Com comencen les històries boniques

En un dels començaments de novel·la més coneguts i citats de la història de la literatura, el d’Anna Karènina, Lev Tolstoi va escriure: “Totes les famílies felices s’assemblen; les desgraciades, en canvi, ho són cadascuna a la seva manera”. Aquí tenim la imatge, no sabem cert si d’una família, però sí, almanco, d’una parella feliç. Ens donen l’esquena, no perquè no vulguin saber res de nosaltres (tot i que probablement tampoc ho volen), sinó perquè estan concentrats en el mostrador d’una immobiliària. Als portals de les cases mallorquines, durant molts d’anys, hi solia haver negocis com les adrogueries, les botigues de queviures, els forns, les ferreteries, les merceries, les sastreries, les sabateries, les botigues de roba de vestir, de roba de la casa, de roba de fer feina, i un etcètera inacabable. Ara hi ha immobiliàries. A algú li pot semblar poc estimulant, però no ens n’hem de lamentar, perquè les immobiliàries venen una cosa molt important. Venen felicitat. Per a qui vulgui i pugui pagar-la, clar.

Per despatxar un producte tan especial cal oferir un assortiment d’habitatges de luxe, situats en indrets privilegiats de Mallorca. A la foto d’Ismael Velázquez no veiem les cares de la parella, i les fotos davant de les quals s’han aturat a fer més fotos amb el seu mòbil no ens donen massa pistes de les promocions que s’hi ofereixen (ho fem per evitar que algú pogués enfadar-se amb aquest article i posar una demanda: sembla impossible, però s’han de preveure totes les possibilitats), però amb el que podem veure en tenim prou per fer-nos una idea clara de què es tracta: es tracta d’un somni. Es tracta d’un pis o una casa amb vistes al mar des de primeríssima línia, amb acabats i mobiliaris d’alta gamma. No badeu, els diuen, feu-vos amb un bocí de Mallorca, ara que encara en queden. Tampoc sabem el preu que en demanen, però podem donar per segur que és exorbitant, fora de l’abast dels indígenes: en tot cas, si algun mallorquí s’ho pot permetre, serà un especulador.

La dona i l’home de la imatge agafen una foto de la foto no amb el propòsit d’especular, sinó de comprar felicitat. Quan s’hi decideixin marcaran el número de telèfon, concertaran una cita, i si la casa o el pis resulta ser, als seus ulls, tan esplèndid com sembla a les imatges del mostrador de la immobiliària, tiraran endavant amb la compra. Perquè amb unes vacances a l’illa ja no tenen prou felicitat: necessiten prolongar aquesta felicitat, allargar-la i augmentar-la, i la manera de fer-ho és adquirint una propietat a l’illa. Necessiten arrelar la seva felicitat al territori de l’illa, fer que la felicitat es torni sòlida i palpable. I habitable. Ja no en tenen a bastament amb un temps per ser feliços; també necessiten un espai. Un lloc on puguin dur els seus fills, si en tenen, o els seus amics, si en tenen, o les seves mascotes, si en volen, o els seus caps de la feina, si no són ells mateixos els seus caps de la feina, i poder-los dir: veieu, tenim aquesta casa, o aquest pis, en aquesta illa, perquè hi venim a ser feliços. Vam veure l’anunci al mostrador d’una immobiliària, un dia que passejàvem, i com que som uns temeraris ens vam dir per què no?, i ens hi vam tirar de cap. Ha estat la millor decisió de les nostres vides.

La felicitat a Mallorca

Per allà hi ha accés directe a una caleta preciosa, o sigui que és com si tinguéssim una platja privada. A les cases dels voltants hi viu gent molt agradable, de molts països, una mica com nosaltres. Els illencs no te’ls trobes si no vas al poble, però en general són amistosos. L’estiu passat n’hi va haver uns que es van ficar a una platja a prop d’aquí, amb pancartes, i deien que volien ocupar les platges i que els turistes havien de tornar a casa seva. T’imagines, pobra gent, quina inconsciència? I de què viurien, si no és dels turistes i de vendre terrenys? Si no saben fer res més. Clar que hi ha un problema d’habitatge, això és una illa, però no voldran suposar que és per culpa dels que venim de fora, a damunt que invertim aquí. Els hem donat una manera de sortir de la pobresa i l’endarreriment i encara es queixen. És com allò d’aquella novel·la, com era? “Totes les famílies felices s’assemblen, però les desgraciades ho són cadascuna a la seva manera”. Jo no crec que la felicitat de ningú més pugui assemblar-se a la que tenim nosaltres aquí. A Mallorca, a casa nostra.