Alba Alfageme: “Ens han fet aprendre que la nostra seguretat està delegada en un home”

PalmaAlba Alfageme és psicòloga i està especialitzada en violències masclistes. La setmana passada va visitar Palma per formar personal funcionari en la seguretat de les dones i en les eines que hi ha per avaluar el risc a què s’enfronten, en el dia a dia, les víctimes de violència de gènere.

Com funciona l’avaluació de risc?

Primer, entenent-ne l’origen: la diferent socialització que hem rebut homes i dones pot tenir elements causals en moltes situacions de violència. Per exemple, ens han dit que si anam a determinats llocs i ens passa alguna cosa, la culpa és nostra. Aquesta cultura s’acaba traslladant als processos de violència en la parella. També ens han dit que l’espai públic és insegur i ens han fet aprendre que la nostra seguretat està delegada en una altra figura més forta, que és un home. Això, barrejat amb altres elements del masclisme, fa que la nostra por sigui diferent. Les enquestes europees parlen de com vivim la por i diuen que la de les dones triplica la dels homes.

L’avaluació és, per tant, una barreja entre la percepció subjectiva i l’objectiva de l’Administració?

Aquest és el quid de la qüestió. No ens han educat per ser conscients de la nostra seguretat i les dones han de prendre consciència de quin és el seu nivell de risc si estan en una situació de violència en la parella i, a partir d’aquí, implementar mesures, però que passin per la convicció de la dona: si des del feminisme es reclama l’autonomia i l’empoderament... No creim en un sistema de seguretat delegada i que ens hagi de protegir.

S’avalua a la baixa? Sovint veim casos de dones assassinades just després d’haver denunciat...

No ho crec. Sí que és cert que els casos que esdevenen mediàtics perquè acaben en un feminicidi són aquells en què es va a gratar i es va veure quina avaluació hi havia darrere, però hi ha una multitud de casos en què es fa un valoració que funciona. També és cert que la conducta humana és impredictible i els qüestionaris tenen les limitacions que tenen. Ajuden a superar la visió subjectiva de qui està patint una situació de violència i t’ofereixen criteris comuns, però hi ha molt que no es pot preveure.Queda molta feina per fer.

També pel que fa a la coordinació entre institucions?

Sí. La violència té aquesta perspectiva global i holística que ens afecta en totes les esferes de la nostra vida. La complexitat de la violència i de les nostres vides és tan gran que, si no hi ha una coordinació efectiva, el seguiment pot no donar els resultats necessaris. És indispensable una gran coordinació dels diferents serveis, que parlin entre ells, que hi pugui haver detecció de situacions crítiques...

Aquests instruments poden servir per fer una detecció prematura de casos de violència?

Els qüestionaris no són instruments de detecció precoç per ajudar la dona a prendre consciència del fet que està vivint una violència inicial. Cerquen que hi hagi repetició d’una situació de violència d’extrema gravetat i serveixen per dir “aquesta situació sembla que pot anar a més”, quan el risc pot créixer. S’apliquen quan la dona ja ha anat a un servei a explicar que pateix violència.

Quins són els criteris per detectar una situació d’alt risc?

Es recull informació de l’agressor, de la dona, de l’entorn, de com és la relació entre tots dos... Es classifica i categoritza en funció de la importància. Hi ha indicadors crítics als quals hem d’estar molt atents perquè poden tenir un impacte directe en la valoració final del risc, com el fet que ella decideixi posar fi a la relació. És un punt d’inflexió que cal preveure perquè és una situació de molt de risc.

Es fa una gestió de la seguretat pública de les dones encertada?

El nostre sistema està plantejat al contrari de com hauria d’estar-ho. Els seguiments o la pressió del seguiment hauria de recaure més en els agressos i assetjadors i no en les dones, que l’únic que fan és intentar recompondre la seva vida i es troben que han d’anar acompanyades de policia, han d’entrar a cases d’acollida i trencar amb el seu entorn i les seves rutines... Moltes ens diuen que estan cansades d’haver sortit de la violència i continuar sentint la pressió, ja que elles no han fet res.

Com es canvia això?

Hi ha experiències europees en què la comunitat i els serveis segueixen l’agressor. Nosaltres feim el seguiment de la dona. Aquestes iniciatives intenten que la dona pugui continuar amb la seva vida i seguir-lo a ell, però el nostre sistema legal xoca de manera frontal amb això.

La llei només empara la violència en la parella. Aquestes estratègies podrien aplicar-se a la violència que es dona fora?

La concepció, l’origen, és el mateix: el masclisme, que és una pandèmia. Seria molt important que es poguessin traslladar coses ben fetes que s’han fet en l’àmbit de la parella a les dones que pateixen altres tipus de masclisme: des de serveis fins a recursos, ajudes econòmiques, models d’intervenció... Hi ha derivades de la violència masclista que estan totalment oblidades, amb serveis deficients, necessitats que no estan sent cobertes i, per tant, és hora que s’ampliï el paraigua de la violència cap a les dones.