VIATGE

Viatge al Pirineu de Navarra, on els arbres conten històries

En uns moments en què és difícil viatjar gaire lluny, el Pirineu de Navarra és una bona opció, propera i no gaire coneguda, per gaudir de la història i del verd

La fageda d’aquest bosc, a prop de la frontera amb França, convida a explorar-la sense presses per gaudir de la bellesa dels arbres i dels màgics canvis de llum.
TEXT: XAVIER MORET / FOTO: KRIS UBACH

H i ha una ciutat perduda al Pirineu de Navarra, de nom Iturissa, i unes quantes pedres mil·liars que testimonien l’existència de camins romans que travessaven aquestes muntanyes. I hi ha també moltes altres històries, com les que fan referència a pelegrins, a pastors, a contrabandistes, a fàbriques abandonades, a militants antifranquistes, a habitants mitològics del bosc o a l’escriptor Ernest Hemingway, que fa prop de cent anys va estar pescant per aquestes terres.

Hemingway és, de fet, omnipresent a Navarra, sobretot a Pamplona. Estava tan enamorat d’aquesta ciutat que va anar nou vegades als Sanfermines, la primera el 1923 i l’última el 1959. No és estrany, per tant, que es guanyés una estàtua al Café Iruña, moltes plaques que proclamen que “Hemingway va ser aquí” i una llegenda d’aficionat als toros i de gran bevedor. Com a homenatge, encara avui hi ha molts estrangers que es passegen per Navarra amb la seva novel·la El sol també s’aixeca ( Fiesta en l’edició anglesa) sota el braç.

Al Pirineu navarrès també queda algun rastre de l’escriptor. A Auritz, per exemple, hi ha un hostal on et mostren el seu nom gravat en un piano. “Hemingway 1923”, hi diu, en el que sembla una matussera falsificació basada en la llegenda que insisteix que “Hemingway va ser aquí”, contrarestada amb humor en els bars d’alguns pobles amb cartells de “Per aquí no va passar Hemingway”.

Camins antics

Però és evident que Navarra no viu només de Hemingway. Ara mateix, quan viatjar lluny es complica per culpa de la pandèmia, el Pirineu navarrès és una bona destinació, entre altres coses perquè és a prop i té tots els colors del verd.

Aquest viatge comença uns quaranta quilòmetres al nord de Pamplona, a la vall d’Erro. El poble d’Espinal apareix com una successió de cases tradicionals, amb teulades a dues aigües i flors als balcons, alineades al llarg d’una carretera per on caminen els pelegrins que venen de França i van a la llunyana Santiago.

La història d’Aurizberri es remunta a molts segles enrere, com es pot veure al vestíbul de l’Ajuntament, on s’exposen pedres mil·liars trobades el 2011 per l’historiador Juan Mari Txoperena. “Aquestes pedres marcaven els camins que venien de França -comenta Patricia Alberdi, una guia identificada amb la terra-. Fixeu-vos que tenen gravats noms de personatges romans. S’han recuperat 26 quilòmetres dels camins romans que passaven pels Pirineus”.

Va ser el 2008 quan la Societat de Ciències Aranzadi, on treballa l’historiador Txoperena, va començar a buscar camins romans pels boscos dels voltants. Quan el 2011 Txoperena va trobar a prop d’Aurizberri una pedra mil·liar, va tenir clar que la ciutat perduda d’Iratussa, esmentada per Ptolomeu al segle II, no podia ser gaire lluny. A partir del 2012, la societat ha fet excavacions entre Auritz i Aurizberri que li han permès trobar trams de l’antic camí romà i la possible localització d’Iturissa.

Recerques recents han localitzat trams dels vells camins romans

“No tenim encara la completa seguretat que sigui Iturissa -comenta Ángel María Loperena, un guia del veí poble de Garralda que es coneix el territori pam a pam-, però amb tècniques geofísiques s’ha comprovat que hi ha una esplanada amb 45.000 metres quadrats amb restes d’edificacions de l’època romana”.

Terra de frontera

Muntanya amunt, ens aturem en un lloc interessant mig tapat per la vegetació: l’antiga fàbrica d’armes d’Orbaizeta. “La van fundar al segle XVIII, a la ribera del riu Legartza, a prop dels boscos i d’una mina de ferro -explica Loperena-, però no va durar ni un segle, ja que la va destruir l’exèrcit francès”.

Els murs esgavellats de l’antiga fàbrica, juntament amb les cases de l’antic poblat dels treballadors, evidencien que la història va passar de llarg d’Orbaizeta, on van arribar a fabricar, fa més d’un segle, fins a 3.600 bombes per any.

Uns quilòmetres més amunt, el bosc desapareix per cedir el protagonisme a uns prats on pasturen cavalls, vaques, xais i cabres, molt a prop de la ratlla de França. Som a Aribe, on hi ha ovelles de la raça latxa, de cara negra, pèl llarg i banyes. “Són molt diferents de les merines -ens aclareix Loperena-, ja que aquesta raça no es va arribar a barrejar amb les del pla. Es troba només al País Basc i a Navarra”.

Just a la muga (“frontera” en basc), Loperena s’atura davant d’una tomba buida de l’Edat de Bronze. “Tot el que hi havia a dins es va esfumar amb la pluja i la humitat”, comenta. Al costat mateix, una pedra mil·liar indica que just allà comença França.

Aquí el paisatge s’eixampla i les muntanyes semblen cavalcar cap a l’infinit, nord enllà. Som a la ratlla de la frontera, terra d’històries i llegendes. Per aquí passaven contrabandistes emparats per la boira, i no gaire lluny la Guàrdia Civil va matar a trets, l’abril del 1976, Oriol Solé Sugranyes, company de Salvador Puig Antich al MIL. Feia només un dia que, juntament amb uns quants membres d’ETA, havia protagonitzat una fuga espectacular de la presó de Segòvia.

A tan sols uns metres, un monument que de lluny sembla un cromlec recorda l’antic tractat internacional del 1556, que autoritza encara avui els pastors a passar a banda i banda de la frontera pel dret de pastureig. “Per aquí, per Azpegi, passa la transhumància a l’hivern -apunta Loperena-. Per als pastors navarresos és més fàcil anar a França, on les muntanyes són més baixes, que cap al sud. Per això aquesta sempre ha estat una regió a part, i per això les races de bestiar no s’han barrejat”.

El bosc d’Irati

Després de passejar entre unes tombes de l’Edat de Ferro voltades de vaques, cabres i cavalls que ens miren amb desconfiança, tornem enrere per anar a la Selva d’Irati, un dels llocs més emblemàtics del Pirineu de Navarra.

“Aquí, a Irati, la història és en els arbres”, diu Loperena. I té raó. Cadascun dels faigs d’Irati sembla dur escrita en el tronc la història d’aquest bosc, que amb els seus 170 quilòmetres quadrats constitueix la segona zona de faigs i avets més gran d’Europa, després de la Selva Negra, a Alemanya.

Quan entres a Irati fa la impressió que t’endinses en un santuari de la natura, i encara més a la tardor, quan els arbres canvien de color i entapissen el terra amb una catifa de fulles seques que el vesteixen d’un tel de misteri. La pluja i l’aigua del riu Irati, per altra banda, omplen de vida aquest bosc que en alguns moments es diria encantat.

A Irati no s’ha de tenir pressa. És un bosc que convida a caminar-hi a poc a poc, a deixar passar les hores fixant-se en els troncs dels arbres, les formes capritxoses de les branques, les fulles que cauen lentament, les flors, les aus, els bolets... No és gens estrany que a Irati tinguem la impressió que el temps transcorre d’una altra manera, fet que explica la pervivència de personatges llegendaris de la mitologia basca, com ara el gegant Basajaun, un senyor del bosc cobert de pèl de dalt a baix. O l’Olentzero, el carboner que baixa de les muntanyes per dur regals als nens per Nadal, i qui sap si follets, gnoms i altres éssers fantàstics. O un seguici de làmies (dracs amb cap de dona) que porten el sudari de Joana d’Albret, esposa d’Enric IV que al segle XVI va fer destruir moltes esglésies de la comarca.

Molt a prop d’Irati, a Abaurregaina, el poble més alt de Navarra, vint-i-cinc esteles de pedra també ens parlen del passat. Es troben en un curiós cementiri-museu-laberint i evoquen un món antic on la mort era recordada amb pedres rodones esculpides amb figures antigues.

Pobles de muntanya

Seguint pels camins del Pirineu de Navarra, a la vall de Salazar parem al poble d’Otsagabia, allargat als dos costats del riu Anduña i enclotat entre muntanyes. Un passeig pels seus carrers, empedrats i silenciosos, ens permet admirar grans cases pirenaiques, un pont romà i una impressionant església fortalesa.

Més amunt encara, des del mirador de Pikatua, contemplem una gran estesa de muntanyes, amb el pic Ohri ben a prop, el primer dos mil dels Pirineus. A prop, al Centre de Muntanya de Mendigunea, es pot tastar l’excel·lent cuina navarresa, amb protagonisme per a la txistorra, el bacallà a l’ ajorriarero, el chuletón de vedella, els formatges d’ovella del Roncal i el patxaran, la beguda alcohòlica feta amb aranyons que sembla recollir l’essència de les muntanyes de Navarra.

A la nit fem parada a Izaba, un poble voltat de muntanyes boscoses i gairebé fos amb la natura. Els carrers són empedrats i en pujada, les cases grans i les esglésies fortificades, amb gruixuts murs de pedra i petits espais robats per a uns horts esplèndids. Plou i sembla que la gent del poble ja s’hi avé; la pluja se’ls posa bé, als pobles de muntanya. Quan es fa fosc, fa la impressió que la vida s’apaga a Izaba, però el fum de les xemeneies i els llums, siguin al bar Txiki, a l’Hostal Lola o en cases particulars, fan pensar en aquells anuncis de cafè que il·lustren la calidesa dels interiors.

A la vall del Roncal, amb bellíssims paisatges, s’hi va rodar ‘Obaba’

Som a la vall del Roncal, on hi ha bellíssims paisatges de muntanya, com el salt d’aigua que hi ha a una hora a peu del poble d’Izaba, coves amagades i boscos atapeïts. Un bon lloc per fer excursions. Per aquí, per cert, va rodar Montxo Armendáriz Obaba, una pel·lícula basada en el llibre Obabakoak, on l’autor basc Bernardo Atxaga ens parla d’un món encantat on sempre hi sura un vel de misteri.

El monestir de Leire

La boira, de bon matí, embolica Izaba com si volgués arrencar-la de l’espai i del temps. Fem uns quants quilòmetres amb cotxe gairebé a cegues, entre núvols i revolts, fins que baixem a la plana. És aleshores quan la boira s’esvaeix i apareixen vinyes i pobles que ja no tenen res a veure amb l’arquitectura de muntanya. El negre s’esvaeix i passa a dominar el color ocre.

En un d’aquests pobles, Lerga, una parella de joves enamorats de l’ofici, Raquel Grandival i Iván López, malden per recuperar vinyes antigues i fer vins de qualitat. Desborden entusiasme mentre passegem per les vinyes i ens fan tastar uns bons vins. Les etiquetes, per cert, tenen a veure amb noms antics de Mèxic, com ara Paal o Xi’ipal, per la passió que sent l’Iván per aquest país on va viure durant sis anys.

Molt a prop de Lerga, el castell de Javier, excessivament restaurat, guarda la memòria de sant Francesc Xavier i les seves prèdiques llunyanes. La Foz de Lumbier i el poble de Galipentzu, encimbellat dalt del riu Aragó, subratllen que també en aquesta part de Navarra, fora de les muntanyes, hi ha llocs que enlluernen el viatger.

Una estada a l’hostatgeria del monestir de Leire és un bon final per a aquest viatge per Navarra. Situat al peu de la serra de Leire, en un lloc de privilegi, el monestir acull avui una vintena de monjos benedictins. El 1836, amb la desamortització, va ser saquejat i no queda res del claustre, però es conserven l’església de Sant Salvador i una cripta consagrada el 1057 on van ser enterrats els primers reis de Pamplona.

El monestir desprèn una pau secular, de fora d’aquest món, però també aquí hi ha lloc per a les llegendes, com la de sant Virila, un abat que al segle X, preocupat per l’eternitat, es va adormir a prop d’una font mentre sentia el cant d’un rossinyol i es va despertar tres-cents anys després. El monestir seguia on era, però ningú el coneixia. Suposo que aleshores va aprendre alguna cosa sobre l’eternitat.

No cal anar tan lluny, però, per trobar històries interessants a Leire. El prior actual, per exemple, Óscar Jaunsaras, comenta després dels càntics de les vespres que va ser “un vividor” fins als 38 anys; es dedicava a voltar pel món fins que un dia, a la platja de Copacabana, a Rio de Janeiro, va sentir una veu del cel que el cridava. No ho va dubtar: va tornar a Navarra i es va fer monjo a Leire. Vint-i-set anys després, no se’n penedeix. La pau del monestir l’ha reconciliat amb el món i amb ell mateix. 

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF