TURISTA DE COA D’ULL

Nazis a les Illes

En temps de la Segona República, a les Balears ja hi hagué simpatitzants de Hitler que començaren a planificar la repressió antisemita

El 30 de gener de 1933, quan Hitler fou nomenat canceller, a Mallorca ja hi havia molts alemanys. Ens començaren a visitar a final del segle XIX atrets pel clima mediterrani. Gaudien d’una bona xarxa d’infraestructures: consolat, església pròpia, botigues, pensions, hotels, diaris i una escola al barri de Son Armadans (Palma). La seva presència a casa nostra ha estat estudiada per l’historiador i periodista del Mallorca Magazin Alexander Sepasgosarian. Fa un any, després d’una intensa tasca d’investigació als arxius federals d’Alemanya, va publicar Mallorca sota la creu gammada. 1933-1945, que encara no ha estat traduït a cap idioma. El llibre va tenir un gran repercussió al seu país d’origen.

“La comunitat alemanya a l’illa era igual d’heterogènia que la que hi havia a Alemanya: hi havia simpatitzants i detractors de Hitler”, recorda Sepasgosarian. L’esclat de la Guerra Civil significà un trasbals important per als nostres residents teutons. El 29 de maig de 1937 hi hagué un conflicte diplomàtic entre la República de Manuel Azaña i el Tercer Reich. El Deutschland, un cuirassat alemany atracat prop del port d’Eivissa, fou bombardejat per equivocació per dos avions espanyols, que el confongueren amb el buc franquista Canarias. 31 persones hi moriren i més de 71 en resultaren ferides.

El mateix Hitler presidí a Alemanya els funerals d’Estat per a les víctimes. El Deutschland era considerat, per la seva modernitat, com la “joia de la Corona” nazi. La venjança no trigà a arribar. El 31 de maig Almeria, en poder dels republicans, era bombardejada. El sinistre, considerat per alguns com el “Guernica desconegut del Mediterrani”, acabà amb 40 morts, 150 ferits i 200 edificis destruïts. Azaña estigué a punt de declarar la guerra a Alemanya.

El 9 de juny de 1937, tretze dies després d’aquell atac, arribà a l’aerodròm militar del Port de Pollença una esquadrilla de la Legió Còndor. Aquest era el nom que rebé l’ajuda que, en plena Guerra Civil, dispensà l’Alemanya nazi al general Franco. Mallorca, on de seguida triomfà la insurrecció dels militars, seria la base de coordinació dels atacs contra la costa peninsular.

Els “indesitjables”

A Palma, des de 1932 ja funcionava una secció del Partit Nacionalsocialista, que arribà a tenir 50 membres. Un d’ells va ser Hans Dede, el cònsol alemany a les Balears. En col·laboració amb el marquès de Zayas, el cap de la Falange de Mallorca, Dede seria l’executor de la política antisemita del Führer a les Illes. El seu principal focus d’atenció varen ser els jueus refugiats a Cala Rajada. D’aquella colònia, n’hi hagué que aconseguiren escapar de la presó en què s’havia convertit Mallorca. D’altres, en canvi, no hi estigueren a temps. Fou el cas del pacifista Heinz Kraschutzki. Després d’estar reclòs al castell de Bellver i a Can Mir de Palma, inicià una llarga peregrinació per diferents centres d’internament d’Espanya. El 1945, a instàncies dels britànics, els franquistes el deixaren en llibertat.

A l’Arxiu General del Ministeri d’Afers Exteriors d’Espanya hi ha documents que demostren que els nazis vigilaven atentament els passos dels seus compatriotes hebreus, sobretot a Eivissa. Fins a “l’illa blanca” havien recalat, fugint de l’ascens del nacionalsocialisme, intel·lectuals com el filòsof Walter Benjamin i l’artista Raoul Hausmann. Tots ells serien víctimes d’un acord secret entre els governs de Hitler i Franco. Així ho ha documentat el periodista de Diario de Ibiza José Miquel L. Romero en el llibre Los indeseables. La expulsión de los judíos alemanes residentes en Ibiza y Baleares 1939-1945.

Ajudant en les deportacions cap a Alemanya, Espanya assumia també la política racista del Tercer Reich. Així, qualsevol ari que estigués casat amb una persona jueva es convertia automàticament en jueu i, per tant, era considerat un “indesitjable”. D’aquella purga se salvaren els Hanauer, una família de set germans jueus propietaris d’un hotel a Sant Antoni de Portmany. Feren cas d’un capellà d’Eivissa, que els recomanà batiar-se per convertir-se així en catòlics. La seva història de tenacitat i resiliència és relatada a L’hotel dels jueus (premi la Nit de Sant Joan 2007), del mateix Romero i de la psicòloga María José Vidal Torres. En aquest llibre trobam una dada curiosa: “Un articulista francès de l’època advertia de la presència de 2.000 nazis camuflats com a turistes a les Balears. Compraven terrenys a la vora de la mar dotats amb cisternes enormes ‘per ser omplertes no amb aigua, sinó amb combustible per a avions i submarins del Reich”.

