Palma—Ja s’ha acabat l’arròs paiella? –pregunta el client, amb vives mostres d’impaciència.
—Ara en duran més –respon el cambrer, parapetat darrere el taulell.
—Papà, però si ja te n’has fotut tres plats –intervé la filla adolescent del client, una mica torbada davant la gana homèrica del seu progenitor.
—Jo he pagat i puc menjar tant d’arròs com vulgui! –s’emprenya el client arrosser, mentre de coa d’ull veu arribar, quasi volant, una nova paella que ve a substituir l’anterior i que aconsegueix calmar les aigües. Relativament, perquè el cambrer ja s’ha esverat, la filla no sap on s’ha de posar i la mare, que no ha dit res, ha sentit que la distància amb el seu espòs augmentava encara unes quantes dècimes més, si és que això era possible.
De fa prou temps –diria que dels anys vuitanta ençà–, els restaurants de bufet lliure han estat una fórmula guanyadora a les Balears. Especialment a Mallorca, un lloc on la idea de pagar poc per menjar molt (i beure encara més) sempre ha estat popular. Ha travessat èpoques glorioses i altres potser més apagades, però la proposta no du camí d’esgotar-se. La pandèmia els ha pegat fort, però ningú ha sentit mai queixar-se l’amo d’un restaurant de bufet lliure. Estan fets d’una altra pasta, com alguns dels plats o dels productes que s’hi solen trobar.
Aquest tipus d’establiments solen associar-se a la golafreria, i la golafreria se sol atribuir als grups de la tercera edat. En efecte, les excursions de jubilats en autocar solen ser –o solien ser, abans del coronavirus– assídues a l’oferta gastronòmica dels bufets, quasi sempre situats en alguna carretera o prop d’algun polígon industrial. L’arribada d’un d’aquests grups, especialment durant la seqüència que consistia a baixar de l’autocar, entrar al restaurant, ocupar taules i cadires, i abraonar-se damunt l’expositor amb els plats, era allò més semblant que es podia trobar a una versió incruenta del desembarcament de Normandia. O no tan incruentes, perquè la manera que solien tenir d’interpel·lar-se els mateixos integrants d’aquests grups, i la manera com interactuaven amb els cambrers o amb altres persones involucrades, de grat o per força, amb aquells moments èpics.
Això, com deim, es va veure dràsticament moderat pels aforaments limitats, les mascaretes, els gels hidroalcohòlics, les distàncies de seguretat i la mateixa por causada per la covid-19. Però els bufets han continuat la seva història, bàsicament perquè la golafreria, a l’inrevés del que alguns han volgut suposar, no és de cap manera un comportament exclusiu de la tercera edat. Tant és així que els bufets lliures han diversificat la seva oferta i han entrat dins els camins procel·losos de la cuina de fusió:
—Què vol dir, que s’han acabat les gyozas de llagostí? –s’exclama el client, indignat.
—Ara en duran més –intenta defensar-se el cambrer, temorós d’una ruixada.
—Papà, però si ja te n’has fotut tres racions –intervé la filla del client irritable, més partidària de l’amanida de tofu.
—A ca una puta! Jo he pagat i tenc dret a menjar tantes gyozas com vulgui!
Etc, etc. Alguns dels emprenedors, sovint forans, que han vingut a dur noves especialitats culinàries a aquestes illes, s’han adonat aviat de la tendència general a pagar poc per engolir molt, i per això s’han estès el restaurants de cuines asiàtiques en format bufet asiàtic. Els més freqüents han estat els restaurants de sushi i altres varietats més o menys japoneses, encara que també podem trobar els bufets de cuina tailandesa o vietnamita, entre d’altres (de cuina xinesa no tant, tal vegada perquè els restaurants xinesos ja tenen una història llarga entre nosaltres i uns formats i unes presentacions consolidades, amb els seus budes i els seus dracs daurats). Als bufets de sushi, la idea és pagar una quantitat fixa i anar demanant petites racions de nigiri, sashimi, rolls, tempura o makis, i fins i tot amanides d’algues o petits bols de sopa de miso, que amb el fred cauen molt bé. Amb la seva salsa de soja, el seu wasabi i el seu gingebre, poden ser una opció a no desestimar. Per a una quantitat remarcable de comensals, a més, és una opció aspiracional, perquè els permet pensar que mengen sa, o fins i tot que fan dieta, mentre s’atipen: sota la consigna “el menjar japonès no engreixa”, n’hi ha molts que es posen madurs sense gaire contemplacions. Després, per rematar-ho, unes trufes de te verd, un gelat de mongeta verda, un parell de copetes de sake, i a jeure calents d’orella per vint eurets. S’ha de dir que el bufet lliure japonès no és una invenció feta expressament per a les Balears, sinó una importació vinguda de terres britàniques (i, per tant, bona, perquè els britànics són turistes nostres).
Desconfiau, per acabar, dels bufets lliures japonesos de barra giratòria, amb una cinta que va fent voltes amb els plats ja preparats al damunt (de vegades, preparats de fa molts dies). I fugiu dels bufets tradicionals que anunciïn que tenen espectacles o actuacions en directe. La saragata de crits, música enllaunada i versions no aptes per al consum humà d’èxits que ja originalment eren insuportables us faran impossible dinar com a persones, o pair el dinar en cas que ja l’hàgiu consumit. Intentau dominar-vos i no repetir cinc vegades del pastís de xocolata i taronja, i, si us lleu, feis una ullada a l’oferta complementària dels venedors que de vegades hi ha a l’exterior, amb taules que ofereixen des de robeta d’infant fins a souvenirs –un plat, un joc de posadors de tassons– amb els mapes de Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera, a escollir.
