Potser ets alcohòlic i no ho saps

BarcelonaEva Tenorio Álvarez, de 47 anys, assegura que només bevia amb amics, en actes socials, quan sortia de festa… Ni de bon tros ho feia cada dia i tampoc tenia alcohol a casa. De fet, els seus coneguts no consideraven que fos una alcohòlica, sinó una tronera.

La Laia Bautista Servat, de 26 anys, bevia només els divendres i els dissabtes a la nit. Feia els típics botellons que fan tants joves. Tampoc no es va plantejar mai que això fos perjudicial. Amb tot, tant ella com l’Eva tenien un problema i ben gros.

L’actor Eduard Fernández va confessar dies enrere en una entrevista amb Jordi Évole que durant molts anys ha estat alcohòlic. Va posar en evidència que es poden fer pel·lícules magnífiques com El 47, guanyar un Goya al millor actor i tenir un problema amb l’alcohol. És el que els professionals anomenen “alcoholisme funcional”: persones que a primera vista tenen una vida normal, treballen i tenen una família. Ni han tocat fons, ni fan esses pel carrer, però tenen una dependència de l’alcohol.

També fa poques setmanes es va estrenar la pel·lícula Desmontando un elefante, que relata l’addicció a l’alcohol d’una reconeguda arquitecta i posa sobre la taula dos temes crucials: que això no va de classes socials, és un problema que pot afectar a qualsevol, i que és un elefant que no volem veure. El consum d’alcohol està normalitzat a la nostra societat. De fet, és l’única droga que ens ofereixen sense embuts en qualsevol restaurant: “Vol un didalet?”. En canvi, paradoxalment, caure a l’addicció és un tabú. Qui és alcohòlic ho amaga, és molt difícil que ho digui públicament. Altres minimitzen el problema i molts ni tan sols són conscients que el tenen.

Això és el que li va passar a Eva Tenorio Álvarez: va estar anys anant de metge en metge sense saber què li passava. Patia depressions i era conscient que, quan començava a beure, no era capaç de parar. Prenia una copa, una altra i una altra, fins que acabava molt beguda. Però els metges no hi donaven importància, perquè no bevia cada dia. Fins que un psiquiatre li va dir tot el contrari: que l’alcohol era precisament el seu problema.

“Després em vaig adonar que la depressió era en realitat la síndrome d’abstinència”, explica l’Eva, que es defineix com a “alcohòlica”, encara que admet que és una paraula que no li agrada. “Ho faig per trencar l’estigma. L’alcoholisme és una malaltia. És com si diguéssim a una persona que té càncer que és una cancerígena. La gent pensa que bevem perquè volem, però no ho podem evitar”. De fet, la manera correcta d’anomenar aquesta patologia és síndrome de dependència a l’alcohol o trastorn per consum d’alcohol.

L’Eva va estar en tractament durant molt de temps, però mai va ingressar en un centre de recuperació, ni va deixar la feina d’administrativa. Això sí, des de fa sis anys i mig no beu ni una gota d’alcohol. Ja no té depressions, ni problemes estomacals, ni necessita pastilles per dormir, ni li falta vitamina A, que sempre li indicaven les analítiques. I és una de les poquíssimes persones que s’han deixat fotografiar de la més d’una dotzena amb dependència a l’alcohol que ha entrevistat l’ARA per a aquest reportatge. El seu objectiu és ara ajudar altres persones: el 2022 va fundar l’associació Projecte Vida, la primera d’Andorra per al tractament d’addiccions.

De fet, Laia Bautista Servat, que també és andorrana, es va plantejar que potser ella també tenia un problema amb l’alcohol quan va conèixer el cas de l’Eva. Bevia només els divendres i els dissabtes, però en una nit es podia prendre perfectament una o dues ampolles de vodka o ginebra. I assegura que no era l’única: alguns dels seus amics feien el mateix. “Cadascun de nosaltres posàvem cinc euros i compràvem diverses ampolles”. Desinhibir-se, passar-s’ho bé, sentir-se guai. Això és el que pretenien. Però després ella es va adonar que el que realment buscava emborratxant-se era fugir dels problemes que tenia a casa. “Era el meu mètode d’escapada”.

La Laia també és de les poques que ha acceptat donar el seu testimoni a cara descoberta. “No me n’avergonyeixo, perquè gràcies al meu passat soc qui soc. Hi ha una cultura de l’alcohol de la qual no som conscients i que tenim normalitzada. Ningú ens ensenya que hi ha altres maneres de divertir-se o de demanar ajuda quan tenim problemes”.

Però com podem saber si tenim la síndrome de dependència a l’alcohol? Segons l’Organització Mundial de la Salut, un consum de risc és prendre quatre unitats de beguda estàndard al dia (UBE) en el cas dels homes, i dues en el de les dones. O beure sis o més UBE d’una tirada en el cas dels homes i quatre o més en el de les dones. El cos femení metabolitza pitjor l’alcohol, per això els paràmetres són diferents. Una UBE equival a una copa de vi o cava, o una cervesa, o un cigaló o un didalet.

“Tenir un consum de risc tampoc no significa ser alcohòlic, però és la porta a l’addicció”, puntualitza el doctor Gabriel Rubio, psiquiatre especialitzat en el tractament de la dependència a l’alcohol i autor del llibre El laberinto de cristal. Cómo detectar las señales y actuar si vives con un adicto al alcohol. “L’addicció a l’alcohol no es quantifica per la quantitat d’alcohol que es consumeix, sinó per la relació que tens amb la beguda”, afegeix. És per això que és un terreny tan pantanós i difícil d’identificar. Encara més tenint en compte que un dels símptomes de l’alcoholisme és precisament la negació del problema, segons els experts.

“T’autoenganyes perquè, si reconeixes que tens un problema, has de posar-hi remei i tu el que vols és continuar bevent”, explica Àlex Florensa, addicte recuperat i director del Centre d’Addiccions Eines, a Sant Cugat del Vallès. Segons ell, el fet de beure una ampolla de vi i que no t’afecti ja és motiu d’alarma. “Això vol dir que el teu cos ha creat una tolerància”. O que algú del teu entorn t’alerti que potser beus massa: “Si et suggereixen que tens un problema és que possiblement el tens”.

El doctor Rubio en dona més claus: “Tens un problema amb l’alcohol si el necessites per sentir-te bé emocionalment o per ser capaç de fer una determinada cosa”. “O si dius que beuràs dues cerveses i te’n beus cinc. O si prioritzes l’alcohol sobre coses més rellevants de la teva vida. Per exemple, si has d’anar a casa perquè t’espera la dona i te’n vas a fer tres cerveses al bar”, afegeix el doctor Antoni Gual, que abans era cap d’addiccions a l’Hospital Clínic i ara és director del centre privat Bonanova, a Barcelona. Cada mes atenen cinquanta visites noves, i més de la meitat estan vinculades a l’alcohol.

Depressió, ansietat, estrès

“Molts venen amb depressió, ansietat, estrès, però el que hi ha al darrere en realitat és un problema amb l’alcohol”, continua explicant el doctor Gual, que assegura que les persones amb alcoholisme funcional difícilment recorren a la sanitat pública. “Per vergonya, per por”, argumenta.

De fet, els centres privats de tractament de les addiccions no paren de créixer, segons Pau López Ferrer, psicòleg d’Adictàlia, una empresa privada amb seu a València que coneix bé el mercat perquè es dedica a orientar els pacients sobre l’oferta de centres existents. “El preu mitjà d’un centre d’ingrés és de 3.000 a 5.000 euros al mes. En canvi, un centre ambulatori pot costar de 200 a 1.000 euros mensuals”, detalla.

Són les deu del matí i tres amics esmorzen al bar restaurant Foxos, al barri de Sant Martí de Barcelona. Tenen una ampolla de vi sobre la taula i ja la porten per la meitat. Un d’ells, Antonio Alfonso Coll, de 67 anys, admet que abans bevia molt: “Al matí esmorzava amb vi, cigaló i copa. I també prenia vi per dinar i sopar”. Era bomber i no va deixar de treballar mai, però tant alcohol li va passar factura. El 2012 va tenir càncer. “T’adones [que l’alcohol és perjudicial] quan ja és massa tard”, lamenta. Ara només beu en ocasions excepcionals.

El cambrer del bar, que fa 26 anys que treballa a l’hostaleria, assegura que “la cerveseta o el vinet és el més normal del món per esmorzar”. “Des de qui treballa a la construcció fins a qui ho fa en una oficina”, resumeix en poques paraules. És a dir, que els que no beuen són els menys.

Lògicament, amb aquest panorama, ser abstemi és un repte. “Si deixes de fumar, tothom et felicita. Però si no beus, et pregunten què et passa, si estàs malalt”, destaca el doctor Gual. “Anar contentillo està normalitzat. Com a societat, tenim molt per aprendre i revisar”, diu per la seva banda Rocío Barrero, terapeuta coordinadora del programa ambulatori de Projecte Home.

Consum a les Balears

Segons l’Enquesta sobre l’alcohol i altres drogues a Espanya (EDADES) 2024, a les Balears el 68,8% dels homes i el 59,6% de les dones entre 15 i 64 anys van beure alcohol alguna vegada durant el darrer mes, i el 15,4% es van emborratxar. L’edat mitjana per a l’inici del consum són els 16 anys. Com a particularitat de les Illes Balears són la única comunitat de l‘Estat en què les dones que han consumit alcohol qualque vegada a la vida són més que els homes.

En tot cas, “la base de la recuperació d’una addicció és la identificació amb l’altre en un grup. Si tu poses un alcohòlic funcional amb un que ho ha perdut tot, el funcional et dirà que ell no és alcohòlic i no se sotmetrà al procés terapèutic”, apunta Oihan Iturbide, biòleg clínic, editor a Yonki Books i addicte recuperat.

De fet, segons el doctor Gabriel Rubio, a Espanya només un terç o la meitat dels alcohòlics disfuncionals demanen ajuda, i tarden a fer-ho una mitjana de deu anys des que comencen a tenir el problema. Els funcionals, en canvi, difícilment arriben a la consulta. “Estem atenent només la punta de l’iceberg”, alerta. I en aquesta punta, les més malparades són les dones, segons Mónica Jiménez, psicòloga especialitzada en addiccions i perspectiva de gènere i directora del centre terapèutic GenA. “Hi ha una doble penalització social pel fet de ser addicta i dona. Si un home se sotmet a un tractament, el felicitarà tothom. En canvi, a una dona li diran que és una mala mare”, posa com a exemple. Elles sempre van soles a la primera visita, afegeix. En canvi, a ells sempre els acompanya algú, normalment una dona.