PalmaEn una societat hedonista com la nostra, aquells costums, tant nostrats com forans, que impliquen festa i diversió sempre s’acaben imposant, la part espiritual catòlica es dissol a poc a poc. I si fa uns anys una nit com la d’avui era de sopar prest amb senzills plats per partir cap a matines i acabar fent una xocolata, ara avancen l’horari de les matines perquè quasi tothom vol gaudir del sopar de la Nit de Nadal i la posterior disbauxa. Tot a punt per al dinar de Nadal i de Sant Esteve, i segurament ja teniu comprada tota la beguda, menjua i els diversos objectes divertits per adornar la gran Nit de Cap d’Any. Pos messions que de ben segur molts de vosaltres encara no heu anat a comprar un aliment que, des de fa temps, s’ha convertit en imprescindible als sopars de Cap d’Any però al qual no donam cap valor gastronòmic. De fet, el compram en el darrer moment i tant ens és saber d’on ve ni si tindrà bon gust, perquè ens el menjam gra a gra mentre sonen les campanades pensant que així tindrem sort i èxits en l’any que encetam.
Els raïms de taula són els que podem trobar als mercats i a les places i que solen fer goig a la vista: grans grossos i sense taques que puguin disgustar el consumidor, aquells que solen tenir una gran mida, amb molta polpa, poca pell i, encara que no ho sembli, amb menys concentració de sucres que els raïms per fer vi; però, sobretot, sol ser una fruita molt gustosa quan ha madurat sense gaires intervencions. Això no obstant, si els vinificam, solem obtenir uns vins amb poca acidesa, plans, una mica insípids, amb graduacions baixes i de poca vida –com sempre, hi ha alguna excepció com el moscatell i també el callet, que són d’aquelles varietats fantàstiques per menjar i que també donen bons vins.
Si feim una volta per les vinyes velles de les Illes Balears, podrem observar que sempre hi ha un redol important de ceps de varietats de balança, ja que els pagesos no posaven tots els ous dins el mateix paner i així podien fer vi amb unes castes i vendre les altres als mercats. És interessant fixar-s’hi amb deteniment, perquè aquests ceps no se solen trobar a un costat de la vinya ni tampoc hi sol haver una separació física amb els raïms per fer vi, sinó que solem trobar-los ben enmig de la vinya, talment el vermell d’un ou estrellat; però un vermell ple de diversitat, ja que no hi trobam mai una sola casta de raïm, sinó que n’hi ha una bona quantitat. De les tradicionals de casa nostra podem anomenar dues varietats blanques de gra mitjà com el joanillo (un celler de Mallorca el vinifica amb bons resultats) i el peu de rata (un celler del Penedès va fer proves de vinificació, però no els donà els resultats esperats); la resta són varietats de gra gros com les blanques calop blanc, mamella de vaca, moscatell i pepita de oro; les de pell rosada com el calop vermell i la pepita rosada, i les varietats negres com la cardinal i calop negre. Totes aquestes castes les podeu collir, comprar i menjar durant els mesos d’agost, setembre i també durant l’octubre, però ben entrat el mes de desembre poques varietats podem trobar al mercat. El raïm que s’imposa aquests dies és la varietat aledo, que es cultiva a la vall del Vinalopó, ben a prop d’Alacant. Aquesta zona s’ha convertit en un dels vinyets més grans on treballen únicament amb raïms de taula, i una part important la venen durant aquestes setmanes.
Brillants, blancs, negres, vermells, sense pinyols, sense pell, envasats dins llaunes, tant és si són gustosos o fats, el tipus de fruita és indiferent: el més important és divertir-se, estar amb la tribu i poder empassar-nos els dotze grans mentre sonen les campanades. Ritual modern, alegre cerimònia, boques ben plenes, rialles esclatants i un pum del xampany com a inici d’any.
Vi recomanat Marienburg ‘Fahrlay’ auslese 2009 weingut Clemens Busch (Mosel)
Pot ser que el cava faci festa, però els vins dolços fan Nadal, són el perfecte acompanyant per a la llet d’ametlles, el torró d’ametlla crua i el d’ametlla cuita, els massapans, els amargos, el tambor d’ametlla, les neules torrades, les coques de torró i per a la sobretaula. De tots els dolços, us en vull recomanar un de molt poc conegut a casa nostra i que també és perfecte per a un entrant de pa torrat amb foie o amb formatge blau tipus roquefort. Els auslese són uns vins alemanys de poca graduació alcohòlica i amb un elevat percentatge de sucres residuals que se solen veremar de manera tardana, a principis de desembre; només l’elaboren els millors anys i sempre amb una petita proporció de raïm amb podridura noble. El paisatge on es cultiva aquest riesling és espectacular, sòl de pissarres amb pendents de vertigen on sembla impossible que els ceps no caiguin al riu. Clemens Busch és un petit celler ecològic i biodinàmic de Mosel que elabora petites joies, daurat intens amb aromes de codonyat, mel i fruites confitades; en boca és molt persistent, d’una delicada dolçor, fresc, refrescant i amb una sensació de joventut després d’haver passat vuit anys de la seva collita.
