Conte de Nadal al CEIP Son Ferrer

PalmaAquest és el conte de com un escriptor (el qui signa aquest article) va anar a fer una xerrada a un centre escolar (el CEIP Son Ferrer, a la urbanització del mateix nom, a Calvià) i es va trobar que, molt més important que el que ell va dir als infants, va ser allò que els infants li van ensenyar a ell: concretament, per a què serveix la seva feina. El conte, si hem de ser sincers, no va començar massa bé: l’escriptor s’havia apuntat malament el dia de la seva visita, de manera que els infants, i la mestra que havia organitzat la trobada, es van trobar esperant-lo debades. Va ser necessari concertar per telèfon una segona trobada, que l’escriptor es va apuntar -aquesta vegada sí- amb cura, a fi de no tornar a equivocar el dia. Però ho va fer amb un punt d’inevitable vergonya, perquè aquestes distraccions molesten: a ell, com a mínim, el molesten quan és un altre el que la comet. És cert que la mestra va acceptar amb elegància les explicacions i les disculpes de l’escriptor, i que fins i tot el va fer quedar bé davant dels infants amb una excusa pietosa. Però el cert és que aquestes no són maneres de començar bé un conte. I, a més, existia el perill que els infants s’haguessin desil·lusionat de la perspectiva de la visita.

El cas és que van quedar quatre dies després, i aquesta vegada l’escriptor va aparcar el seu cotxe davant del CEIP Son Ferrer, a l’hora que tocava, un dematí no ben bé qualsevol, sinó poc abans que els infants comencessin les seves vacances de Nadal. Però abans de continuar amb el conte, val la pena que ens aturem a explicar algunes coses sobre el CEIP Son Ferrer. O, més ben dit, sobre el tipus d’ensenyament que es practica en aquesta escola pública. Això ja no és cap conte, tot i que sí que té alguns elements fantàstics.

“Trets d’identitat”

Cal recordar que les sigles CEIP volen dir Centre (Públic) d’Educació Infantil i Primària, i això es torna especialment rellevant quan llegim els “trets d’identitat” amb els quals es defineix el centre mateix: inclusió educativa, obertura a l’entorn, tolerància, respecte i participació democràtica, cura del medi ambient, defensa de la igualtat i rebuig de qualsevol tipus de discriminació entre les persones, promoció de la cultura i la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, millorament de les expectatives acadèmiques, innovació, la comunitat educativa (alumnes, mares, pares i docents) com a principi vector de l’activitat educativa. L’objectiu principal és la formació de ciutadans competents. Són els principis que s’han de suposar a tota escola d’un país que vulgui ser democràtic i avançat, però, com que avui es tornen a trobar qüestionats (o directament amenaçats) pels que mai han volgut que aquests principis prevalguin, val la pena subratllar-los.

Els docents del CEIP Son Ferrer prescindeixen dels llibres de text per dur a terme la seva tasca educativa. O més ben dit, fan servir els d’anglès i de matemàtiques, però els altres llibres queden fora del model educatiu del centre. Això pot fer arrufar les celles a més de dos, però hi ha un motiu de pes per disminuir la presència dels llibres de text al mínim, i és que no els necessiten. Al contrari, els farien més nosa que servei, com explica la mestra Reme Ensenyat: “Es treballa a partir de projectes. Cada any es tria un projecte relacionat amb les ciències, per desenvolupar-lo d’acord amb un model sistèmic, que duu cap a una formació integral. Es tracta que els alumnes vagin descobrint les relacions que existeixen entre les diferències matèries, que vegin la realitat com un conjunt format per diverses parts i que aprenguin a pensar-la per ells mateixos. Això és el que vol dir desenvolupar el pensament crític, la pròpia opinió sobre el món. L’aprenentatge és més lent, però la visió és molt més àmplia. No tan sols s’adquireixen els coneixements, sinó també, i al mateix temps, les eines per utilitzar-los”.

Aquest plantejament converteix el CEIP Son Ferrer en un centre PIP, sigles del Pla d’Innovació Pedagògica gestionat per la Conselleria d’Educació del Govern de les Illes Balears. No hi estan tots sols: “Actualment som 40 centres de Primària i 18 de Secundària”, informa Reme Ensenyat. Al PIP no s’hi entra només perquè un centre ho vulgui, sinó que cal acomplir uns requisits: programa i projecte educatiu, que són valorats per la mateixa conselleria. Els centres que són acollits al programa compten amb el suport didàctic de la UIB (el doctor Daniel Ruiz, del màster de Formació del Professorat) i dels CEP (Centres de Professorat), per tal de consolidar la formació dels docents dins el mateix centre. “Nosaltres els assenyalam en quins aspectes volem que ens ajudin i ells ens monitoren a partir del que en diem una rúbrica, és a dir, una graella amb els ítems que cal observar”.

