Societat 13/08/2021

Ballant reggaeton al ferri de Menorca

4 min
La coberta del vaixell Abel Matutes, que fa la ruta d’Alcúdia a Ciutadella.

PalmaEl vaixell Abel Matutes és gran i aparatós, com qualsevol persona, animal o cosa que dugui aquest nom. És un dels que fan la línia de ferri entre Mallorca i Menorca, o entre Alcúdia i Ciutadella (o a l’inrevés, que ningú s’ofengui), que, de fet, s’estén fins a Catalunya: l’itinerari de l’Abel Matutes és Barcelona-Alcúdia-Ciutadella, i a l’inrevés, naturalment. D’altres vaixells de la companyia Baleària, més modestos, com el Jaume III (ja es comprèn que Jaume III, un rei decapitat, no faci tant d’embalum com els successius Abel Matutes que ha donat l’afortunada illa d’Eivissa) es limiten a cobrir el trajecte que va del port d’Alcúdia al port de Ciutadella, un viatge que enguany va sol·licitadíssim. És per això que hi ha més vaixells i més freqüències fent aquesta ruta: moltes són a càrrec de l’esmentada Baleària, una companyia digna, per què no, d’aplaudiment. Fa temps que creu en la connexió entre els ports valencians, els catalans i els balears (una idea que sembla que hauria de ser òbvia, però que, a Espanya, encara és audaç i du camí de continuar sent-ho molt de temps), i que demostra sensibilitat i compromís amb la mobilitat sostenible, la cultura i/o, nogensmenys, la llengua catalana. O sigui que bona feina, Baleària (les crítiques venen més endavant).

Aquest és un mal estiu per als menorquins que detesten els mallorquins (amb tota la raó del món, per altra banda), perquè n’hi ha ben bé una plaga, com succeeix de vegades amb les formigues petites que apareixen dins les cases, o amb les vespes asiàtiques, o amb qualsevol altra bestiola casolana i parasitària. Servidor no va voler ser l’únic mallorquí que quedàs dejú, o verge, de plantar-se enguany a l’illa dels sempre estimats veïns de dalt. En realitat, ja hi havia estat feia relativament poc, al maig, en la feliç circumstància de participar en el Festival de Poesia de Maó que organitza el poeta Pere Gomila. I, si la darrera vegada havia anat a Maó, allò més prudent semblava que la visita següent fos a Ciutadella, per no rebre acusacions de parcialitat (aquí, un menorquí de soca-rel em contestaria que no em preocupi, i que el millor que puc fer és quedar-me a Mallorca amb tots els altres mallorquins). 

Total, que em va semblar que era un viatge que s’havia de fer per mar i així ho vaig fer. Tant el Jaume III com l’Abel Matutes anaven ben plens de passatgers, però en el primer cas tots s’agrupaven en entorn de la cafeteria i el ‘chiquipark’, mentre que a l’Abel Matutes es disseminaven per les diverses cobertes del vaixell. A la de baix hi ha les butaques Neptuno, que s’estiren i són més aptes per passar-hi la nit (si és un viatge que ho requereixi), i a la del mig s’hi troben les butaques Sirena, les mateixes que predominen al Jaume III, més senzilles. Com va dir un locutor de ràdio en donar la notícia d’un terrible accident ferroviari, “afortunadament cap de les víctimes no viatjava en primera”.

La coberta de dalt de l’Abel Matutes no té butaques, ni senzilles ni sofisticades, per la raó evident que és la coberta exterior. Per descansar hi ha gandules (no moltes, s’omplen tot d’una) i una quantitat raonable de taules amb bancs o tamborets (segons si són taules altes o baixes), fixats a terra perquè no rodolin per amunt i per avall amb les engronxades de les ones. A canvi, la vista és estupenda i, en aquesta època de l’any, és evidentment molt més atractiu anar a coberta que tancat dins les sales del vaixell, tret que un sigui addicte a l’aire condicionat. A coberta fa més calor, però és agradable sentir la brisa marinera, l’olor d’aigua de mar, veure com s’allunya el port de Ciutadella i com s’apropa (en arribar-hi) el port d’Alcúdia, observar des de la barana com el vaixell solca les aigües de la mar Mediterrània, quedar-hi a l’aguait per si es veuen dofins (en el meu cas, l’avistament de dofins és una cosa que vaig començar a fer d’infant, en un viatge en vaixell a Eivissa, i encara ara ho faig). En resum, que, d’entreteniment, a coberta, no en falta. I, si a més duis algun llibre per llegir (jo duia el Dillatari de Ponç Pons, que havia comprat el dia abans a la molt recomanable llibreria Va De Llibres de Ciutadella), l’experiència del viatge (de no més de dues horetes) pot ser extremadament agradable.

Amenitzar el viatge

Pot ser-ho a excepció feta, naturalment, que te’l facin malbé amb un menú de fil musical insuportable, amb plat únic de reggaeton. Gent de Baleària: ja us hem aplaudit abans, però ara us he de dir que, si voleu millorar el servei, eliminau aquesta murga espantosa. D’entrada, no és necessari cap fil musical per amenitzar el viatge: la remor de la mar, i fins i tot la dels motors de l’Abel Matutes, i la xerrameca de la gent, són infinitament més agradables que el so de la música enllaunada (si ho trobau molt necessari, amb alguna cosa que soni breument en salpar i en arribar a port n’hi hauria ben a bastament). Però un monogràfic de dues hores de reggaeton del pitjor (estic d’acord que hi ha artistes bons també en aquest estil, però no sonen a l’Abel Matutes), amb els seus ritmes de classe d’aquagym, les seves veus passades per l’autotune dels dallons i les seves lletres infinitament estúpides (yo te quiero, sin ti no puedo vivir, yo te amo, sin ti me quiero morir, deia una que vaig apuntar, per no oblidar-la) és molt més del que qualsevol personal normal pot resistir. No es van veure ni dofins, perquè sens dubte devien fugir esperitats en sentir aquella banda sonora infernal. Com a tortura per arrancar confessions a polítics del PP que hagin delinquit amb els doblers públics tal vegada pot ser interessant (tot i que tenen l’oïda tan dura com la cara), però estalviau-vos d’espenyar el viatge als vostres passatgers. Gràcies.

stats