PANDÈMIA

Cercant refugi al súper: un confinament de poble (3)

La crisi del coronavirus va començar amb les masses assaltant els supermercats, tan aviat com el personal va sentir campanes que caldria preparar-se per no sortir de casa. El govern d’Espanya encara no havia decretat l’estat d’alarma, però se sabia que era imminent i tothom tenia presents les imatges que ens arribaven de la Xina i d’Itàlia. És possible que el que deia Albert Camus a La pesta, i citava fa uns dies David Fernàndez en un article, sigui cert. A saber, que les plagues ens demostren que en l’ésser humà hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu. A mi també m’agrada pensar això, però les coses dignes de menyspreu tampoc es poden passar per alt. Sovint es produeixen dins uns marges subtils: per exemple, és difícil traçar la línia entre la sana voluntat de supervivència i l’egoisme vil i mesquí, aquell del que pensa exclusivament en ell mateix i tota la resta que es foti. Va ser aquesta casta d’egoisme el que va dur molta gent a concentrar-se davant les portes dels súpers una estona abans que obrissin, i a precipitar-se a l’interior per carregar de tot allò que se’ls passava pel cap: van ser els dies de l’enigma del paper higiènic, que molts acumulaven com si no se n’hagués de tornar a fabricar mai més. Eren debades les crides a la calma per part de les autoritats, en el sentit que estava garantit l’abastiment de mercaderies i productes de primera necessitat. La gent desconfiava, i prenia els passadissos dels supermercats com qui pren les cotes enemigues. Després n’hem pegat un fum de sentir com es comparava la crisi del coronavirus amb una guerra. La comparació és (afortunadament per a tots) absurda, però si en alguna cosa aquesta crisi s’assembla a una guerra és en aquests moments que la gent cedeix als instints depredadors bàsics. Tant és si es tracta de menjar, de paper de vàter o de mascaretes (l’altre gran misteri d’aquesta crisi). Per a alguns, la primera reacció quan detecten el perill no es limita a protegir-se ells mateixos: necessiten també (i sobretot) sentir que deixen els altres enrere, i que els deixen desguarnits.

No tothom és així, i aquesta crisi ha fet emergir una bona quantitat d’herois i heroïnes anònims. Emergir en el sentit que molts s’han adonat ara de la seva existència, per bé que hi convivien cada dia. Personal sanitari, farmacèutics, transportistes, dones de fer net, agricultors, ramaders, sector agroalimentari. Mencionem a part els cossos i forces de seguretat, no perquè la seva tasca no sigui important, sinó perquè es continua veient embrutida per uniformats que confonen la seva obligació de servir els ciutadans amb una oportunitat per maltractar-los o ultratjar-los.

Tota aquesta gent i també, per descomptat, botiguers i botigueres, i empleades i empleats dels súpers, que ens posen el gènere a l’abast perquè no ens en falti. Aquestes setmanes també s’han hagut d’ocupar d’altres feines, com donar el torn dels clients per poder entrar als establiments, estar al cas que hi hagi sempre guants i gel hidroalcohòlic per a tothom, i fins i tot indicar a la gent quan no guarda bé la distància social. Han tingut i demostrat molta més paciència del que és aconsellable amb les rabietes, capritxades, ataquets de nervis i mostres de mala educació de la clientela, que n’hi ha hagut a voler. Però sobretot, és necessari que no oblidem que no tan sols han estat exposats al mal humor dels parroquians, sinó també al contagi. Han hagut de fer feina en unes condicions ben feixugues, tant físicament com psicològicament. No es pot dir que rebin un salari que els ho compensi, de manera que almenys haurien de comptar amb el nostre agraïment. No crec que sigui necessari afegir-los als aplaudiments (ja en parlarem, dels aplaudiments), però sí que els facem saber que, més enllà de complir la seva feina, també han fet un magnífic servei a la comunitat, i que ho valoram.

L’autoritat

A Llucmajor n’hi ha cinc, de súpers, que pertanyen a cinc cadenes diferents. Dels cinc, quatre es troben dins l’escàs radi de maniobra que em permet el confinament. Cal tenir en compte, a més, que algun policia amb excés de zel et pugui aturar i consideri, des de la seva alta autoritat, que hauries d’haver anat a comprar a un lloc que ell imagini que et cau més a prop. A una dona que sortia d’un forn, per posar un exemple, li van demanar el tiquet de la compra per demostrar que no havia sortit al carrer a passejar un pa que tingués dins ca seva. El paper (fonamental) que hauran jugat en aquesta crisi els forns, colmados i petites botigues d’alimentació mereix que se’n parli a part, ni que sigui perquè alguns conciutadans semblen haver-se adonat, ara també, que els tenien a veïnat. I perquè, enmig de la desolació, aixecar la persiana d’un petit negoci enmig per despatxar menjar a persones que tenen por, mentre tu t’aguantes la teva, és una acció de molt de mèrit.

Les coes dels súpers, especialment en els dies grisos o que plovia, són la imatge de la desolació que deien. Les persones hi prenen (hi prenem) un posat rígid, capbaix i silent, com si esperàssim per donar un condol. Les mascaretes i els guants hi acaben de donar un toc lúgubre, una atmosfera massa semblant a les de les pel·lícules que elucubren sobre futurs postapocalíptics. Quan la realitat acaba imitant la ficció, el resultat ens inquieta i ens pertorba. No és agradable viure dins una distopia, i encara menys amb consciència de ser-hi. Quan això passa, la resposta instintiva és cercar refugi. I són molts els que el van a cercar al súper.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF