Cala

PalmaHi havia les barques de bou dels pescadors, les llanxes de passeig dels rics locals i dels estrangers, i un parell de llaüts que ja eren, també, peces de col·leccionista. La cala feia un port natural, avall del freu format per les parets argiloses d’un impressionant penya-segat vermell, i les embarcacions no s’hi havien arribat a acumular com en altres punts de l’illa. De fet, la cala i la petita població, que n’havia agafat el nom, havien fracassat en el seu moment en la provatura de convertir-se en un punt de turisme de masses, a imitació d’altres que sí que havien tingut aquesta fosca sort. D’aquells dies, n’havien quedat com a penyora, als carrers de la població, una quantitat remarcable de locals tancats de feia molts d’anys. En quedaven les finestres amb els vidres empastissats amb aquella substància blanquinosa amb què se solen empastissar els vidres dels locals tancats, i també alguns rètols amb els colors menjats pel sol i la serena, on encara es podia mig llegir què s’havia ofert allà: “Pub Orizon”, deia un. O: “Souvenirs Carmen”. O: “Comidas FranGa, en què Fran era per Francesc, i Ga, per Gabriela.

Pel que feia a les roques vermelles del penya-segat, hi havia qui afirmava que procedien directament dels temps del Devonià i del Carbonífer, períodes geològics situats entre 365 i 290 milions d’anys enrere en el temps. De fet, el Devonià podia allargar-se fins als 408 milions d’anys. Eren els temps de Pangea, el supercontinent en què, als inicis del món, es concentrava tota l’extensió terrestre del planeta, fins que després van començar a separar-se. Pangea era una colossal concentració de totes les masses continentals de la Terra, envoltada per un únic i grandiós oceà, i travessada per multitud de rius que erosionaven les serralades formades al llarg i ample de la immensa orografia de Pangea. De l’erosió de les roques formades durant el Devonià i el Carbonífer s’haurien originat els sediments que després haurien donat lloc a la formació les roques vermelles, conglomerats d’argiles, llims i gresos, juntament amb fòssils de plantes i vertebrats. Vetes de roques volcàniques formaven part també de la seva composició.

A en Ricard, li agradava recordar informacions com aquestes mentre passejava per la part de dalt del freu, a la zona poblacional, a prop del penya-segat. Li encantava fantasiejar imaginant les orogènies, és a dir, els processos geològics que, al llarg de milions d’anys, haurien acabat formant les cadenes muntanyoses. I li agradava imaginar com, en algun moment d’aquells milions d’anys, es va emergir l’illa de dins les profunditats marines. En Ricard havia estat mestre d’escola i, encara que no fos la seva matèria –era llengua estrangera, i això volia dir que havia ensenyat tant francès com anglès–, a la mínima que podia parlava als alumnes de la formació dels continents i de les terres, i de l’illa on vivien, en les albors de la prehistòria. El complaïa comptar el temps en desenes i centenars de milions d’anys, i evocar espècies extingides, i dibuixar amb les paraules el paisatge del caos primigeni. I sempre que havia fet això, no solia fallar que els alumnes l’escoltaven bocabadats, com si els contassin la rondalla més apassionant.

Hi havia una part de la cala on havien començat unes obres. Havien tomat l’antiga fàbrica, inclosa l’alta xemeneia de totxo vist, i havien excavat el solar buit per fer-hi els fonaments d’un nou edifici, que seria una finca d’apartaments de luxe (d’alt standing, segons prometia la tanca que hi havia plantat l’empresa constructora). Els baixos havien de ser d’oficines, i s’hi instal·laria la immobiliària que havia de comercialitzar els apartaments d’alt standing. S’havien posat a excavar també al solar del costat, i en Ricard ignorava amb quin propòsit. Va decidir que ho preguntaria a n’Ahmed, un picapedrer xerrador que feia com de portaveu no oficial de l’obra. A força de passar-hi cada dia, havien fet amistat.

“Hi feim un pàrquing”, va informar n’Ahmed a en Ricard. “Però no un pàrquing arran de terra, sinó un de subterrani, de quatre plantes per avall”. La primera reacció d’en Ricard va ser somriure: no era massa pàrquing, per als que vivien a la Cala? N’Ahmed va moure el cap: no era per als que hi vivien, sinó per als que hi anirien a viure. Havien desregulat la normativa i ja es podia construir en rústic i a tot arreu. La finca d’alt standing era només un primer projecte, però aviat havien de venir les excavadores per preparar la finca que hi havia una mica més endavant. Els ullastres, les alzines, els garrovers i les figueres, tot havia d’anar avall. També havien d’obrir camins i començar a asfaltar zones. Seria com un nou poblet que s’afegiria al que ja existia, i era imprescindible que els cotxes hi poguessin arribar i aparcar sense problemes. Una cadena de centres comercials s’havia interessat per uns terrenys, i si la cosa anava endavant, en opinió de n’Ahmed, la zona cobraria molta vida.

En Ricard va somriure de bell nou i va començar el camí de tornada sense quasi dir adeu al seu amic. Feia un dia assolellat, però es va aixecar una mica de vent que venia del freu, del penya-segat. D’allà dalt va contemplar les llanxes, les barques de bou, els llaüts estranyament humils i ostentosos alhora, i tots semblaven petits. El vent va bufar amb una mica més de força i en Ricard va tenir fred, però un fred desavinent, que no coneixia, com si la bufada de vent hagués arribat de tres-cents o quatre-cents milions d’anys enrere, quan l’illa acabava de sortir de les profunditats marines.