Aprenentatge per a tots

Els alumnes es formen però els docents també, l’aprenentatge és per a tots. El CEIP Son Ferrer ha desenvolupat metodologies com el trifàsic, per a l’aprenentatge de l’expressió escrita -amb tres mestres treballant diferents tipologies textuals. O la biografia, en què es treballa algun personatge històric a partir d’unes bases orientatives. O la visita a la biblioteca, com a estratègia lectora. O la conferència, per practicar la llengua castellana (la catalana és la llengua vehicular, cosa especialment important en una comunitat com Son Ferrer, on la majoria dels alumnes són fills d’estrangers i immigrants). O la pràctica de parlar en públic, per la qual han de passar tots els alumnes. No es fan exàmens a l’ús, sinó que es parteix d’una pregunta gran, de la qual sorgeixen moltes preguntes derivades, amb el propòsit que sigui l’alumne qui trobi les respostes, com a resultat de la seva feina. La formació integral, en resum, consisteix a aprendre a relacionar els coneixements entre ells: com més ho pens, més bona idea em sembla. Sobretot, en comparació amb l’educació que vam rebre les generacions pretèrites, tan minuciosament servida en capsetes individuals, del tot descontextualitzades entre elles, que em va costar anys adonar-me que Leonardo da Vinci, el descobriment d’Amèrica i el Tirant lo Blanc (quan em vaig assabentar que existia el Tirant lo Blanc) eren de la mateixa època. O que, quan es va inventar el cinema, a Europa encara hi havia imperis. “De vegades venen a visitar-nos d’altres escoles”, conta na Reme, “o tornen alumnes que ja han acabat a visitar-nos perquè en tenen un bon record, i això ens fa molta il·lusió”.

És un bon moment per reprendre el conte on l’havíem deixat. La primera sorpresa que es va endur l’escriptor despistat va ser que els alumnes no tan sols no s’havien desil·lusionat amb la seva falta d’assistència de l’altre dia, sinó que tenien preparat un comitè d’arribada. Tres alumnes amb un somriure d’orella a orella van sortir al seu encontre, li van adreçar unes boniques paraules de benvinguda i el van acompanyar cap a la primera aula, ja que en visitaria dues per conversar amb dos grups de quart de Primària. Els infants havien preparat la seva biografia, com feien amb els personatges que estudiaven, i també unes preguntes per fer-li, que li adreçaven respectant els torns que corresponien a cadascú, molts fent un esforç que tenia molt de mèrit per expressar-se en català. Hi havia una tauleta amb un petit gerro, un llibre que l’escriptor havia escrit i una botella d’aigua per si tenia set. A cada banda de la tauleta, una cadira per a ell i unes altres per als alumnes que s’acostassin a dir-li qualque cosa. Li van fer preguntes tan bones com les que poguessin fer uns entrevistadors adults, o més, que l’escriptor va intentar respondre tan bé com en va ser capaç. Els va llegir un poema, o dos, i les nines i els nins van escoltar amb molta atenció i després varen comentar les coses que els havien agradat o els havien cridat l’atenció. Un dels poemes tractava sobre algú que un dia també va ser un infant de nou o deu anys, com ells, i que va tenir una tórtora com a mascota, i van acabar parlant de mascotes: de cans, de moixos, d’agapornis i fins i tot d’un animal que, pel que es veu, és conegut com un dragón barbudo. Li van regalar uns dibuixos, una neula de Nadal i un collage, preciosos, que havien fet algunes de les nines a partir d’imatges seves o dels seus llibres. Quan va acabar la trobada no tan sols el van aplaudir, sinó que s’hi van acostar per abraçar-lo i li van demanar que tornàs. Es veia que els havia agradat, la poesia. Tan difícil com diuen els adults que és la poesia i ells i elles, amb els seus nou o deu anys, la van entendre a la primera. Deu ser la formació integral, va pensar l’escriptor despistat, mentre sortia del CEIP Son Ferrer i entrava dins el seu cotxe. Mentre enfilava el camí de tornada, va recordar com, de vegades, els poetes mateixos, capficats, es pregunten quin sentit té escriure poesia. I es va adonar que acabaven de donar-li la resposta. La poesia té sentit quan serveix perquè passin coses com aquesta.