Com aconseguir una bona relació amb la teva exparella?

BarcelonaCosta tant com sembla mantenir una bona relació amb l’exparella quan es tenen fills en comú? El que s’ha trencat és l’amor entre la parella, però com a pares el divorci els pot unir, en tindran un munt d’oportunitats parlant sobre qüestions relacionades amb els fills. Per aconseguir-ho és important que la separació sigui conscient, així es poden curar les ferides, no tant les relacionades amb el dol de la separació com les que tenen a veure amb la història personal de cadascú: “Si vivim la separació o el divorci des de la por és fàcil que tornem a caure en les mateixes situacions més endavant”, assegura Rocío de la Chica, consultora de separacions conscients, cofundadora de Creada, des d’on treballen per divulgar la importància de la separació conscient per fer una mica més fàcil el que és difícil. Quan hi ha fills –apunta– encara és més important aquesta separació conscient. Si l’exparella es dedica a fer-se retrets, no hi haurà espai per ocupar-se dels fills. De la Chica explica que els fills necessiten un procés d’adaptació i que s’estigui per ells com en qualsevol altre procés sensible: “Requereixen atenció emocional per adaptar-s'hi amb naturalitat, sense ferir-los per una mala gestió de la separació”.

El període d'adaptació

Fa dos anys que l’Anna (39) i el Rubén (38) es van separar. Els ha costat tenir una bona relació? "Tot costa, és un canvi i implica un període d’adaptació”, explica l’Anna, i reconeix que al principi va ser una mica difícil acceptar-ho. Ells dos van parlar i preparar-ho tot perquè en el moment de dir-ho als fills tinguessin resposta a les preguntes que els poguessin fer i no van comunicar-ho fins a trobar els pisos on els pares viurien mentre feien el pis niu. Un cop presa la decisió de separar-se volien anar ràpid, els incomodava viure junts. L’Anna admet que ha hagut de treballar la culpa, sabia que la decisió de separar-se faria mal als fills, però recorda satisfeta quan el fill gran li va dir que estava content de la relació que ella tenia amb el Rubén, es va treure un gran pes de sobre: “Aquí em vaig quedar tranquil·la. La culpa va desaparèixer”. 

Eva Bach, pedagoga, mestra i formadora, reconeix que el pitjor moment del divorci és el de dir-ho als fills: “Sents que mai més tornareu a ser una família que ho pugui compartir tot, alguna cosa es trenca per sempre”. La Cecília Martí, mestra, orientadora i mediadora familiar, explica que el que més pregunten els pares a la consulta és com fer-ho perquè les criatures pateixin el menys possible: “Se sorprenen quan els diem que no podran evitar-ho, perquè els farà mal”. Per això és important la manera com es fa, recomanen a la parella donar un mateix missatge, directe, precís, concís i ferm, deixar clar que ha estat una decisió de tots dos i que els fills no són els culpables de la ruptura.

El Rubén està convençut que més enllà del benestar emocional que suposa als fills que els pares tinguin tan bona relació, implica una sèrie de valors que els transmeten: “Som el seu mirall. Veuen i entenen que la relació de parella s’ha acabat, però la resta no. Seguim sent una família. El projecte canvia, però no desapareix”. Per a Martí, mestra, orientadora i mediadora familiar, educar és la tasca més difícil del món, i si es fa de forma compartida tot i estar separats ho és encara més. “Que la canalla tingui uns límits similars a les dues cases és boníssim, així no tenen escapatòria, no poden dir allò típic de la mama sí que em deixa i tu no”. Quan en una casa s’és més permissiu que a l’altra és més complicat per als fills, als fills els dona seguretat saber que els progenitors estableixen coordenades similars.

Per sobre de les diferències

Quan l’Adri (22 anys), la filla de l’Anna (52), tenia poc més d’un any, els seus pares es van separar. D’això en fa més de 20 anys i des de llavors, llevat del primer any, que va costar d'acceptar la nova realitat i adaptar-se, sempre han tingut una relació excel·lent. “Va ser un període de dol, però després teníem clar que la nostra condició de pares estava per sobre de les nostres diferències i del trencament de la parella”, recorda la mare. Tant el pare com ella han refet la seva vida sentimental i han tingut fills amb les noves parelles. De fet, per circumstàncies laborals l’Anna sempre ha tingut la custòdia de la filla i la seva parella actual ha conviscut molts més anys amb l’Adri que el seu pare. Tot i així mai li ha dit pare, “perquè no ho és”, puntualitza. Creu que un detall que ha ajudat a aquesta harmonia, més enllà de la voluntat dels pares, és que les noves parelles després de la separació han tingut clar que no eren els pares i s’han mantingut al marge de les decisions sobre l’Adri i la seva educació. Encara que, a casa, l’Anna amb la parella i les seves filles són una família i tenen unes normes de convivència que tothom ha de respectar.

Les famílies enllaçades també tenen bona relació entre elles. Quan l’Adri era petita, als festivals de final de curs solien anar-hi el pare amb la parella i els fills petits, i l’Anna amb el seu company i pare de la seva filla petita: “Encara ara a vegades els quatre germans coincideixen”, diu la mare. Els pares ara es veuen menys perquè la filla és gran, però a vegades coincideixen amb els amics comuns que tenen, i passen una bona estona. A més, l’Anna segueix tenint relació amb la família extensa del pare de l’Adri, “vivim al mateix barri, som veïns i de tant en tant ens veiem i parlem”.