ses Foneres, remarca “que la nul·litat dels judicis a persones LGTBI i les indemnitzacions són la necessària primera passa per revertir els danys per delictes d’odi cap al col·lectiu durant el franquisme”. Així mateix, en el document es reclama un Espai de la Memòria, que “permetria afavorir el coneixement i l’estudi sobre la història del nostre col·lectiu”, diu la presidenta de Ben Amics, Tatiana Casado, la qual remarca que és “una acció prioritària ”. Per part seva, la presidenta de Diversa Balears, Laura Duran, assenyala que allò que reclamen les entitats beneficia no només les víctimes del col·lectiu LGTBI represaliades, sinó tota la població de les Illes, perquè s’avança en la lluita contra la LGTBIfòbia, que aquest diumenge celebra el seu dia internacional.