Capvespre a les bitlles

Al meu humil entendre (vaig estudiar Filologia Catalana però no som qui per dir-me filòleg), si el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans va admetre en el seu moment un vocable tan infame com ‘caldo’ (amb l’única explicació que és d’ús corrent entre els parlants del català oriental, i no tots), amb tanta raó o més hauria d’introduir també els termes ‘ bolos ’ i ‘ bolera ’, per designar el joc que tots coneixem i l’indret en el qual es juga. L’argument seria el mateix, però ampliat: ‘ bolos ’ i ‘ bolera ’ són castellanismes, d’acord, però els deim tots, i no només els de Barcelona. Tanmateix, la normativa indica que n’hem de dir ‘bitlles’ i ‘pista de bitlles’, amb el resultat que, quan algú proposa “podríem anar a jugar a bitlles”, sembla que estigui parlant d’empaitar la masovera, per dir-ho com el poeta J.V. Foix. Ho deixam a la consideració de les autoritats lingüístiques competents, tot i que segurament tampoc no cal esforçar-s’hi massa perquè, allò que finalment s’imposa, com sol succeir, és el corresponent anglicisme, que en el cas que ens ocupa és bowling.

Aquí, al cap i a la fi, volem tan sols constatar el fet que, després de patir uns anys de cert ostracisme entre les preferències d’oci del personal, sembla que anar a jugar a bitlles torna a estar de moda. I això és una cosa que s’ha de celebrar, perquè és un joc d’aquests per a persones de tot casta i condició, que fomenta la diversió i la competitivitat sanes i que és popular i a l’abast de tothom. És cert que tradicionalment existia un vessant més canalla del joc de les bitlles i de les pistes de bitlles, i jo mateix record (però són records del segle passat) homèriques partides de bitlles jugades a les cinc o les sis de la matinada al complex Los Pinos de la Colònia de Sant Jordi, després d’haver passat la nit a la discoteca del soterrani. Existeix també la figura del milhomes de la pista de bitlles (el chulo de bolera, vaja), moltes vegades immortalitzada al cinema, i de manera singular per l’actor John Turturro a la magnífica El gran Lebowsky, dels germans Coen. No cal mencionar tampoc les mítiques sabates de bitlles, que han solucionat tantes col·leccions de moda (es troben a la base de les cèlebres pelotas de la nostrada marca Camper, per exemple), i alegrat tantes indumentàries masculines i femenines.

Com que tot canvia i es reubica, les actuals pistes de bitlles ( bowlings, així s’anomenen) ja no estan lligades a discoteques, i encara sort perquè d’aquesta manera no és necessari que siguin propietat d’honorables empresaris de l’oci nocturn, especialitzats en l’oferta complementària de drogues i prostitució. Les pistes de bitlles del nostres dies són instal·lacions de polígon o inserides dins grans centres comercials, amb la qual cosa tenim el consol que pertanyen als fons voltors internacionals que únicament especulen amb el territori, però sense introduir-hi altres formes de delinqüència. No tenen horaris gaire noctàmbuls: generalment obren a les cinc de l’horabaixa i tanquen a la una de la matinada, i les substàncies que s’hi poden ingerir són les mateixes que a tants altres establiments del ram de l’hostaleria, principalment hamburgueses i altres delícies del menjar porqueria. L’ambient és essencialment familiar (en el sentit que els grans centres comercials s’han convertit en els llocs d’oci preferits de moltes famílies), i això comporta un seguit de propostes adherides, però també de caràcter innocu, com ara xiquiparcs (pista de jocs infantils?) per als infants, cafeteries per als adults, sales dedicades a màquines de joc (escurabutxaques, però també recreatives) i futbolins, o sales que es poden llogar per celebrar-hi festes d’aniversari. Naturalment, celebrar la primera comunió o fins i tot el casament a una pista de bitlles (o a un bowling ) és un luxe que vostè també es pot permetre, i del qual molts ja han gaudit.

Els actuals ‘bowlings’

És del tot aconsellable acudir a la pista de bitlles un capvespre de llamps i trons i pedres fogueres, com va fer un servidor, per apreciar en tota la seva esplendor les altres marques dels temps que també hi han arribat: locals de grans dimensions dotats amb una il·luminació resplendent i excessiva es miri com es miri, en contrast amb la semipenombra que solia regnar a les pistes de bitlles antigues, i que els conferia el seu aspecte característic, entranyable i vagament sòrdid. Com les franquícies de menjar o de roba, els actuals bowlings són llocs molt espaiosos i molt intensament il·luminats, que fan pensar més en una terminal d’aeroport que en un espai per a l’entreteniment. No especialment renouers, cosa curiosa: hi ha pantalles de plasma pertot arreu (cap local sense almenys un plasma a cada espai disponible) i un inevitable fil musical, però el que hi sona no és obligatòriament reggaeton (ja és molt) i, sobretot, ho fa a un volum que permet sentir què diu la persona del costat, i el més important: el so de les bolles quan rodolen damunt la pista i el de les bitlles quan cauen, si és que cauen. Perquè la diversió sí que no canvia, i continua consistint a jugar en grup i constatar els diferents graus d’ineptitud de cadascun dels participants a l’hora de fer rodar la bolla en la direcció adequada. Bolles que es perden pels carrils laterals, que surten massa fluixes o massa fortes, o que fins i tot reboten i acaben rodant per la zona exterior, entre les riallades de la concurrència. Sense gaire elegància, d’acord, però la pista de bitlles continua sent un lloc de convivència ciutadana a un preu modest (la convivència també es paga, és clar). Que, en aquests dies, tampoc és exactament poca cosa.