La presència de turistes nazis a les Balears també seria descrita a L’illa del segon rostre (1953), d’Albert Vigoleis Thelen, un alemany que va viure a Mallorca entre 1931 i 1936. Molts d’ells eren assidus de l’Associació d’Alemanys Residents, que tenia la seu en un xalet del carrer Dos de Maig del barri palmesà del Terreno. Aquesta associació organitzava moltes excursions i actes culturals, on mai faltaven les esvàstiques i l’exaltació de la figura de Hitler. Un dels llocs més freqüentats per aquells simpatitzants va ser la plaça Gomila. El cafè Oasis era regentat per un alemany considerat el cap de la Gestapo a l’illa.

Des de 1933 vivia també al Terreno el matrimoni jueu Ernst i Irene Heinemann. El juny de 1940 reberen una carta de les autoritats franquistes que n’ordenava la deportació cap a Alemanya. L’1 de juliol, davant la impossibilitat de fugir cap a altres països, decidiren suïcidar-se. Deixaren escrita una nota a les dues filles, que ja s’havien establert a França: “Quan rebeu aquestes línies ja no estarem més en aquesta vida. No volem caure en mans d’una policia sense cor, sigui espanyola o alemanya. Així que ens acomiadam de vosaltres per sempre. Vosaltres heu estat la nostra gran sort, el nostre orgull, la nostra felicitat. Us demanam i us suplicam que sigueu valentes quan rebeu aquestes línies. Sou joves! Intentau deixar Europa tot d’una que sigui possible”. Els cossos d’aquell matrimoni, de 62 i 51 anys, serien enterrats al cementeri de Palma.

Hitler no en tingué suficient amb la persecució dels jueus alemanys que vivien a l’estranger. El 1942 també demanà al govern espanyol un cens de jueus i xuetes mallorquins (descendents de jueus conversos) per tal d’enviar-los a un camp d’extermini. Amb tot, segons alguns historiadors, el bisbe Josep Miralles aturà aquelles deportacions, que haurien afectat aproximadament un 35 per cent de la població. Les primeres referències de les llistes, que, tanmateix, encara no s’han trobat, apareixen en el llibre Els descendents dels jueus conversos de Mallorca (1965), de Miquel Forteza i Pinya. Haurien estat elaborades per la Falange i els consolats alemany i italià.

Otto Skorzeny

Després d’haver ajudat en les deportacions de jueus alemanys, Franco continuà estenent la mà al seu aliat un cop acabada la Segona Guerra Mundial. Aquesta vegada facilità la fugida de criminals nazis en col·laboració amb una xarxa clandestina coneguda com a Odessa (de l’alemany ‘Organisation der ehemaligen SS-Angehörigen’, és a dir, Organització d’Antics Membres de la SS). Segons el periodista argentí Uki Goñi, autor de La verdadera Odessa, prop de 3.000 nazis aconseguiren escapar de la justícia internacional. Molts d’ells es refugiaren a països d’Amèrica Llatina, com l’Argentina, el Brasil i Xile. A Espanya, el principal responsable d’aquesta organització va ser el tinent coronel Otto Skorzeny, l’“home de Hitler per a assumptes delicats”. Des dels anys cinquanta fins a la seva mort, amb diferents pseudònims, alternà la seva residència entre Madrid i un xalet al Clot del Barcarès, a Alcúdia.

Skorzeny, nascut a Àustria el 1908, apareix com a secundari a la novel·la Crui. Els portadors de la torxa (premi Crexells 2017), del mallorquí Joan Buades. Cridava l’atenció per la seva imponent estatura -feia gairebé dos metres d’alt- i per una enorme cicatriu a la galta esquerra fruit de la seva afició de jove als duels d’esgrima. Aquell tret no passà desapercebut als nord-americans, que el batiaren com a Cara tallada ( Scarface en la seva forma anglesa). Gràcies al seu llibre de memòries ‘Viu perillosament’, podem conèixer l’historial d’aquest criminal de guerra. Participà en l’operació Barbaroja, el pla del Führer per envair la Unió Soviètica. El setembre de 1943, dirigí l’operació Roure amb una missió concreta: rescatar Benito Mussolini, que acabava de ser empresonat en un hotel de Gran Sasso, als Apenins.

