El cos de les cambreres, un reclam publicitari a Punta Balena

Expertes fan saltar l’alarma per la discriminació que impliquen els uniformes sexualitzats de les treballadores de diversos locals de Magaluf

Quan cau la nit, Punta Balena, el carrer més conegut de la zona turística de Magaluf, s’encén de bauxa, descontrol, bregues, alcohol i pell a l’aire. Pell sobretot femenina. Un riu de gent circula al llarg d’aquests 500 metres de bars, table dance i clubs que atreuen bona part del nombrós turisme britànic que cada estiu visita Mallorca. Però moltes dones no hi són per fer-hi festa, sinó per guanyar-se el sou. Són ‘tiqueteres’, captadores de clients, cambreres, ballarines i shot girls -literalment, ‘dones xarrup’- que treballen amb faldes minimalistes, tacons, guixes a l’aire, shorts que no arriben a cobrir les natges o, directament, en bragues.

A la terrassa del Tiger Tiger, quatre dones joves hi despatxen combinats. Vesteixen bragues negres amb el logotip del bar estampat al darrere i cobreixen el tors amb una camiseta fina i estreta. En tan sols un instant centren totes les mirades de les desenes d’homes que passen a la vora del local. Homes que, en la majoria de casos, com és tradició a Magaluf, han vingut a transgredir les normes socials.

Tot just la nit despunta i el Tiger Tiger s’omple. A dins s’hi engega un joc entre fum, llums de neó, cridòria i música a tot volum en què guanya qui més beu. Mentrestant les cambreres atenen els clients de l’exterior. Corren de la barra a la terrassa i de la terrassa a la barra, on dos homes, també cambrers, els carreguen les safates. Ells vesteixen calçons fins als genolls i una ampla camiseta de màniga curta, també negra i amb el logotip a l’esquena.

Un model obsolet que funciona a mig gas

Quan se li pregunta sobre la diferència d’uniformes a una de les treballadores, ella encongeix les espatlles i respon que a Magaluf “sempre s’ha fet així” i se’n torna cap a dins d’una revolada. Al Bernis House dues cambreres contesten amb més desimboltura. “Ningú ens diu com hem de vestir-nos”, assegura una. Du malles de tres quarts i una camiseta de màniga curta i el logo d’una coneguda marca d’esports de muntanya. “Jo prefereixo la roba còmoda”, comenta l’altra, i assenyala amb el cap les treballadores del Magaluf Rocks, que és just al davant. “A elles sí que les fan vestir-se així”.

A la porxada del Magaluf Rocks dues joves treballen, de nou, amb bragues i camiseta de tirants negra amb la paraula ‘staff’ (personal), estampada al darrere. “És el codi de vestimenta de la zona”, comenta la cambrera del Bernis House. Una afirmació demostrada, una altra vegada, per un grup de quatre ‘tiqueteres’ que cerquen clients a uns metres de la intersecció del Pizza Burger i el Louisiana. Aquest pic, però, un vigilant impedeix que l’ARA Balears els faci cap pregunta. “No us diran res, política d’empresa”, adverteix. Malgrat la insistència d’aquesta periodista, hi insisteix: “S’ha parlat molt malament de Magaluf i els empresaris no hi volen periodistes”, diu, i tanca la discussió amollant que “cadascú tria el seu estil de vida, encara que no sigui del tot correcte”.

Violència simbòlica i masclisme

La nova directora de l’Institut Balear de la Dona, Maria Duran, qualifica les diferències dels uniformes entre cambrers i cambreres de “discriminatòries per raó de sexe”. “No es pot exigir que una dona vagi amb tacons o roba mínima perquè això excedeix les funcions de cambrera”, subratlla Duran. Recorda que el Tribunal Suprem es va pronunciar sobre una qüestió semblant l’abril del 2017, amb una sentència. “Arran d’aquesta sentència la negativa de vestir-se així no pot ser causa d’acomiadament”, explica, i afegeix que, a l’administració, qui ha de combatre aquesta mena de desigualtat en l’àmbit laboral són els inspectors de treball. La professora de Psicologia Esperança Bosch, que també és la investigadora principal del grup de recerca d’Estudis de Gènere de la Universitat de les Illes Balears (UIB), hi coincideix.

Per la seva banda, la Conselleria de Model Econòmic, Turisme i Treball nega que els inspectors controlin els vestits dels treballadors. En primer lloc perquè, segons fonts de la Conselleria, els inspectors allò que controlen és, sobretot, si es comet algun tipus d’explotació laboral. I en segon lloc, perquè la indumentària “forma part de la política d’empresa” de cada local, segons les fonts. A més, la Conselleria admet que no hi ha un paràmetre clar per determinar quan un uniforme és sexista i quan no ho és. Així doncs, no sembla que el Govern tingui cap intenció d’actuar-hi d’ofici, com a mínim des de Treball, si no és que es presenta alguna denúncia. Cal tenir en compte que les denúncies a Inspecció de Treball no són anònimes, encara que sí que són confidencials.

