Izak Zak: calma després de la desfilada

SitgesDeu ser xocant la sensació d’anar caminant pel carrer i topar de sobte amb un mateix de mida gegant, posant seductorament, abillat amb un vestit luxós, sabates lluents o exigus calçotets. El passavolant gira la vista i mira aquest altre tu, el trànsit s’hi fixa i la senyora gran se’n fa creus. La façana sencera està coberta de tu, algú ha decidit que aquest reclam publicitari és imprescindible i el cartell d’aquella marca de moda crea tendència en plena avinguda comercial. A alguns se’ls talla la respiració per com ets de bell, i d’altres no podran resistir la temptació de comprar els calçotets. També n’hi haurà que passaran olímpicament, esclar. La moda i la seva opulència fútil, la seva dimensió hiperbòlica, alhora magnètica i incomprensible, és un etern misteri de la natura.

Izak Zak me’n pot parlar amb coneixement de causa. Es va veure a si mateix tapant la façana de les fastuoses galeries Lafayette de París. També a les parets del metro i a les revistes més importants. Marithé François Girbaud, Issey Miyake, Paco Rabanne, Pierre Balmain, Bikkembergs... Van ser cinc o sis anys de model professional treballant per a algunes de les marques més destacades, més exigents i notòries. Un món addictiu que fa sentir poderós i desitjat, fa guanyar diners i projecció, fa viure en un núvol. A l’Izak li agradava desfilar i participar en campanyes mastodòntiques però alhora tenia clar que aquell no era el món per al qual havia nascut. No era allò el que realment l’apassionava i el feia somiar. Per alguna cosa, l’art i la creativitat se li havien instal·lat a dins des de ben petit. No estava gens disposat a deixar-se engolir per cap onada. Volia sentir-se viu.

De model a pintor

La televisió, el cinema i la música, empassats a llargues glopades, li van fer descobrir que dins seu hi havia un artista, un jove fascinat per l’espectacle, pel ball, per la cançó. Va estudiar teatre i dansa clàssica, tenia una gran capacitat per improvisar, per arrencar de sobte una riallada i de seguida un llampec de malenconia. Va viure la joventut a mil per hora, absorbint influxos i superant adversitats, com la malaltia de columna que als vint anys el va deixar paralitzat i inactiu durant un any. No podia ballar però va saber trobar l’escapatòria òptima: la pintura. També havia estudiat arts decoratives i el pinzell no li resultava gens aliè. Cultiva un estil surrealista i extremat, fa exposicions i es prepara per a una etapa vital i professional explosiva.

Ja feia temps que meditava marxar de la seva Niça natal i París era una temptació molt llaminera. La feina en una empresa d’assessorament artístic és el pròleg de la seva nova feina de model. París és en aquells moments -principis dels anys 90- la capital radiant i esplendorosa de la moda. L’estàndard físic de l’Izak -llavors encara Thierry Isaac Cohen- quadra perfectament amb el canvi d’aires que s’estilava llavors en la moda masculina. L’americà ros amb ample somriure deixava pas a un model d’aire més llatí, de bellesa més serena i imperfecta però injectat de personalitat. “El somni de tots els models era treballar a París. Si ho aconseguies et trucaven de tot arreu”, relata amb la satisfacció d’haver-ho aconseguit i amb la redoblada satisfacció d’haver-ho pogut deixar just quan volia, quan va sentir que la seva inquietud personal anava cap a una altra banda. Cap a l’art, esclar.

Li toca llavors, just als 30 anys, superar un nou cop de l’infortuni, un greu accident de cotxe que el deixa en coma i amb seqüeles físiques a la cara. Però se’n surt i projecta la seva energia cap a un nou món: el disseny de poms de porta i objectes de la llar. Es fa empresari, sí, un repte nou, innovador, que no té res a veure amb la seva vida immediatament anterior i que el connecta amb la seva vocació creativa. I té èxit -esclatant, de fet-, “potser massa”, reconeix ell mateix. L’empresa dura vuit anys, que són els més estressants de la seva vida, fins que li passa pel davant el tren de la música: el càsting per a un musical i la possible gravació d’un disc són molt temptadors però els bioritmes de l’Izak estan massa alterats, l’equilibri vital pel qual sempre ha lluitat està en perill.

Parar i reflexionar esdevé urgentíssim. I és llavors quan, inesperadament, Sitges apareix en el seu camí i li canvia la vida de veritat. És l’any 2001 i la tranquil·litat del Garraf no té res a veure amb la ciclotímia de París. Ja fa quinze anys i no se n’ha mogut. Juntament amb el seu company, el Javier, regenta les botigues de roba Zak, que expliquen el motiu del seu nom artístic: Izak combina amb Zak millor que no pas Isaac. N’ha arribat a tenir set d’obertes, totes a Sitges, que s’han convertit en les quatre de l’actualitat.

Finalment, després d’un trajecte vertiginós, el nen que somiava a ser artista i que un dia va cobrir una immensa façana, ha trobat la tranquil·litat, no pas renyida amb aquella vocació de joventut. I és que fa poques setmanes va fer-se un gran regal: un recital de les seves cançons a Sant Pere de Ribes. “Va ser una nit bonica per als amics que m’estimen”.