Alfredo Jaar: “Els jihadistes repeteixen el que fa Hollywood”

BarcelonaL’artista, arquitecte i cineasta xilè Alfredo Jaar (Santiago de Xile, 1956), considerat un referent de l’art polític, té una llarga relació amb Barcelona: va exposar a l’Arts Santa Mònica el 1990, el 2009 va ser un dels primers artistes de l’etapa de Vicenç Altaió al capdavant del centre i hi ha tornat aquests dies per participar en un seminari que el Macba ha organitzat en el marc de l’exposició Passat inquiet. Narratives i fantasmes de l’Exposició Internacional d’Art en Solidaritat amb Palestina, 1978. “Cadascuna de les meves obres és un exercici de comunicació”, diu dels seus treballs.

Arran de l’atemptat al setmanari Charlie Hebdo, ¿creu que s’hauria de posar límits a la llibertat d’expressió?

No n’hauria de tenir de cap tipus, és un aspecte fonamental de la democràcia. Però cadascun de nosaltres i cada periodista hauríem de tenir la nostra ètica. Crec que el que està en joc es juga en l’ètica periodística. Dins la llibertat que té, s’ha de determinar fins on pot arribar.

¿L’han censurat alguna vegada?

No, perquè una vegada accepto involucrar-me, signo un contracte en què tinc llibertat absoluta. Si m’han convidat i he signat un contracte, no em poden aturar. Però no he tingut cap problema de rebuig perquè he fet la meva investigació. A més, sempre he mirat de fer sentir a qui m’encarrega l’obra que no intento imposar la meva idea. Les meves obres no són el resultat de la meva creativitat pura, sinó que estan basades en la realitat. Sempre són una resposta a una realitat concreta.

Ha treballat en contextos tan durs com el genocidi de Ruanda i la Fukushima posterior a l’accident nuclear. Com l’han marcat?

M’han canviat la vida. Tot el que sé del món ho he après sent un artista. M’han enriquit tremendament. Sóc la suma de tots els estímuls que he rebut en aquests projectes. La veritat és que hi ha una diversitat extraordinària al món i a la vegada la humanitat és una. És molt impressionant adonar-se que l’ésser humà és al final un ésser humà. Tot i les grans distàncies ideològiques, religioses i culturals, al final li dónes la mà a algú, el mires als ulls, t’adones que tots som éssers humans.

¿El sistema de l’art i el mercat han mort la crítica? ¿L’art pot ser subversiu, encara?

Els mitjans han comès un gran error: s’han centrat en l’art del mercat, de la fira i de les grans exposicions. Com a artista i professor, la majoria d’artistes joves que visito treballen al marge de tot això, miro d’entendre el món i fer sentit en el món. Molts canvis es generen a través de la cultura. La cultura encara té i sempre ha tingut un potencial enorme de generar canvis, perquè tal vegada és l’únic i l’últim espai que queda de llibertat, no n’hi ha cap altre. Creem dins aquest espai màgic models de pensar el món i això ho podem fer perquè és un espai de llibertat.

Què pensa del risc d’estetitzar en excés els temes socials i polítics que aborda amb les seves obres?

Qualsevol estratègia de representació inclou, d’alguna manera, un procés d’estetització, és inevitable. És també una eina que es fa servir per poder comunicar-se. A mi no em fa por. En alguns casos es fa servir l’estètica per dignificar subjectes que en la iconografia universal són pobres, per tant són bruts i se’ls ha de mostrar tal qual. Per què no dignificar aquests subjectes amb els quals estem treballant amb bellesa, si a més facilita la comunicació amb l’espectador? El que és important és tenir una pròpia ètica de la imatge segons els teus propis objectius. Sempre he pensat que ha d’haver-hi una manera de parlar de violència sense violentar, de parlar de pobresa sense empobrir encara més, de parlar de les víctimes sense tornar-les a victimitzar. Aquest és el repte que tenim com a productors culturals. Com es pot fer? No hi ha fórmules, anem fent exercicis per aconseguir-ho.

A l’obra May 1, 2011 contraposa una imatge del seguiment de l’operació Llança de Neptú, la que va acabar amb Bin Laden, amb un plafó en blanc: qui té el poder de crear les imatges i difondre-les guanya la batalla, l’altre no existeix. En el cas dels vídeos dels assassinats comesos per l’Estat Islàmic, ¿les imatges se’ns han tornat en contra?

Aquest exemple és fascinant. Els jihadistes de l’Estat Islàmic repeteixen el que fa Hollywood, que ha envaït el món amb les seves imatges i la seva forma de pensar el capitalisme a través de l’entreteniment. Fan servir el model de Hollywood per mostrar-nos una nova realitat creada per ells mateixos. Seria interessant contraposar a això com nosaltres o els americans estem matant. Estan matant amb drones i en invisibilitat total. De quina manera prefereixes morir? Que et tallin el cap en un vídeo de YouTube o en silenci i en invisibilitat per un drone que dispara a l’Afganistan o al Pakistan? No és que nosaltres no estiguem cometent els mateixos actes barbàrics, sinó que uns han decidit fer servir les estratègies de Hollywood per fer-ne propaganda i els altres ho fan en silenci. En els últims tres anys els Estats Units han mort més de 3.000 persones amb drones, de manera totalment il·legal. Un terç són nens i un terç són dones. On són les fotos dels mèdia? Aquí hi ha justament la intel·ligència propagandística del sistema americà: fer totes aquestes coses en silenci.