Magaluf: La Meca dels menors que cerquen alcohol i festa

Bosch emmarca aquestes diferències d’uniforme en la “sexualització del cos de les dones” per tractar-lo com “un reclam publicitari més”. Eva Cerdeiriña, Secretària d’Acció Sindical i Polítiques Socials de CCOO a les Balears, va més enllà i ho considera una “mostra de violència masclista” i assegura que, precisament, allò que manca és formació en matèria de gènere per als inspectors de treball. “Com més temporal és una feina, més difícil és actuar”, afegeix.

Bosch, per la seva banda, defensa una mirada més social que individual: “La víctima no capta directament la violència simbòlica, però a través de la roba s’envia un missatge implícit en què es perpetuen els estereotips masclistes”. “Les dones hem estat socialitzades així i per això no és tan fàcil advertir allò que és clarament discriminatori”, explica, afegint que aquestes conductes s’han naturalitzat.

La professora també recorda que els tribunals s’han pronunciat ja diverses vegades contra les empreses que imposen a les dones una indumentària diferent de la que s’assigna als homes. Cita, per exemple, una altra sentència del Tribunal Suprem, aquesta vegada de l’abril del 2011, que va qualificar de “discriminatori” que les treballadores dels hospitals no poguessin optar entre dur falda i calçons.

El Consistori vol actuar

Fonts de l’Ajuntament de Calvià asseguren a l’ARA Balears que enguany s’abordarà aquesta qüestió a la Comissió Municipal d’Activitats, tot i que encara no hi ha cap data fixada. El subinspector de la Unitat Nocturna de la Policia Local, José Jiménez, lamenta la manca d’eines per lluitar contra aquesta forma de masclisme. “És difícil actuar perquè es tracta d’un tema empresarial”, admet Jiménez. Segons el Consistori, no obstant això, funcionaris i representants del cos policial cercaran la fórmula jurídica per treballar-hi amb vista a la temporada vinent.

De totes maneres, la desigualtat en els uniformes ja es palpa a les ofertes de feina. La primera fotografia que apareix en les ofertes per treballar a Magaluf a la portada de la pàgina web d’Ace Working Holidays, un cercador britànic de feina, calca el patró del Tiger Tiger o el Magaluf Rocks: bragues i camiseta cenyida per a elles; camiseta ampla de màniga curta i calçons per a ells. Just al costat, s’hi anuncien les ofertes de feina per a ‘shot girls’, encarregades de servir begudes als clients d’un bar, donant suport al reponsable de la barra a canvi d’una comissió que sol vorejar l’euro, segons diversos cercadors de feina. En aquestes pàgines també s’hi descriu la feina com “una de les més populars” a què poden optar les dones joves a Magaluf, i es fa entre les deu de la nit i les quatre o les cinc de la matinada. “Si ets coqueta, simpàtica i confiada, aquesta és la feina perfecta per a tu”, precisa una de les webs.

Un altre cercador anglès, Airpro Living, defineix directament la feina com “passejar al voltant del bar o el club conversant amb els clients, coquetejant amb els homes i venent-los xarrups”. Aquest hivern en cercava The Working Holiday Company, que es presenta a la web com un “equip d’experts que troba oportunitats per a joves que cerquen feina als destins de festa més populars d’Europa”. “Vestiu-vos per impressionar” mentre “cobrau una gran comissió”, diu l’anunci.

El malson d’una shot girl

Més enllà dels grans somriures d’anunci de les treballadores exhibides als cercadors de feina en línia, també és fàcil trobar a la xarxa les opinions de les qui no s’ho han passat gens bé servint begudes a Magaluf. Així ho demostra, per exemple, un article publicat fa tot just cinc setmanes a l’edició britànica de la revista Cosmopolitan, titulat ‘La trista veritat que s’amaga rere una temporada d’estiu a Magaluf’.

La periodista Josie Copson va treballar-hi de shot girl durant dues setmanes, encoberta. A l’article, explica que un home li va preguntar si podia ejacular sobre el seu cos a canvi de 300 euros, una petició, diu, que “és tan habitual com les cremades pel sol”. El seu relat inclou exemples d’amenaces sexuals, violència i consum de drogues. A més, Copson assegura que la necessitat econòmica i la pressió dels amos dels locals fa “que les persones intel·ligents acabin fent coses estúpides”. Conclou que “hi ha un incentiu financer perquè la zona es mantingui tal com és”.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF