PalmaUn individu que condueix una moto de gran cilindrada intenta avançar per la part de dins de la rotonda de l’Ocimax, a Palma, i causa els problemes que això comporta. Quan el conductor d’un dels cotxes que ha posat en perill li fa senya amb una mà (una mà oberta i aixecada com qui demana explicacions, ara no imagineu gestos obscens ni res d’això), la reacció del motorista és aferrar-se al darrere del cotxe i seguir-lo fins a General Riera, i després un bon tros d’aquest carrer cap al centre, fent fues i motades, acompanyades d’una cridadissa que de dins el cotxe no se sent, però que clarament consisteix en el típic enfilall d’insults i amenaces pròpies dels cunyats més casposos. Mentre desplega tot aquest espectacle, es va engoril·lant tot solet damunt la moto, de manera que la seva conducció es torna més i més perillosa a cada moment.
Per l’autopista d’Inca en direcció a Alcúdia, un particular amb un Citroën C4 posa el cotxe a tota velocitat i comença a avançar els cotxes que se li posen pel davant per la dreta, envaint primer el voral i després una de les illetes de franges obliqües que separen el carril dret de l’autopista d’una de les sortides, tal vegada la que du al centre comercial. Com que la illeta se li acaba tot d’una, en surt amb un altre cop de gas que el du a tancar el pas d’un altre turisme dins el qual viatja una família tradicional sencera: mare, pare, dues nines i una de les padrines. El del C4 aprofita els trams amb tres carrils per avançar fent eslàlom, i quan troba un tram pel davant en què el trànsit és més fluid, posa el cotxe a 190, passant així al davant dels de l’esquerra i els de la dreta. Si poguéssim entrar un moment dins el vehicle, veuríem que el conductor és un subjecte de mitjana edat, vestit prou correctament, que va cridant com si l’haguessin de matar les cançons que ha triat per fer la seva playlist d’Spotify. És un horabaixa d’un dia entre setmana i les diverses retxes que s’ha fotut en un dinar suposadament de feina ajuden bastant a explicar el seu comportament, però no ens enganyem: tot i que els estupefaents només el desinhibeixen i li fan sentir una falsa sensació de seguretat, ell ja és imbècil per naturalesa.
Un fulano amb un skate passa en vermell el semàfor de vianants en una cruïlla del Pont d’Inca que en aquell moment té poc trànsit, però tot i així obliga un cotxe a aturar-se, a pesar de tenir llum verda. A dins hi va un matrimoni ja major, amb ell de conductor i ella de copilot: s’han molestat amb la frenada brusca que els ha fet fer, i el fulano de l’skate s’adona, a través del vidre del parabrisa, de la cara de reprovació amb què se’l miren. Com a resposta, ell s’atura enmig del pas de vianants –sempre amb el semàfor en vermell–, els mostra el puny tancat amb el dit d’enmig ben aixecat i estès, els dedica un seguit d’insults (tots referents a la seva edat) i continua el seu camí, satisfet d’ell mateix i de la proesa que acaba de perpetrar.
Màquines infernals
En un poble del Migjorn de Mallorca, en un carrer no gaire ample que serveix de via d’entrada cap al centre de la vila, i que a més sempre té cotxes aparcats a una vorera senyalitzada a tal efecte (perquè a tot arreu es dona prioritat a l’aparcament dels cotxes, per davant del confort dels transeünts), hi entren contínuament els cotxes a una velocitat molt més alta de la permesa: si el màxim està fixat en 30 km/h, el més habitual és que hi circulin a 60 o 70, i de vegades a 80 o 90. És el mateix carrer pel qual desfilen contínuament, a l’estiu, els adolescents amb els seus motorets de mínima potència i màxim renou possibles, màquines infernals que retronen escandaloses durant la llarga estona que necessiten per acabar de passar. Se suposa que hi ha una normativa de renous que mesura decibels i estableix càstigs quan són excessius, però els agents de policia local d’aquesta afortunada població se n’afluixen de perseguir els jovenets motoritzats per no haver de discutir amb els pares. O per no haver de fer feina, simplement. Quan troben un cotxe mal aparcat, li enrosquen una multa, això sí, i amb això aconsegueixen satisfer l’afany recaptatori de l’ajuntament i justificar, ni que sigui malament, el sou que reben a final de mes.
Els amics dels cotxes trucats es reuneixen de tant en tant per fer una carrera amb els vehicles que ells mateixos han construït, o reconstruït, o desfigurat, d’acord amb el seu pèssim gust i la seva inexistent consideració vers les persones amb qui conviuen. Podrien anar a córrer en algun circuit específicament pensat per a aquesta funció, però s’estimen més cremar benzina i fer renou per les carreteres d’interior o de la serra de Tramuntana, o per les rondes dels pobles, amb l’objectiu de fer-se notar, bravejar (ells es pensen que bravegen) i sembrar una mica el pànic. Una altra vegada, mai, o quasi mai, ningú els diu res.
Són uns quants casos, quasi agafats a l’atzar, de bísties al volant, que podrien ser només el primer lliurament de tota una sèrie ben llarga. Sempre amb perdó de les bísties, que el màxim problema que causaven era deixar els seus fems escampats damunt la via pública. Aquestes altres, les bísties humanes motoritzades, duen els fems al lloc que habitualment ocupa el cervell, i el tiren per la cara dels altres amb entusiasme, i des d’aquella actitud vital de “jo soc així, i si no t’agrada, et fots”. En solem dir incivisme, però amb independència de com en diguem, la flexibilitat, la permissivitat, i ja no diguem l’anuència, amb aquesta mena d’actituds, assenyalen si una comunitat (una societat, un país) ha assolit, o no, un mínim de maduresa i de respecte per ella mateixa.
