‘Atypical’: una sèrie que no fa honor al seu nom
La primera temporada d’Atypical, la sèrie que ha estrenat Netflix aquest agost, consta de vuit capítols de només mitja hora. És una dada a tenir en compte per a aquells que se senten desbordats pel fenomen seriòfil i incapacitats per deglutir la quantitat ingent de material televisiu que tenen pendent. Atypical ( Atípico en els títols en castellà de la plataforma) és una comèdia càlida centrada en una família americana amb dos fills adolescents, un dels quals té autisme. El Sam té divuit anys, va al mateix institut que la seva germana i pateix les dificultats d’adaptar-se a l’entorn, sobretot quan es fixa l’objectiu de trobar una parella i descobrir el sexe. El Sam, que sempre va amb una llibreta on anota tot el que aprèn, té obsessió per fer llistes de pros i contres. Aquí, farem el mateix amb la sèrie.
Contres: el principal punt dèbil d’ Atypical és, just al contrari del títol, el clixé televisiu (i cinematogràfic) sobre les persones amb autisme. Tot i la bona interpretació de l’actor i que el personatge és entranyable, segurament dibuixen de manera massa simple el trastorn neurològic i tot el que comporta.
D’altra banda, el càsting és dubtós. Jennifer Jason Leigh fa de mare. Se la retrata com una dona totalment absorbida per la problemàtica del seu fill i les tasques de la llar. El fet que sigui tan notòria la cirurgia estètica i el bòtox a la cara de l’actriu fa que aquesta característica física no quadri gens amb el tarannà, les preocupacions i la vida del personatge. D’altra banda, els dos fills suposadament adolescents tenen més pinta d’universitaris que no pas d’estudiants d’institut.
Pros: el guió. El plantejament narratiu amb l’epicentre sobre el Sam està molt bé. El personatge té un interès profund en la fauna àrtica i antàrtica. La veu interior del protagonista i els seus coneixements serveixen per explicar patrons de comportament animal que després l’argument trasllada també a la conducta humana. També és un encert que s’hagin centrat en el conflicte familiar d’intentar estimular el fill autista a tenir més autonomia, amb tots els dubtes i preocupacions que això genera. D’altra banda, lluny de caure en una actitud compassiva amb el Sam, s’estableix un paral·lelisme narratiu entre els conflictes que travessa ell i els que travessa la resta de la família: malgrat l’autisme, l’essència dels problemes d’uns i altres no és tan diferent. Els personatges femenins estan molt ben plantejats i, malgrat la importància central del personatge autista, s’aprofundeix molt bé en les conseqüències familiars que això comporta, sobretot pel que fa al desgast del matrimoni.
Atypical no és cap revelació televisiva, però és entretinguda, àgil, es pot compartir amb preadolescents i adolescents i és agraïda de veure, sobretot per reflexionar sobre la imperfecció humana.
