PalmaEl filòleg Carles Fenollosa Laguarda ha publicat fa poc Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians (Llibres de la Drassana). Diu que ho ha fet perquè “ja n’hi ha prou de desmemòria i que als valencians ens conten que hem sigut uns altres”. Amb gran èxit de lectors, el seu assaig fa un repàs de la història de la literatura en català al País Valencià, però també de l’evolució de l’ús social de la llengua. Nascut en una família castellanoparlant, aquest doctor en Filologia Catalana va començar a parlar en valencià amb els “iaios” a l’edat de 14 anys.
Fa poc heu tuitat una fotografia del número de març de 1936 de la revista Pensat i fet.Per què la gent se’n sorprèn, que sigui en català?
— Perquè hi ha desmemòria de la societat en relació amb les dècades dels anys 10, 20 i 30 del segle passat, quan determinades iniciatives populars en valencià varen assolir un determinat grau d’èxit, i que la Guerra Civil estroncà de cop. A més, quan Joan Fuster va publicar Nosaltres, els valencians era als anys seixanta i el record de la guerra era massa fresc per parlar de les dècades immediates al conflicte. Va dir just el que aleshores es podia dir. És per això que Fuster s’atura a la Renaixença i no parla de les Normes de Castelló de 1932 [acord signat per entitats de la cultura valenciana mitjançant el qual assumien, amb matisos, les normes de Pompeu Fabra]. Tampoc no va fer referència als decrets del 38 per fer arribar el valencià a l’escola. Per fer memòria vaig compartir la portada d’aquella revista fallera escrita en valencià. Passat la guerra. aquell àmbit de la societat es convertí en un entorn vinculat al blaverisme [moviment ideològic regionalista partidari de la divisió lingüística]. Pense que hem de recordar aquelles iniciatives en valencià perquè, si no ho fem, pareix que mai no han existit. Aquesta ha sigut la motivació per escriure Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.
És un assaig que ha rebut molt bones crítiques. Molts de lectors n’han compartit comentaris a les xarxes.
— És que la meva intenció no era fer un manual de literatura destinat a un públic especialitzat, sinó una eina per prendre consciència de l’ús social del valencià. En aquests moments es perd el múscul cultural en català perquè hi ha una abundància de castellà. És veritat que hi ha un producció cultural d’elit en català, ja sigui de poesia o de novel·la, però allò que ens manquen són productes de consum cultural popular. Hem de reconèixer que el sistema de publicacions en català al voltant de l’escola incideix poc en la realitat. Per quin motiu ningú interpel·la un jove de la ciutat de València o de Palma i li demana per les seves preferències identitàries, nacionals i lingüístiques? À Punt està situat en la zona de confort dels anys 90. Tot i que la televisió i la ràdio públiques es va recuperar l’any 2018, es va fer amb les mateixes persones de l’antic Canal 9. El resultat és que tenim un mitjà en valencià que no és atractiu per als joves. Aquests atractius que no troben en català sí que els troben en castellà.
Hi veis semblances entre les Balears i el País Valencià?
— Sí que n’hi veig i moltes. Fa uns anys va venir a Mallorca al Seminari Blanquerna, quan es feia a Lluc. Recorde que hi vaig coincidir amb el professor de Dret Antoni Llabrés, mallorquí que aleshores vivia a València. Aquelles converses al Blanquerna em recordaren molt les que he tingut al País Valencià. Són societats en què les activitats econòmiques canviaren de manera sobtada, i ara viuen abocades als serveis, amb onades migratòries massives que han capgirat la realitat social i lingüística.
Per què moltes de campanyes de normalització lingüística es dirigeixen de manera prioritària a persones nouvingudes?
— Pense que cal encetar un debat públic potent sobre el futur de la llengua i el seu ús social. Ara, les administracions que tenen assignat un pressupost en concepte de política lingüística es limiten a fer uns bolígrafs amb un lema de bones intencions i a repartir-los per escoles. De què serveix això? Per fer créixer l’ús social de la llengua pense que s’ha d’apel·lar a l’amor propi del parlant. De la llengua, se n’ha de fer una bandera, però no ho dic per defensar banderes, que és una cosa que no m’agrada. Ho dic perquè les accions individuals poca cosa poden fer, si la qüestió de la llengua no és assumida per tota la societat. El futur de la llengua passa perquè els joves i els entorns urbans l’assumisquen. Si la llengua no és present a les ciutats de València i de Palma, voldrà dir que no té futur.
Vós sou castellanoparlant d’origen.
— Vaig començar a parlar en valencià amb els meus iaios quan tenia 13 anys. Tant els paterns com els materns, que eren valencianoparlants, educaren els seus fills en castellà. Això era molt comú a la ciutat de València als anys de la postguerra, perquè, a diferència de Mallorca, València era considerada ciutat rebel i les manifestacions d’adhesió al nou règim havien de ser més evidents. Ara bé, que la meva família parlés en castellà no vol dir que no tinguessin un sentiment valencianista. Recorde bé la primera conversa en valencià amb el iaio del Cabanyal. No trobava les paraules, perquè no les coneixia.
Missatge de veu
(València, 1989)
Aquestos dies estic molt enfeinat, però tinc interès que m’entrevisteu. De fet, m’agradaria molt presentar el llibre a les Balears. Als matins faig feina com a professor de català a Secundària, però divendres, devers les dues, ja seré a casa i, per tant, em podeu trucar perquè parlem. De marge, tinc fins a les cinc de la vesprada, quan me n’aniré amb cotxe cap a Novelda. Això és ben al sud del País Valencià, i gairebé hi ha dues hores de camí. Al Casal de la Joventut del poble, juntament amb el meu editor, Vicent Baydal, hi presentarem Irreductibles. Per cert, si necessiteu una foto per a l’entrevista, en Vicent us n’enviarà unes quantes. Basta que li ho feu saber per WhatsApp. Ell sol respondre tot d’una.
