La comuna de Valldemossa, el mateix de sempre amb matisos

PalmaUna coneguda marca de cervesa centra la campanya d’estiu al voltant de l’eslògan ‘El mateix de sempre’. Però el mateix no és mai igual... perquè una té sis lletres i l’altra només cinc? No, perquè són molts els factors que conflueixen en una experiència i la determinen: persones, llum, ambient, meteorologia, color, etc. A molts excursionistes (a mi el primer) els passa sovint, que per moltes vegades que facin una mateixa ruta, no sempre és de la mateixa manera, no sempre és igual; la diferència? Matisos; perquè mai no la sentiran (sentirem) com sempre. Farem el mateix, però mai no serà igual.

En aquesta ruta visitam un entorn que segurament ens és profundament familiar. La comuna de Valldemossa surt documentada amb el nom de puig Comú en el Capbreu de 1517. Les terres comunals constituïen una font essencial de recursos naturals per a les economies pageses, atès que subministraven llenya, fusta, pastures, caça i, en alguns casos concrets, fins i tot pesca. “Hem d’entendre l’establiment dels espais comunals com una pràctica habitual dins la lògica de l’expansió del sistema feudal, i a Mallorca dins el context del repoblament de l’illa, com una concessió feta als habitants que participaven en aquest procés després de la conquesta feudal catalana. Per tant, els senyors afavoririen la cessió d’espais d’aprofitament comunal en els primers moments d’organització i repartiment de Mallorca”. (Guillem Barceló i Ramis, Béns comunals i conflictes antisenyorials: Les comunes de Muro i Santa Margalida (s. XVI-XVIII). La comuna de Valldemossa es va vendre, com moltes altres a Mallorca, a particulars pocs anys abans de 1880, com es desprèn de l’Arxiduc quan comenta en el Die Balearen que la comuna era “un bosc abans públic que s’ha venut fa poc temps”.

La ruta

[00 min] Iniciam la caminada des de la mateixa parada de bus (L-213/consultau-ne disponibilitat i horaris al web tib.org), a la plaça de Campdevànol. D’aquí ens dirigim cap a l’interior del poble. Tot just entrar-hi, a la plaça dedicada al músic Bartomeu Estaràs i Lladó, en Tomeu Reüll, giram a la dreta pel carrer de l’Uruguai i, tot seguit, novament a la dreta pel camí de Son Mossènyer. [05 min] Aviat trobam indicadors del GR-221 (Etapa 4: Esporles - Deià), per on tornarem. Ara seguim el camí, una pista formigonada, que volta per l’esquerra el turó del Molí de la Beata. Després de passar per davall l’aqüeducte que abastia la Cartoixa de l’aigua de la font de na Llambies i voltar per davant l’antiga tafona dels cartoixans, el camí enfila coster amunt cap a la casa de la Teulera.

En el darrer revolt abans de l’esmentada casa, trobam a l’esquerra el camí que ens ha de menar fins a la casa de neu dels cartoixans pel conegut com a Bosc dels Frares, un frondós alzinar que vesteix els pendissos del puig de la Comuna. [15 min] Ubicada a l’antiga rota del Guix, les obres d’aquesta casa de neu acabaren el 25 de juliol de 1697. Les dues majors particularitats són la planta ovalada i la cota en la qual es troba, per davall dels 500 metres d’altitud. La continuació del camí es troba a l’esquerra de la casa de neu, que ara ens acosta fins al forn de calç de Cartoixa, un dels més grans de la Serra. El tenim a pocs metres del camí principal, en un ramal que baixa uns metres en direcció a la Teulera.

El camí, ara de carro, s’enfila pel mig d’una rosseguera que finalment deixam a la dreta. Els darrers revolts són una miqueta rosts i acabam en un antic portell sense barrera [30 min]. Iniciam un tram planer que cap a la nostra dreta ens ofereix entre les alzines una bella panoràmica de Valldemossa i de les muntanyes que l’envolten: la talaia Vella, el puig Caragolí, el Teix i la moleta de Pastoritx. A l’altura d’una gran alzina caiguda, just quan el camí torna a agafar volada en direcció a en Penyalot, hem de veure a l’esquerra l’inici d’un sender que pren planer cap a llebeig. Després d’una molt suau pujadeta, assolim una bifurcació; seguim per l’esquerra per acabar sobre una miranda natural [40 min], on el camí sembla que no té continuïtat. A la dreta de l’esplanada, un marge amb unes estaques encastades entre les pedres. Als peus de la paret trobam la continuació de l’itinerari, cap a ponent. Ràpidament el sender ens aboca sobre un camí de carro, ample i clar.

En arribar a l’indret conegut com la Garriga Plana [1 h 00 min], topam amb una barraca i un forn de calç. El camí ample segueix en direcció a les cases de Sa Baduia. Nosaltres giram a la dreta, cap a llebeig, seguint fites. Botam una paret per un pas obert i poc després ens tornam a trobar amb un altre forn de calç. Aquí, novament a la dreta, seguint un camí que ens durà en poc temps fins al coll de Sant Jordi [1 h 10 min], on enganxam el GR-221. Les estaques de fusta apareixen sobre el mateix coll, on prenem a la dreta en direcció a Valldemossa pel camí del puig de la Comuna. Tot i el temps passat des de la desaparició dels oficis tradicionals de la Serra (carboner, calciner i nevater, entre d’altres), tot l’entorn manté viu l’empremta del passat sobre el territori.

Voltes d’en Violí

L’ascensió no és llarga, però sí un poc feixuga, pel fort pendent. Tot i que la bellesa del paisatge i les vistes ho compensen amb escreix. Si seguim la senyalització de la Ruta de Pedra en Sec, no tenim pèrdua. Després de travessar un replà amb dues barraquetes i restes de ranxo de carboner, [1 h 50 min] arribam a un collet, a la dreta del qual tenim el puig de la Comuna. No obstant això, a l’esquerra, hi ha una miranda molt més assequible i amb molt bona vista. Prosseguim el nostre itinerari, ja en clar descens cap a Valldemossa. Primer pel breu i bellíssim tram conegut com les Voltes d’en Violí. Després, el camí gira a la dreta i ens mena fins al planiol d’en Penyalot [2 h 00 min], una esplanada on trobam una bassa, coberta amb una volta de pedra, i una barraca adossada al penyal que dona nom a l’entorn.

En aquest punt, a la nostra esquerra, s’inicia el carreró de la Comuna, vell camí de ferradura on trobam dos punts d’especial interès. El primer és una gran roca enorme senyada amb una creu [2 h 10 min]. Marca l’indret on durant la pesta de 1652 s’establí un llatzeret per aïllar els malalts de la resta de població valldemossina. El segon punt és la font de na Llambies [2 h 20 min], una de les fonts que abastien d’aigua el monestir de la Cartoixa. El darrer tram de camí voreja el Molí de la Beata, tancat al públic per l’estat ruïnós en què es troba, fins a sortir novament al camí de Son Mossènyer. D’aquí som a tan sols uns minuts de la vila [2h 30 min].

@Fita_a_Fita