Aleshores un grup de de paracaigudistes descendí sobre la residència muntanyosa sense disparar ni un sol tret. Els italians que custodiaven el líder feixista foren agafats per sorpresa, de manera que no oferiren resistència. Acte seguit, Skorzeny s’emportà en una avioneta el Duce rumb a Viena. Per aquella heroïcitat va ser condecorat amb la Creu de Cavaller i fou nomenat cap d’Unitat d’Assalt de la SS.

El juliol de 1940 Cara tallada també va intervenir contra l’operació Valkiria, del comte von Stauffenberg, que pretenia matar Hitler a Berlín. Després del desembarcament de Normandia, al desembre de 1944, lideraria l’operació Greif, que consistia a assaltar el port belga d’Anvers amb un centenar de nazis vestits amb uniformes d’aliats. De seguida s’escampà el rumor que l’objectiu final era el Quarter General d’Eisenhower, a Versalles. Arran d’aquella missió, que finalment quedà avortada, els nord-americans definiren Skorzeny com “l’home més perillós d’Europa”. Passaren comptes amb ell en els judicis de Nuremberg, on sorprenentment fou declarat innocent gràcies al testimoni a favor seu d’un espia anglès.

Tanmateix, la mà dreta del Führer seria internat en un camp de “desnazificació”. Gràcies, però, als seus contactes, al cap de tres anys aconseguí fugir a l’Espanya franquista. Aquí, entre Madrid i Mallorca, compaginà la seva feina d’enginyer amb la d’agent doble: mentre ajudava l’Argentina de Perón, col·laborava amb els serveis secrets israelians (el Mossad) en l’eliminació d’antics nazis que treballaven per a Egipte. Fou la manera que tingué de no ser perseguit.

Skorzeny, fumador empedreït, morí de càncer de pulmó el juliol 1975 a 67 anys. Quatre mesos després ho feia el seu protector, Franco. El funeral a Madrid de “l’home més perillós d’Europa” congregà una important representació de nazis refugiats a Espanya, que l’acomiadaren amb la pertinent salutació feixista. Basta veure les imatges del moment que circulen per YouTube. La mateixa expectació tingué el trasllat de les seves cendres a Viena. Sens dubte, a les Balears encara falta un estudi exhaustiu sobre la resta d’acòlits de Hitler que impunement es passejaren entre nosaltres en l’era del boom turístic.

El pintor antifeixista de Pollença

Als anys 50 la badia de Pollença acollí dos grans rivals austríacs de la Segona Guerra Mundial. A Alcúdia, al Clot del Barcarès, estiuejà el nazi Otto Skorzeny, “l’home més perillós d’Europa”. I a l’altre extrem, a Pollença, hi vivia el pintor antifeixista Rudolph Carl von Ripper, que el 1945 havia capturat Skorzeny als Alps. La vida d’aquest artista va ser rescatada de l’oblit el 2016 per la periodista escocesa Sian Mackay, autora del llibre Odissea de Von Ripper.

De jove Von Ripper fou testimoni de l’horror de la Primera Guerra Mundial. El 1931 visità per primera vegada Mallorca. Davant l’ascens del feixisme feu servir les seves pintures com a arma de denúncia. “Odii la tirania fins i tot més que la guerra”, escrigué. El 1933 la Gestapo el detingué a Berlín i el torturà per dos motius: per considerar el seu art “degenerat” i per haver ajudat amics seus a escapar del Tercer Reich. El càstig es completà amb el seu ingrés a un camp de concentració. El 1934, en ser alliberat, decidí tornar a Mallorca per recuperar-se d’aquella experiència tan traumàtica que pintà en la seva obra mestra autobiogràfica, Écraser l’Infâme.

Amic de Salvador Dalí i d’Ernest Hemingway, a Espanya Von Ripper no dubtà a lluitar contra els “nacionals” en la Guerra Civil. El 1938, però, assetjat per la Gestapo, fugí als Estats Units i adquirí la nacionalitat nord-americana. El gener de 1939 el seu gravat Hitler toca l’himne de l’odi fou portada de Time Magazine. Durant la Segona Guerra Mundial, li tocà lluitar al bàndol dels aliats, on fou altament condecorat.

El 1952 aquell gran heroi de guerra s’establí definitivament a Mallorca amb la seva segona dona. A Pollença comprà la finca Ca’n Cueg. Hi moriria el 1960 en estranyes circumstàncies, suposadament d’un atac de cor. Tenia 55 anys. Sian Mackay, en elu llibre Odissea de Von Ripper, es demana si darrere d’aquella mort hi hagué la mà de “l’home més perillós d’Europa”, Otto Skorzeny, el nazi que quinze anys enrere el pintor convertit en soldat havia capturat i que el destí havia fet que es tornassin a trobar a la nostra illa. Von Ripper, enterrat al cementeri de Pollença, s’emportà molts secrets a la tomba.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF